Raimon

Serrat: No és pel català… by Radio Pedret

Serrat: No és pel català, és una qüestió de domini, d’assenyalar als ‘traïdors’

Reclamar a crits a Joan Manuel Serrat que canti en català no és una qüestió idiomàtica, és un acte de marcar terreny: ells i nosaltres, els nostres i els qui no són dels nostres. És una qüestió de qui mana aquí. L’espectador no demanava a Serrat una cançó sinó que s’agenollés. A ell, que sempre ha viscut dempeus des que tenia vint anys

Joan Manuel Serrat durante su gira 100x100 / CC 20minutos

Joan Manuel Serrat 

 

L’home que va interrompre Joan Manuel Serrat a mig concert per reclamar-li que cantés en català, quan l’artista estava fent un recital monogràfic sobre el seu disc Mediterráneo, una obra escrita íntegrament en castellà, devia ser segurament un despistat, com el mateix artista va dir quan el va renyar en públic. Potser sí, no tenia en compte la naturalesa de l’espectacle al qual assistia. O potser, no.

La veritat és que el bon home es va sentir autoritzat a exigir en veu alta el que considerava necessari, segons aquesta mentalitat que els qui hem treballat de cambrers coneixem bé: “Escolti, que jo pago, ¿eh?”. Només que en aquest cas la font de legitimitat assumida no era el passi per taquilla sinó la raó patriòtica: “En català, que som a Barcelona”.

En aquesta mena de qüestions diguem-ne lingüístiques –no ho són, fan referència sempre a un altre assumpte que no es gosa confessar— Serrat porta més mili que un veterà de l’Afganistan. Tota la història de la nova cançó catalana està travessada per la polèmica al voltant de la legitimitat de cantar en castellà a més de fer-ho en català, tant que l’afer va arribar a dividir el moviment en dos bàndols fins a l’extrem que ja a finals dels 60 es van perdre amistats o si més no el tracte entre companys (quan algú es queixa ara de les enemistats en les famílies per l’afer processista em peto de riure tot recordant el foc encreuat entre cantants per aquests motius en els meus temps de comentarista musical a la premsa i la televisió, quan els dinosaures dominaven la Terra).


 

El precedent de Núria Feliu

Però no fou l’artista del carrer Cabanyes el primer que va donar peu a la qüestió, sinó Núria Feliu, ja el 1966 (abans de l’afer de Serrat i Eurovisió el 1968) quan la cantant de Sants, en el moment culminant de la seva primera carrera artística, va deixar la pionera editora discogràfica Edigsa per enregistrar amb la madrilenya Hispavox en llengua castellana.

Amb això, Núria Feliu no només es beneficiaria d’un mercat i un camp promocional d’amplada considerable, sinó de l’excel·lent i rara qualitat en l’època de la direcció musical de Rafael Trabucchelli i els estudis de gravació de Torrelaguna. L’opció li va merèixer ser esbroncada en públic pels antecessors de l’espectador de l’altre dia que va confondre Mediterráneo amb Cançó de matinada. A Núria Feliu li cridaven pel carrer “Venuda!” senyores que avui no desentonarien en el sector ANC de les manifestacions, amb un furor que ja exercia la identificació de traïdors que gaudim avui dia.

Nihil novum: la cosa ve de lluny i respon a una pràctica persistent. A la primavera de 1967, Joan Manuel Serrat va fer el seu primer concert al Palau de la Música Catalana i, tal com acaba de recordar Maruja Torres a Twitter, un sector del públic va esbroncar una cantant que aparegué a la primera part del concert com a telonera.

Era Jocelyne Jocya, pionera de la cançó a la Catalunya francesa junt amb Jordi Barre. La cantant va ser censurada pels espontanis perquè havia cantat una cançó en francès. El mateix Serrat va sortir en defensa de Jocelyne davant el públic tot indicant que l’artista, molt famosa als circuits comercials del seu país, cantava habitualment en francès i que precisament havia enregistrat un disc en català com a mostra de suport a la Cançó i per mostrar el seu origen rossellonès.

