Josep Lluís Trapero

«Amb Puigdemont al cel», by Quim Pedret

«Amb Puigdemont al cel»
Trapero, el nou heroi de Catalunya?
El nou català de l’any?
 
La ‘política’ dels Mossos d’Esquadra seguia avançant i el comissari en cap del cos, Josep Lluís Trapero, malgrat les crítiques que arrossega entre els seus agents per decisions operatives i per la seva propera relació amb càrrecs polítics, entre ells el president de la Generalitat, Carles Puigdemont va ser ascendit al càrrec de Major, el màxim rang estructural del cos i del que no pot ser destituït encara que perdi la confiança d’una futura nova cúpula política.
 
La Direcció general de Policia va informar que Trapero va ser l’únic aspirant al càrrec de Major que es decideix «per lliure elecció».
 
Es tracta d’un títol que, encara que creat en 1994 sota la primera Llei de Policia de Catalunya, estava vacant des de 2008. Va ser l’anterior director general dels Mossos, Albert Batlle, qui va decidir a inicis de l’any passat recuperar el càrrec per premiar a un policia que compta amb tota la confiança del Govern.
 
L’anunci va generar malestar dins del cos per la protecció que es garanteix a Trapero. Aquest home a arribat fins al més alt de Mossos després d’ascendir per tota l’estructura i únicament abandonarà el seu rang quan decideixi jubilar-se.
En els Mossos no existeix la degradació de rang i ningú podrà disputar-li el lloc. Sí que podria arribar a compartir-ho.
 
Trapero arrossega polèmiques que en la seva elecció no hi hagués un clima de pau social entre policies. L’última d’elles, a més, segueix candent després de ser-li atribuïda la posada en llibertat d’un home que va deixar en coma a un policia al qual va envestir després de ser confós amb un sospitós a Rubí (Barcelona). Des de llavors agents i sindicats han exigit la seva destitució en diverses concentracions.
 
L’estiu passat, Pilar Rahola, li va jugar una mala passada. El va convidar a la casa de Cadaqués a una ‘festassa’ en la qual van estar presents Carles Puigdemont i la seva esposa i un grup de populars independentistes com l’expresident del Barça, Laporta, el periodista Vehíls, la seva esposa, la periodista Helena García Melero i d’altres.
 
El Major Trapero es va encarregar de l’arròs, les samarretes i de posar la música. Va entonar a la guitarra «Paraules d’amor» de Serrat. No li va fer gens de gràcia que aquesta festa  privada circulés per la xarxa i el varen anomenar alguns: «El guitarrero del poder»
 
La USPAC li va dir al ‘gran’ Mosso, pel seu guateque a Cadaqués:
‘Toca la guitarra amb els ‘manteros’, a veure si també et fan cas’
 
Ara, després pel seu conegut: ‘Bueno vale, molt bé adéu’, semba ser que és un ‘superheroi’, però no pas per fer el mateix que els seus subordinats…….els Mossos que amb la seva profesionalitat a peu peu de carrer o al bosc ES VAREN JUGAR LA PELL, en aquesta maleïda setmana d’agost.
 
Ara alguns (com l’Antoni Bassas) anomenen en Trapero, amb certa ironia, el català de l’any. Temps !
 
P.D. A nivell de carrer gairebé ningú el coneixia en Trapero
Fa uns mesos era el Comissari en Cap del cos amb plenes responsabilitats i atribucions però sense els galons a l’uniforme.
Jordi Jané, el conseller ‘purgat’ fa unes setmanes, per la seva tebiesa davant el ‘procés’, el va triar pel càrrec, a proposta del director de la Policia, l’Albert Batlle, també ‘fulminat’ per idèntic motiu…Però això ja és un altre història…

Quim Pedret

‘Suquets Portabella’ amb un xic de silenci, by Quim Pedret

«Ja em puc ‘morir’, ja ho he vist quasi tot»

De veritat, jo respecto molt els minuts de silenci, (un minut sempre ho he trobat molt ‘pobre’) Milor cinc oi? 
Però el que em faltava per veure a la vida, era fer el Suquet (la ‘festorra’ d’en Portabella) amb un minut de silenci. Trist. Lamentable

 

Francament. ho trobo de molt mal gust, no el suquet, sinó el poc tacte. 
Només calia convidar un mossèn, per ‘amanir’ el suquet amb aigua beneïda
No fora millor aquest estiu fora les guitarres, els sucs i els suquets?… i més coses ben fetes i amanits amb molt d’amor.
Em fotu vell o sóc un monyes?

