Tarradellas

Francesc Riera i Baus, fill de Vilajuïga, by Quim Pedret

 

 

“Perros sarnosos catalanes, no merecéis nada”

Francesc Riera y Baus, testimoni dels camps de depuració franquista que l’any 2016 recordaba les “pallisses” per parlar en català

Victor M.Amela 18 Juliol 2016 

Compleixo 97 anys avui. Vaig néixer a Vilajuïga i visc a Sabadell. Vaig ser conserge a la Casa dels Canonges amb Josep Tarradellas. Sóc catalanista. Sóc catòlic.

Francesc Riera i Baus

 

 

Camps de depuració?

Sí, vaig ser en un camp de depuració franquista, després de la guerra: si havies combatut en files republicanes, t’enviaven en un.

 

Per què?

Per esbrinar el teu grau d’implicació amb els rojos, i graduar el càstig. No en sorties sense l’aval de dues persones afectes al règim.

 

En quin camp va estar vostè?

Vaig passar pel castell de Fraga i algun altre i vaig acabar sis mesos al monestir de San Marcos, a Lleó, avui parador nacional.

I després, depurat!

No, em van obligar a fer sis anys de mili.

 

Sis anys!

Van ser 72 mesos. Total, vaig entrar en la guerra amb 19 anys… i vaig tornar amb 26.

 

Com el van marcar el camp i la mili?

Van fabricar el catalanista que he sigut i sóc.

 

Per què?

Els guàrdies em recordaven cada dia que jo era un català: “Gossos sarnosos catalans, no us mereixeu res”. Ho repetien tant… I pallisses, si em sentien parlar català. I una bastonada a l’esquena que em va fer mal dos dies.

 

 

 

Tanta rancúnia hi havia contra els presoners catalans?

Un guàrdia ens deia: “No us suporto, us faria desaparèixer del mapa… però, m’haig de fotre!, admeto que us necessito”.

 

I això?

Cada vegada que necessitava entre els presos un xofer, un lampista, un impressor, un telegrafista… li sortia un català!

 

Tenien vostès més estudis?

Jo era pagès fill de pagesos, però em va agradar anar a l’escola al poble, aprendre les capitals, història…

 

I com va acabar al front?

Un amic em va dir: “Ens reclutaran al març, millor que ens avancem i demanem servir a prop de casa”. I em vaig allistar el gener del 1938. I vam acabar a trets al front del Segre.

 

Va témer per la seva vida?

No. He estat sempre optimista. Davant d’un tràngol, he cregut que tiraria endavant. Un company repetia, molt espantat: “Ens mataran”. I el van matar! El van tocar al cap. Jo no, jo no pensava mai en res d’això.

 

Però la mort amenaçava.

Un dia vaig patrullar amb deu companys. Vaig tornar sol. Tots morts. De tornada vaig veure agonitzar el caporal Mula, els intestins fora, fumejants… “Mata’m!”, em va pregar…

 

Ho va fer?

”No puc!”, li vaig dir. Moriria poc després, m’afiguro…

 

Va matar vostè algú?

Dos moros aixecaven una bandera espanyola en una cota. Vam apuntar. Els vam tocar. En van sortir uns altres dos. Els vam tocar. I ja no en van sortir més, quins fanàtics!

 

El van ferir mai?

No. Un soldat italià em va apuntar a pocs metres: “ Venite, rosso!”, em va ordenar. Jo portava el fusell a la mà, apuntant a terra. El vaig mantenir així, o m’hauria matat. Vaig veure un desnivell i m’hi vaig llançar. Va disparar, però vaig escapar-me.

 

És vostè molt afortunat.

No vaig tenir instrucció. En combat, disparava enmig del fum, sense saber a qui, sense veure res. I ningú no donava ordres clares. En fer-se fosc, mitja volta. Quina confusió.

 

Com va caure pres?

Ens vam quedar en la nostra posició, sabent que ens rodejaven. Eren italians i ens van tractar bé. I quan ens van lliurar als espanyols… van començar els pals.

 

Vostè encara no era catalanista.

No era res. Me’n vaig fer al camp, a la mili. Amb els anys… vaig acabar de conserge al Palau dels Canonges, amb Tarradellas!

 

I què tal?

Jo vivia a dalt, amb la meva dona i el meu fill, paralític cerebral. Tarradellas es va assabentar que jo havia de baixar-lo a pes per les escales. I va fer arreglar el vell ascensor, tapiat des del final de la guerra. Em va donar les claus: “Les tenim només dues persones: vostè i jo”, em va dir el president.

 

Va tractar amb altres personalitats?

Amb Samaranch, a la Diputació de Barcelona, on abans havia treballat també: “Vostè sempre em parla en català!”, se’m queixava. Jo li incomodava: teníem la mateixa edat i ell s’havia amagat per no combatre. I li posava nerviós que jo li parlés en català, però és que em sortia així de natural!

 

No oblidava vostè el camp de Lleó…

Amb el seu capellà castrense, Pedro Cantero Cuadrado, que després seria arquebisbe de Saragossa. Ens feia seure a terra i deia, en repartir el pa: “Aquest pa és un do de Déu… que vosaltres no us mereixeu, gossos sarnosos catalans!”. I ens feia cridar visques a la religió. Ens picava amb la baqueta. No me n’oblido!

 

Té rancúnia?

No. Tinc bon tracte amb tothom, però dic el que penso i no oblido el que vaig viure! Per això em venia de gust explicar-ho.

 

Expliqui’m alguna cosa més, Francesc.

Mmm, que tots els generals que he conegut són baixets. Com t’ho expliques?

 

No ho sé. Alguna teoria?

Potser compensen l’estatura amb aquella mala llet que gastaven! Al general Moscardó li vaig sentir dir: “Ja teniu Kubala al Barça, no us quedareu Di Stéfano!”, li deia a Samaranch, que s’encongia d’espatlles.

 

Pujat per Quim Pedret Agost 2018

Una estona amb el President Artur Mas, by Quim Pedret

 “Inclòs quan guardo silenci, procuro fer-ho sense ofendre”   Quim Pedret

 Crec que va ser el President Tarradellas, que va dir: ‘Si no respectem a la persona, almenys respectem el seu càrrec’
i podem afegir: ‘Sino respectem el seu càrrec, respectem la persona’
Quanta raó tenia!
QuimPedretArturMas
El President de la Generalitat Artur Mas, amb el Quim Pedret 
                      Fotografia: Sergi Pedret i Kudryashova
 
La Vida
“No és
com te la donen
sinó
com te la prens”

Veig massa sovint, amb molta tristesa i vergonya aliena, que molts estan perdent tota mena de valors en vers a quasi tot i a tots

Amb això, vull dir amics meus, catalans o no, de dretes o d’esquerres,….que si tots no defensem i lluitem pel que és, o creiem que és nostre, sigui una llengua, la cultura, un amic, un president, les nostres institucions i els nostres símbols d’identitat, no caldrà que ningú de nosaltres esperi que des de fora o des de dins de Catalunya ens respectin a nosaltres i malauradament, ja que voldria dir que molts no sabran mai el que és el respecte en vers a ells mateixos.
No sé si vaig triar el millor, segurament que sí, però el millor em va escollir a mi
R.Tagore
President Mas i amic Artur
Moltes Gràcies per tots els bons moments 


Quim Pedret i Rovira