Vilajuïga

‘Carbònica Vilajuïga’ amb Elena Kudry, artista

Artautor 

L’Entrevista a Elena Kudryashova

de Verònica Fernánzez Velasco

18,30h del dilluns 10 de setembre de 2018.

 

Em presento a casa de l’Elena.

Em rep el seu marit, en Quim. Em fa passar a la sala d’estar.

Ben a prop, a la porta del costat, queda l’accés a la Galeria d’Art que han muntat al garatge de casa. Tota una expressió de la magnitud artística que envolta l’Elena, o la Kudry, com signa les seves obres.

Les primeres converses es basen en la polèmica que envolta “el nom” de la nostra revista. Els explico el malentès i en discutim. 

Sec a la taula del menjador amb l’Elena, gravadora en mà.

La Kudry m’ofereix un cafè, l’accepto de bon grat. Quan torna, comença l’entrevista… 

 

 

 

Elena, cóm vas començar a pintar i a quina edat?

Doncs mira, tinc el record, de quan estava a la guarderia, a Rússia. Era l’hora de l’àpat i tots els nens estaven menjant, però jo seguia pintant. La professora estava cabrejada, perquè jo no volia parar de pintar. Tinc aquest record…

Després, quan era més gran, ja a l’escola, ens van demanar que pintéssim la nostra professió… i jo, em vaig pintar davant un cavallet de pintura.

Pinto des de sempre… Pinto des de que recordo…

 

Per què la pintura i no una altra expressió artística?

De fet, sempre m’han interessat moltes coses, relacionades amb l’art … Com la dansa, la gimnàsia rítmica, el patinatge artístic ….

Però al meu país, la gimnàsia era molt estricta, havies de complir uns cànons… Jo era massa alta, però no prou prima. No vaig passar la preselecció.

Però amb la pintura destacava. Era fàcil destacar. En la resta de modalitats artístiques, era una més.

Has de saber valorar… no tots servim per tot, o per les mateixes coses.

 

Si no fossis pintora… Quina seria la teva feina? 

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig veure l’obra de Gaudí i em va inspirar tant, que volia ser guia turística. Em van encantar les tradicions catalanes, com els castellers, la patum,…tots han inspirat els meus quadres. 

Molta gent em pregunta, per què represento tradicions catalanes als meus quadres… doncs perquè m’inspiren, són diferents al que jo coneixia, són típics d’aquí, únics…

 

Recordes la teva primera obra? 

La veritat que no, però et diré perquè Kudry i no Kudryashova.

Som éssers pràctics i Kudryashova és massa llarg, difícil de recordar.

Ara estic elaborant joies de disseny i signo amb Elena Kudry… Kudryashova no em cabria al logo (la resposta és tan pràctica que riem les dues. M’ensenya el logo de les seves joies. Veig un cor, amb el seu nom artístic “Elena Kudry”. Sobre el cor, una frase ,”Joies Úniques” i, a baix, resa “fetes a mà, amb amor”).

 

 

Quina ha sigut l’obra en què hi has dedicat més temps?

El Sant Jordi.

Per mi, és una obra molt valorada, perquè és el patró de Moscou i de Catalunya, alhora.  S’uneixen els meus dos mons i representa aniquilar el mal.

La vaig pintar i repintar moltes vegades. Vaig trigar uns 2 anys en sentir-me satisfeta i signar-la com a Kudry.

 

 

Parlem de pintors i dels teus artistes preferits?

N’hi ha molts… però de catalans, en Gaudí i en Jaume Plensa.

Jo ja els coneixia, però quan vaig arribar a Barcelona els vaig poder veure en directe. Admirar les seves obres.

Caminar per Barcelona i veure’ls al natural, no té paraules, és espectacular.

 

 

Quines són les dificultats més grans que has trobat en el camí de ser pintora?

Probablement, el més complicat, és viure del teu art.

El que vols fer i el que es ven no sempre és el mateix. O busques una feina estable, per compensar, o pintes el que és comercial.

Com a pintor, clar, et desmotiva no poder pintar el que vols expressar. Però és així i t’has d’adaptar.

 

 

Va arribar un moment en què vas dir “ja no vull pintar més”?

Si, va arribar un moment en què ja no podia expressar-me amb el pinzell, no donava més de mi.

Per això vaig començar amb les joies i, després, vaig passar a la pintura amb espàtula.

Pintar amb espàtula és diferent, m’agrada i m’inspira de nou.

 

 

Has obert una Galeria d’Art a casa… Quin és l’objectiu?

M’agradaria que fos un punt de reunió, un espai per donar classes de pintura, però també per donar a conèixer la meva obra…pintures i joies.

Ara estic molt implicada amb les joies d’argila polimèrica. M’expresso a través d’elles…

 

 

Quant fa que ets a Vilajuïga? Què et va portar fins aquí?