Suquets Portabella… listos para comer!!! …. Ara i el diari ARA ho publica tot…igual la Pilar ‘Rajola’ és accionista

Quim Pedret i Rovira

L’article d’Antoni Bassas és impagable

ANTONI BASSAS

Mai un suquet de Pere Portabella havia començat com el de dilluns a la nit: amb un minut de silenci. Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carles Mundó, Gerardo Pisarello, Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Xavier Domènech, Josep Maria Terricabras, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, entre d’altres, van compartir-lo al començament d’una nit que tancava un altre llarguíssim dia.

De fet, els primers convidats al sopar van arribar al Mas Ventós de Palau-Sator (Baix Empordà) escoltant a la ràdio la roda de premsa del president Puigdemont i del català de l’any, Josep Lluís Trapero, en què van anunciar oficialment la localització i mort de Younes Abouyaaqoub. Tot va anar tard.

La gravetat d’aquestes dies va actuar de convidada invisible en el to de les converses, canviant-li l’aire a una trobada que normalment es desenvolupa entre la despreocupació estiuenca i la contenció empordanesa. Aquesta vegada, però, el president, el vicepresident, el conseller de Justícia i el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona van arribar curts de son i cansats però parcialment alliberats de tensió després de la captura de Subirats. Puigdemont venia de pronunciar la frase que resumeix el traspàs de poders d’aquests dies: “N’he informat el president Mariano Rajoy”. Mundó no havia parat de reunir-se amb ambaixadors i cònsols dels països que han hagut de repatriar cadàvers de les víctimes escrupolosament identificades a l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya. Pisarello venia d’assistir a una reunió de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría amb els representants diplomàtics a Barcelona, precisament, i constatava la dificultat de la número dos de Rajoy –extensible a tot l’executiu espanyol– per trobar el seu paper en una crisi gestionada amb traç des de Barcelona. Mundó havia assistit en primera fila al moment “bueno, pues molt bé, pues adiós”, el moment d’un periodista abandonant una roda de premsa perquè s’hi parlava en català, el moment que per primera vegada havia fet avergonyir fins i tot el batalló de tebis del respecte al català. Trista realitat del món en què la política és més important que la cultura: quan una llengua és la que parla un cos uniformat i armat, que dispara i lidera amb encert una operació antiterrorista, la llengua rep el respecte del poder. Però aquesta és una altra qüestió.

Pedro Sánchez es va passar la nit escoltant més que parlant, interessat, àvid fins i tot d’interlocució catalana, intercanviant algun telèfon, demanant “sisplau, diga’m de veritat què en penses”, de la seva idea de plurinacionalitat de l’Estat via reforma constitucional. Sánchez comentava amb Junqueras, ajuntats per Terricabras, la necessitat de crear al Congrés dels Diputats, aquest setembre, algun tipus d’espai de debat de la qüestió catalana que superi el bloqueig imposat pel PP i que esdevingués un senyal a la societat catalana que el Procés tindrà una resposta política i no només judicial.

En totes les rotllanes, una pregunta: com influiran els atemptats i la manifestació de dissabte en les cinc setmanes que falten fins al referèndum, amb l’11 de Setembre entremig? Un parell de respostes: aquests dies la gent ha vist funcionar la Generalitat com el govern d’un Estat, i ha vist els intents desesperats d’alguns mitjans espanyols de tornar a alguna cosa semblant a l’aprofitament de l’11-M. Però també ha vist unitat al voltant del dolor i senyals de cooperació entre administracions. ¿Com es torna al debat polític després de l’onada d’afecte? Que l’èxit policial no li pugi al cap a la Generalitat, administrar els temps i no cometre errors van ser algunes respostes.
Fresquejava, a la una tocada de la matinada, quan els convidats de Portabella van començar a retirar-se. A aquella hora, el president, sense corbata però amb americana, explicava que després del 2-0 matiner del Girona a l’Atletico de Madrid va pensar allò de “ja sé com acaba quest partit”.
L’altre partit, ningú no sap com acabarà.