El roc a la faixa

Més tard li tocarà al mateix Serrat traginar amb les acusacions de desafecció, tot i que l’afer de la seva negativa a cantar en castellà a Eurovisió va trasbalsar una mica els arguments possibles. L’èxit mundial de l’artista i l’abassegadora qualitat van tapar moltes boques des d’aleshores, però la tradició és la tradició, i la del roc a la faixa guardat any rere any és molt apreciada.

Amb Guillermina Motta vàrem poder notar que la censura aparentment espontània per cantar en castellà no era, o no únicament, com un servidor sosté, lingüística sinó una altra cosa: en declarar-se socialista ja des de l’època del Moviment Socialista de Catalunya de Joan Reventós i Raimon Obiols, va començar a veure com es dibuixaven cinturons sanitaris al seu voltant. No era prou ser fidel a una sola llengua; ser un renegat –i empro la paraula tal com la vaig sentir manta vegada en aquell temps— depenia també d’altres circumstàncies.

I és per aquesta raó que encara avui es segueixen fent fàstics a Serrat; no perquè no canti en català, que canta, escriu i pronuncia millor que els qui li rondinen, sinó perquè és socialista, perquè no és independentista i perquè es nega a plegar-se al diktat dels huns perquè abans es va negar a fer-ho al dels haltres: va haver d’exiliar-se –de veres— el 1975 quan protestà, en veu alta i amb Franco viu, contra els afusellaments d’antifeixistes el setembre d’aquell any. I perquè el roc a la faixa pot restar guardat durant dècades fins que arribi el moment de tornar-lo a treure.

Veiem abominant de Serrat molta gent que ni tan sols havia nascut quan l’artista va donar a la nova cançó la difusió més gran que mai un element cultural català –si fem abstracció de Pau Casals— havia obtingut al panorama internacional. Fou Serrat qui va dur la llengua catalana a totes les contrades d’Espanya, a més d’Amèrica llatina, tot fent-la interessant i agradable a orelles dels qui mai l’havien escoltat amb atenció, abans que els altres aprenguessin a tirar sal en els solcs que el cantant, perit agrònom diplomat a la fi, va llaurar.

Exiliat a Amèrica, va continuar treballant cada dia en la seva feina i quan va tornar no reclamà cap distinció ni als d’això ni als d’allò. Fins i tot els qui des del monolingüisme cantor més estricte (que tan durament el van criticar en el seu moment, amb raons culturals i polítiques sòlides i no amb mocs, per cert) començaren a mostrar-li un respecte evident. Però, repeteixo, els melindros que hom pugui fer a Joan Manuel no són per motius lingüístics sinó partidistes, i per altres raons encara pitjors.

Una qüestió de poder

El retret lingüístic, com he dit, no és per raons idiomàtiques, culturals i ni tan sols patriòtiques, cosa que donaria lloc a un sucós i potser aspre debat, però debat d’idees al cap i a la fi. El retret permanent, que tenim documentat fa anys i s’estén fins ahir mateix, és un acte de marcar terreny: ells i nosaltres, els nostres i els qui no són dels nostres. I no només això, que no és poc: és indicar que nosaltres no només som diferents sinó que som únics: “nosaltres sols”. I per a ser “nosaltres sols” només podem ser-ho d’una sola manera.

No es construeix així ni una nació ni una pàtria, i si es vol construir d’aquesta manera un Estat és a costa de destruir la nació, que per definició és tothom, de tothom i dels tothoms diferents. El retret i l’apel·lació al “nosaltres sols” és la crida a sacrificar la nació a benefici de l’Estat, un destí que no desitjo ni als meus pitjors enemics.

Hi ha una cosa, però, més prosaica i fins i tot tronada al fons de tot això. Els qui marquen terreny ho fan per establir el seu domini sobre d’altres, i és així des del paleolític superior. Quan Serrat va incorporar el castellà al seu repertori musical (no va canviar de llengua sinó que hi incorporà una altra de nova, cal entendre això) va passar a una altra editora discogràfica per emprendre en millors condicions la carrera professional que el va dur a triomfar en el món amb un repertori propi, original i innovador. El nou camí emprès per Serrat va implicar els condicionaments dels cercles d’activisme cultural nacionalista de l’època gestionats pels Torra d’aquell moment, que eren tan voluntaristes com reductivistes i, sobretot, com bé sabem els qui hem treballat amb ells, agudament garrepes. Sabia el lector que la proposta inicial dels assessors de la discogràfica catalana amb la qui Serrat es va estrenar era que es donés a conèixer amb un disc de versions de… Charles Aznavour? La intenció de Serrat de cantar en castellà a Eurovisió era deguda, precisament, a la necessitat d’abandonar aquell llit de Procust.