15 anys! Crec que ja puc dir que sóc Vilajuïguenca!

Havíem comprat una casa aquí, per la tranquil·litat, per l’aire, pel mar (que és ben a prop). És un lloc molt pacífic.  Els colors… tot és més pur. Inspira la meva obra.

A Barcelona em costaria crear, és massa estressant. Està bé per impregnar-te de cultura… però, per crear, necessito pau, silenci, … i, a Vilajuïga, ho trobo.

Aquí, a Vilajuïga, la gent és més relaxada, més simpàtica.

Quan arribes de qualsevol ciutat, inclús Moscou, … dius… ” Buff, ja sóc a casa!”

 

 

Si Vilajuïga fos un color, o varis, quins seria?

Blau i Verd.

Blau per l’aigua de Vilajuïga, la tramuntana, l’aire, la pau, l’equilibri… És el meu color preferit!

El verd pel parc natural.. tot el que envolta Vilajuïga és verd!

 

 

Defineix la teva obra en 3 paraules…

Optimista, vivaç i pacifista. Crec que aquestes paraules representen els meus quadres.

 

 

Quin és el futur de Kudry? Quins són els teus somnis i objectius?

Estic buscant una nou camí que uneixi la pintura i la meva creativitat… que siguin obres d’art que es puguin portar.

Que l’art no es pengi a la paret de casa, sinó que es pugui portar a sobre. Per això, estic explorant el món de les joies artístiques. (està clar que les mans de l’Elena són art, pintat o modelat.)

 

 

Per acabar… La teva frase o paraula preferida, la que defineix l’artista, la persona, la dona, la mare…

Únic.

Fer un art únic, ni millor ni pitjor. Únic, especial… que no es pugui comparar a rés més. Això és el que vull, això és el que sóc.

 

 

Gràcies Elena. Una entrevista increïble! Et desitjo tota la felicitat del món, perquè de màgia no te’n falta!

Verònica Fernández Velasco

 

Sant Jordi, d'Elena Kudry
Sant Jordi, d’Elena Kudry
Joies Úniques, d'Elena Kudry
Joies Úniques, d’Elena Kudry
Galeria d'Art, d'Elena Kudry
Galeria d’Art, d’Elena Kudry
Reportatge de Verònica Fernádez Velasco

Pujat pel Quim Pedret i Rovira el 11 de setembre 2018

Francesc Riera i Baus, fill de Vilajuïga, by Quim Pedret

 

 

“Perros sarnosos catalanes, no merecéis nada”

Francesc Riera y Baus, testimoni dels camps de depuració franquista que l’any 2016 recordaba les “pallisses” per parlar en català

Victor M.Amela 18 Juliol 2016 

Compleixo 97 anys avui. Vaig néixer a Vilajuïga i visc a Sabadell. Vaig ser conserge a la Casa dels Canonges amb Josep Tarradellas. Sóc catalanista. Sóc catòlic.

Francesc Riera i Baus

 

 

Camps de depuració?

Sí, vaig ser en un camp de depuració franquista, després de la guerra: si havies combatut en files republicanes, t’enviaven en un.

 

Per què?

Per esbrinar el teu grau d’implicació amb els rojos, i graduar el càstig. No en sorties sense l’aval de dues persones afectes al règim.

 

En quin camp va estar vostè?

Vaig passar pel castell de Fraga i algun altre i vaig acabar sis mesos al monestir de San Marcos, a Lleó, avui parador nacional.

I després, depurat!

No, em van obligar a fer sis anys de mili.

 

Sis anys!

Van ser 72 mesos. Total, vaig entrar en la guerra amb 19 anys… i vaig tornar amb 26.

 

Com el van marcar el camp i la mili?

Van fabricar el catalanista que he sigut i sóc.

 

Per què?

Els guàrdies em recordaven cada dia que jo era un català: “Gossos sarnosos catalans, no us mereixeu res”. Ho repetien tant… I pallisses, si em sentien parlar català. I una bastonada a l’esquena que em va fer mal dos dies.

 

 

 

Tanta rancúnia hi havia contra els presoners catalans?

Un guàrdia ens deia: “No us suporto, us faria desaparèixer del mapa… però, m’haig de fotre!, admeto que us necessito”.

 

I això?

Cada vegada que necessitava entre els presos un xofer, un lampista, un impressor, un telegrafista… li sortia un català!

 

Tenien vostès més estudis?

Jo era pagès fill de pagesos, però em va agradar anar a l’escola al poble, aprendre les capitals, història…

 

I com va acabar al front?

Un amic em va dir: “Ens reclutaran al març, millor que ens avancem i demanem servir a prop de casa”. I em vaig allistar el gener del 1938. I vam acabar a trets al front del Segre.

