Ignasi Blanch: “Pintar al Mur de Berlín” by Radio Pedret

Ignasi Blanch: “Pintar al Mur de Berlín m’ha permès arribar on sóc ara”

Diari ARA

Afortunat Ignasi Blanch (Roquetes, 1964) és il·lustrador, un dels pocs catalans que van viure la caiguda del Mur de Berlín i l’únic que hi ha pintat. Milions de turistes contemplen cada any la seva obra ‘Parlo d’amor’, patrimoni històric de la capital alemanya

De petit guixava estovalles, parets i totes les llibretes que trobava a Roquetes. Cinquanta anys després és un dels il·lustradors més reconeguts del país. El setembre del 1988, després d’estudiar belles arts, Ignasi Blanch va anar a Berlín a ampliar els seus estudis. Va viure els últims mesos de les dues Alemanyes i també la caiguda del Mur, el 9 de novembre del 1989. Un any després es va convertir en l’únic artista de l’estat espanyol que havia pintat en un dels pocs trams del Mur que queda dret, l’actual East Side Gallery. Va tornar a Catalunya el 1993 i ara coordina l’àrea d’il·lustració de l’Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona.

Com recordes el Berlín del Mur?

El Mur formava part del meu dia a dia. Era increïble saber que a l’altra banda hi havia un Berlín més introspectiu, amb una ideologia política molt diferent i un tipus de gent més trista, apagada, allunyada del món capitalista. Vivia en una illa germanofederal enmig del comunisme.

També vares viure la caiguda del Mur.

Va ser impressionant. El 9 de novembre em vaig despertar amb la notícia a la ràdio i vaig córrer a fer fotografies. Recordo la gent de l’Est amb roba senzilla, amb un gest contingut o reservat, que passaven al Berlín Oest i al·lucinaven amb la llum de les botigues. Molts compraven plàtans, una fruita que desconeixien. Era emotiu veure la gent travessant els controls amb el Trabi, el cotxe de l’època, abraçant-se, plorant. No era del tot conscient del que vivia, però no ho oblidaré mai.

Com arriba un català a pintar un tros del Mur de Berlín?

Christine McLean, una galerista, va aconseguir cedir 1,5 quilòmetres del Mur a artistes de tot el món. La iniciativa es va anunciar al diari. Si residies a la ciutat i havies viscut la caiguda del Mur podies presentar una proposta. Vaig enviar alguns dels meus gravats i en una setmana em van trucar dient que havia estat seleccionat. Era a Barcelona de vacances i vaig haver de tornar.

I vares pintar Parlo d’amor. Per què?

Volia parlar d’amor a la ciutat que m’acollia, i també d’amor a la cultura aliena i a la pròpia. Les tres cares de la pintura són una representació autobiogràfica: la meva arribada a Berlín, el moment de pensar què hi feia en aquella ciutat i quan vaig decidir que m’hi quedava. També volia deixar testimoni del meu treball, i Parlo d’amor era el nom d’una col·lecció dels meus gravats.

Ara pintaries el mateix?

Potser pintaria temes socials, però el que vaig fer s’ajusta al meu treball artístic del moment. Per mi és la memòria d’uns anys molt importants que m’han definit el futur. És la imatge d’aquell Ignasi lluitador que estimava l’art. Gràcies a aquell treball he arribat on sóc ara.

Ha tornat per restaurar-lo tres cops.

Crec que n’hi haurà un quart. Sempre hi trobo pintades. De vegades hi escriuen insults perquè hi vaig escriure la paraula Catalunya. També hi ha parelles que es declaren i escriuen els seus noms a la pintura.

Et molesta?

No m’ofèn perquè havia de ser una obra efímera d’un mes i ja acumula 25 anys. Trobar-hi grafitis i escrits significa que el Mur està viu, però no m’agradaria que quedés tot tapat.

De la teva obra n’han fet souvenirs.

I els col·lecciono. Va ser molt fort el dia que vaig arribar a Berlín i vaig trobar un rellotge amb el meu dibuix a dins i el meu nom gravat al darrere. Sobta que jo hagi de comprar els meus propis souvenirs.

No en treus cap benefici?

El tema de drets sobre el Mur és complicat. Em fan il·lusió aquests souvenirs, però penso que em podrien haver preguntat, almenys, si volia que hi aparegués el meu nom.

L’any 2000 et vàren demanar que reproduís la teva obra a Roquetes.

Va ser un honor i una proposta increïble, sobretot perquè va adquirir un caràcter educatiu per als joves. Quan hi passen per davant pregunten què va significar el Mur de Berlín.

¿Trobes a faltar a Catalunya la cultura artística que hi ha a Berlín?

Aquí som molt ordenats. Costa d’acceptar que es pintin grafitis en cases buides o ocupades. Falta un teixit sòlid que doni suport als artistes.

Una vegada va dir que “tothom hauria de saber dibuixar i cantar, perquè així el món aniria millor”.

Dibuixar o cantar té a veure amb la llibertat d’expressió. Alguns governs volen eliminar la cultura perquè fa que la gent tingui més capacitat de decidir, i això no interessa.

Parlant de decidir, ¿com vius el moment en què es troba el país?

Estem vivint l’autèntica transició. Ho visc amb implicació, amb ganes. Tota la vida m’han dit que no barregi l’art amb la política, i tota la vida he estat prudent, però ara m’importa poc. Al revés, crec que és important mullar-se per crear pensament.

Demà participes en un acte a Barcelona de commemoració dels 25 anys de la caiguda del Mur.

A l’Espai Fabra i Coats. S’ha aixecat un mur on reproduiré un Parlo d’amor adaptat al moment actual, amb un caràcter social. També hi pintarà Thierry Noir, un dels pintors de l’East Side Gallery que més ha lluitat per la memòria del Mur.

Marc Toro del diari www.ara.cat