Però que no passin pena els partidaris de la lògica del “nosaltres sols”: el roc a la faixa segueix vigent. Ara li toca al president Josep Tarradellas ser apedregat, també dècades després de no ser “dels nostres” i de no estar entre nosaltres: el retret no és per a ell, que ja no se’n sent, sinó un avís per a tothom. Perquè no és la llengua sinó qui mana aquí, com de manera tan crua acaba de demostrar el fet que també a Raimon li van tocar els cops de pedra quan va discrepar dels designis que se’l van voler imposar. I això que Raimon va ser el líder de la bandera monolingüe més radical en la cançó, un exemple aquest de com és de cruel la lògica del poder i no de la cultura.

No, no era una raó lingüística, era una qüestió de qui mana aquí. L’espectador no demanava a Serrat una cançó sinó que s’agenollés. A ell, que sempre ha viscut dempeus des que tenia vint anys.

Gabriel Jaraba

Joan Capri a ‘Rebem les garrotades’, by Ona Radio TV Pedret

 

Joan Capri fent una cancó parodia del ‘El Vent’ de Raimon

Muntat a Vilajuïga Alt Empordà

Quim Pedret i Rovira

Joan Capri a ‘Los Felices 60’, by Radio Ona TV Pedret

Joan Capri en aquesta pel.lícula ‘Los Felices 60′ de Jaime Camino al 1963 fà de venedor de cases. Vol vendre ‘La Torre de les Creus‘ a un turista interpretat per un jove Joan Borràs.
Va ser la primera pel.lícula en color rodada a Cadaqués. Altres indrets del rodatge són Sant Pere de Roda i el Cap de Creus.  Musica de Raimon
Muntada a Vilajuïga (Alt Empordà) Abril 2016

Quim Pedret

Raimon – Veles e Vents ‘Orquestra Simfònica d’Euskadi’, by Radio Pedret

Raimon – Veles e Vents ‘Orquestra Simfònica d’Euskadi’, by Radio Pedret

Quim Pedret Raimon Veles e vents

   Ramón Pelegero Sanchis (Raimon)

En Raimon és una grandíssima persona que el sento a faltar a la distància física.
Sentir-lo cantar ‘Veles e Vents’ amb l’Orquestra Simfònica d’Euskadi em posa la pell de gallina.
Hem fa sentir com estigués a un concert dels seus, als anys 80 a Barcelona.
Moltes gràcies i felicitats pel teu aniversari

Quim Pedret i Rovira

 

Veles e Vents (Ausìas March-Raimon)

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

El Gran Raimon, maig 2014, by Quim Pedret

 

Eren es anys 80, jo anava amunt i avall dels teatres de Barcelona, amb les meves càmeres al coll per fer la millor foto del Llach, d’en Serrat, de la Maria del Mar Bonet (la mimó) o del molt bon amic de la família Àngel Pauloski (argentí, no rus) Gran ‘tiu’
Amb el xicot de Xàtiva, vàrem coincidir moltes vegades amb amics en comú…. en Paco Ibañez, en Quico, el Caetano Veloso, Quintin Cabrera (e.p.d.) etc… però no vàrem poder arribar a ser amics, per la distància física, però al coneixans d’aprop, sí que em vaig adonar que era una gran persona i un Mestre (presumit, molt presumit i molt tímid)… i que per cantar es treu sempre les ulleres

…. Aquell “silenci antic i molt llarg de gent que va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenem classes subalternes”.

El Palau de la Música s’omple en el primer dels quatre concerts del cantautor de Xàtiva

“..qui perd els orígens perd identitat”

Pujat pel Quim Pedret