 

Va témer per la seva vida?

No. He estat sempre optimista. Davant d’un tràngol, he cregut que tiraria endavant. Un company repetia, molt espantat: “Ens mataran”. I el van matar! El van tocar al cap. Jo no, jo no pensava mai en res d’això.

 

Però la mort amenaçava.

Un dia vaig patrullar amb deu companys. Vaig tornar sol. Tots morts. De tornada vaig veure agonitzar el caporal Mula, els intestins fora, fumejants… “Mata’m!”, em va pregar…

 

Ho va fer?

”No puc!”, li vaig dir. Moriria poc després, m’afiguro…

 

Va matar vostè algú?

Dos moros aixecaven una bandera espanyola en una cota. Vam apuntar. Els vam tocar. En van sortir uns altres dos. Els vam tocar. I ja no en van sortir més, quins fanàtics!

 

El van ferir mai?

No. Un soldat italià em va apuntar a pocs metres: “ Venite, rosso!”, em va ordenar. Jo portava el fusell a la mà, apuntant a terra. El vaig mantenir així, o m’hauria matat. Vaig veure un desnivell i m’hi vaig llançar. Va disparar, però vaig escapar-me.

 

És vostè molt afortunat.

No vaig tenir instrucció. En combat, disparava enmig del fum, sense saber a qui, sense veure res. I ningú no donava ordres clares. En fer-se fosc, mitja volta. Quina confusió.

 

Com va caure pres?

Ens vam quedar en la nostra posició, sabent que ens rodejaven. Eren italians i ens van tractar bé. I quan ens van lliurar als espanyols… van començar els pals.

 

Vostè encara no era catalanista.

No era res. Me’n vaig fer al camp, a la mili. Amb els anys… vaig acabar de conserge al Palau dels Canonges, amb Tarradellas!

 

I què tal?

Jo vivia a dalt, amb la meva dona i el meu fill, paralític cerebral. Tarradellas es va assabentar que jo havia de baixar-lo a pes per les escales. I va fer arreglar el vell ascensor, tapiat des del final de la guerra. Em va donar les claus: “Les tenim només dues persones: vostè i jo”, em va dir el president.

 

Va tractar amb altres personalitats?

Amb Samaranch, a la Diputació de Barcelona, on abans havia treballat també: “Vostè sempre em parla en català!”, se’m queixava. Jo li incomodava: teníem la mateixa edat i ell s’havia amagat per no combatre. I li posava nerviós que jo li parlés en català, però és que em sortia així de natural!

 

No oblidava vostè el camp de Lleó…

Amb el seu capellà castrense, Pedro Cantero Cuadrado, que després seria arquebisbe de Saragossa. Ens feia seure a terra i deia, en repartir el pa: “Aquest pa és un do de Déu… que vosaltres no us mereixeu, gossos sarnosos catalans!”. I ens feia cridar visques a la religió. Ens picava amb la baqueta. No me n’oblido!

 

Té rancúnia?

No. Tinc bon tracte amb tothom, però dic el que penso i no oblido el que vaig viure! Per això em venia de gust explicar-ho.

 

Expliqui’m alguna cosa més, Francesc.

Mmm, que tots els generals que he conegut són baixets. Com t’ho expliques?

 

No ho sé. Alguna teoria?

Potser compensen l’estatura amb aquella mala llet que gastaven! Al general Moscardó li vaig sentir dir: “Ja teniu Kubala al Barça, no us quedareu Di Stéfano!”, li deia a Samaranch, que s’encongia d’espatlles.

 

Pujat per Quim Pedret Agost 2018

Antoni Fernández Teixidó, ‘Ara i Aqui’, by Radio TV Pedret

S’ha acabat el procés?  Carles Fuentes

El president de LLIURES, Antoni Fernádez Teixidor al debat ‘Ara i Aqui’ de TVE
Amb José Montilla, Silvia Tarragona, Xavier Nart, Gonzalo Boyé, advocat i Jordi Pacheco.
Resum Muntat a Vilajuïga
Maig 2018

Quim Pedret i Rovira

Joan Capri a ‘Juventud a la Intemperie’, by Ona Radio TV Pedret

Joan Capri té un paper rellevant al thriller ‘Juventud a la Intemperie‘ de Ignacio F. Iquino 1961, amb Manuel Gil i Julián Mateos

Muntat a Vilajuïga Alt Empordà Maig 2014

 

Quim Pedret i Rovira

 

Joan Capri en Zalacaín ‘El Aventurero’, by Ona TV Pedret

Zalacaín el Aventurero és una pel·lícula de Juan de Orduña de 1955,
on l’actor català Joan Capri fa un petit paper de ‘sereno’

