Leopoldo Pomés

Leopoldo Pomés, el fotògraf que va erotitzar a tot un país, by Radio Pedret

Leopoldo Pomés i Campello, ens ha deixat avui 27 d’agost a l’edat de 87 anys, a la ciutat de Girona
El mestre i fotògraf de la sensualitat, el també publicista, va ser el creador d’anuncis les ‘bombolles’ de Freixenet


Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés, Isabel Esteva (Colita) i Oriol Maspons  

 

Elegant, lluminós i sensual
En Pomés va revolucionar la publicitat a Espanya. Oferia una imatge moderna de dones i homes feliços gràcies a nous productes de consum. Va esdevenir un mestre del retrat d’estudi.

 

Leopoldo Pomés i Isabel Esteva (Colita). La Pedrera, Barcelona, 2015. © Marcelo Aurelio

 

 

 

 

Conillet de Vellut

 

“Era suau com el vellut
I poregosa com un conill menut
En Snoopy era el seu heroi
I li agradava jugar com un noi
I de la mà
Em duia amunt i avall sense parar

Com un estel
Fent tombarelles pel cel
(és “maco” el temps d’estimar)
I no va ser aquell un temps perdut
Conillet de vellut

Però el conill fora del niu
M’enganyava amb qualsevol objectiu
Se’m perdia en el forat
D’una Nikon o una Hasselblad

Calia triar
O tocar el dos o fer
Un “ménage à trois”
Però això és immoral
Quan s’és un home com cal
Ibèric, mascle i cristià
I em vaig quedar sol i fotut
Conillet de vellut

L‘Elle, el Vogue i el Harpers Bazaar
T’afusellen en cada exemplar
Diuen que t’ha dat un lloc
Richard Avedon a New York

No et pots queixar
El que somniaves ja ho tens a la mà
Et coneix la gent
T’estima un adolescent
I un “iaio” et vol adoptar

Ets feliç amb el teu nou grut?
Conillet de vellut…

Però avui he vist el cel obert
Déu, que és bo i que sap el que sofert
M’ha deixat els seus consells
En un aparador de Can Castells
I m’he comprat el llibre “La fotografia és un art”
I abans d’un mes
Seré millor que en POMÉS

Ja saps a on em trobaràs…
Dos-zero-tres, vuit-dos, vuit-dos
Conillet poregós

Sense un romanço ni un rebut
Conillet de vellut”

 

Leopoldo Pomés, el fotògraf que no podia deixar de mirar

Joan Safont 

“M’he comprat el llibre La fotografia és un art i abans d’un mes seré millor que en Pomés”, assegurava Joan Manuel Serrat a la cançó Conillet de Vellut (Serrat/4, de 1970), dedicada a “venjar” l’abandó de la model Susan Holmquist -musa de la Gauche Divine, protagonista de la icònica portada d‘Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé, obra d’Oriol Maspons– que havia deixat el cantant pel fotògraf italià Gianni Ruggiero.
Precisament el fotògraf, publicista, poeta i gastrònom Leopoldo Pomés, protagonista involuntari de la cançó i llegenda viva d’aquella troupe d’escriptors, arquitectes, dissenyadors, fotògrafs, actrius, models i passavolants que van combatre el franquisme passant-s’ho francament bé, va publicar les seves memòries que parlen d’aquell món evocat a la cançó de Serrat. No era pecat.

Vivències d’una mirada, escrit gràcies a la periodista Lídia Penelo i publicat en l’original català per Edicions 62 i en castellà per Tusquets, és un llibre deliciós ple d’anècdotes d’aquest vell gegant de cabells llargs i barba de profeta, amb una mirada emmarcada en uns ulls vivíssims i penetrants que han vist 87 anys d’històries i fotografies.

 

Leopoldo Pomés rodant un espot per Coca Cola, anys seixanta

Descansa en pau

Pujat per Quim Pedret i Rovira 

Oriol Maspons, fotograf, by Radio TV Pedret

Oriol Maspons no necesitaría presentación si la fotografía fuera considerada en este país de la manera que se considera, por ejemplo, el cine o la literatura. No solo fue un excelente fotógrafo, sino el teórico más relevante, dinamizador y experimentador, que alimentó con sus ideas a toda una generación de fotógrafos: la llamada generación de oro de los años cincuenta y sesenta.

 

 

Siempre original y cargado de estilo y sentido del humor (entre sus señas de identidad llevaba un Lacoste tatuado a la altura de la tetilla izquierda y un Rolex al que le había pulido la esfera) guardaba en su bolsillo dos listados que extraía como guía argumentativa del interés de su siglo. Uno reunía cerca de una veintena de personajes nacidos el mismo año que él, 1928: Fellini, Elliott Erwitt, William Klein, Andy Warhol… y que venía encabezado por Mickey Mouse, su motivo más inspirador: un ídolo eternamente joven y en constante renovación sin perder su esencia, del que sabía que no envejecería ni moriría nunca. El segundo listado lo componían las canciones que habían marcado su juventud y revelaba una insólita faceta tierna y romántica del enfant terrible a quién todos temían en la rígida Agrupación Fotográfica de Cataluña de los cincuenta. LEER MAS…