Adaptació de Pio Baroja
Muntat a Vilajuïga
Abril 2014
Quim Pedret Rovira

Joan Capri ‘Padre Pitillo’, by Ona Radio TV Pedret

‘Padre Pitillo‘ de Juan de Orduña feta al 1955, on en Joan Capri és un ‘pillastre borraxin’, que sempre li cauen les garrotades.
Muntat a Vilajuiga Alt Empordà
2016
Quim Pedret

Joan Capri a ‘El Fugitivo de Amberes’, Ona Radio TV Pedret

”El Fugitivo de Amberes’ és una pel·lícula de Miguel Iglesias 1955, on l’actor català Joan Capri té un paper protagonista dins d’una bona intriga entre Barcelona i Amberes.
És curiós el fet de veure al nostre Joan Capri fent papers que no siguin còmics, com també així ho va fer a ‘La Legión de Silencio’ i d’altres pel·lícules que estic fent en aquest monogràfic del estimat amic Joan. En total Joan Camprubí va rodar 18 pel·lícules.

 
Muntat a Vilajuïga Alt Empordà Abril 2016
Quim Pedret i Rovira 

Joan Capri a ‘Rebem les garrotades’, by Ona Radio TV Pedret

 

Joan Capri fent una cancó parodia del ‘El Vent’ de Raimon

Muntat a Vilajuïga Alt Empordà

Quim Pedret i Rovira

Joan Capri a ‘Los Castigadores’, by Ona Radio TV Pedret

L’any 1962 en Joan Capri va rodar sota les ordres de Alfonso Balcazar la pel.licula Los Castigadores de 1962 amb José CamposJulián Mateos, Tere Velázquez i Gustavo Re, on interpretava el paper d’un conductor de tramvia on ha de compartir el llit amb el fill gandul, vividor i ‘mujeriego’ de la mestressa de la pensió on mal vivia 

Una comèdia de l’època, amb molts paisatges urbans de Barcelona
Muntat a Vilajuïga Alt Empordà
Abril 2016

Quim Pedret i Rovira

Joan Capri a ‘En Baldiri de la Costa’, by Ona Radio TV Pedret

‘En Baldiri de la Costa’ on l’amic Joan Capri actua sota les ordres de Josep Maria Font.
Es va estrenar en català l’any 1968 en l’època trista del dictador.

Es va doblar al castellà l’any 1970.

Amb aquesta pel.lícula i L’Advocat, l’Alcalde i el Notari també de Josep Maria Font 1969, es va acabar la trajectòria de Joan Capri al cinema. En Joan sempre va declarar que el cinema ni l’agradaba massa…… molt millor el Teatre!

Muntat a Vilajuïga
maig 2014
Quim Pedret i Rovira

Joan Capri ‘Les Emotives Ganyotes’, by Ona Radio TV Pedret

Genial i emotiu en Joan Capri esperant el seu primer fill
Muntat a Vilajuïga Alt Empordà
Abril 2016
Quim Pedret i Rovira

Joan Capri a Qui és l’últim? Ona Radio TV Pedret

Joan Capri,  Victor Israel i Rafael Anglada

Doctor Caparrós ‘Metge de Poble’
Muntat a Vilajuïga
Maig 2016

Quim Pedret i Rovira

Joan Capri a Dr.Caparrós ‘Sóc pas malat jo’, Ona Radio TV Pedret

Joan Capri i el seu amic Victor Israel en una escena de Doctor Caparròs, Metge de Poble ‘El mal de queixal s’encomana’

Muntat Vilajuïga Alt Empordà

Maig 2016

Quim Pedret  i Rovira

Joan Capri i Víctor Israel a ‘L’Advocat, el Batlle i el Notari’, by Radio TV Pedret

Joan Capri a “L’Advocat, el Batlle i el Notari” 1969 Director Josep Maria Font.

Va ser l’única pel·lícula que els meus bons amics Joan Capri (Joan Camprubí) i en Víctor Israel (Josep Maria Soler) varen actuar junts.

Més endavant va vindre el Doctor Caparrós, Medicina General i Metge de Poble
Muntat a Vilajuïga Alt Empordà
Abril 2016

Quim Pedret

 

Joan Capri a “La Legión del Silencio”, Ona Radio TV Pedret

‘La Legión del Silecio’ és una pel·lícula de Jose María Forqué 1956, on l’actor català Joan Capri, té un paper protagonista dins d’una bona pel·lícula bèl·lica i dramàtica.

És curiós el fet de veure al nostre Joan Capri fent papers que no siguin còmics, com també així ho va fer a ‘El Fugitivo de Amberes’ i d’altres pel·lícules que estic fent en aquest monogràfic al meu estimat Joan Camprubi. En total en Joan, va rodar 18 pel·lícules
Vilajuïga Alt Empordà

Abril 2016

 

Quim Pedret i Rovira