Figueres

Joan Paradís, a la Galeria Lola Ventós, by Radio Pedret

La pintura de Joan Paradís segueix bategant

L’artista figuerenc reapareix en una exposició a la galeria Ventós de Figueres amb obres recents

EMPORDÀ   www.emporda.info

Cristina Vilà

 

Joan Paradís (1941) ha estat considerat sempre «l´enfant terrible» de la pintura empordanesa. Ell, però, no ho veu igual i creu que aquesta percepció s´ha generat perquè ell no ha seguit «mai cap norma» i sempre ha apostat per ser lliure i mantenir i evolucionar dins el seu propi estil. Ara diu sentir el pes dels anys –en té 77– en el cos, cosa que no li agrada, però això no fa defallir aquella obsessió que el va atrapar ja de nen, dibuixar i pintar el seu món. Una exposició a la galeria Ventós de Figueres, inaugurada dissabte passat i que es podrà veure fins a finals d’any, ens acosta a un Paradís més autèntic que mai.

Feia anys que no es veia una mostra de Paradís a Figueres, tampoc a l´Empordà. Era el 2011 quan va fer un exercici a quatre mans amb Miquel Duran a la Ciutadella de Roses. Des d´aleshores, l´univers Paradís ha quedat restringit a les parets del seu estudi. «No he parat mai de pintar, amb més o menys intensitat», comenta l´artista que es va formar a l´escola d´Arts i Oficis seguint els consells d´un dels grans mestres del moment, Ramon Reig. D´ell en recorda la «seva precisió dibuixant, com si fos un artista del Renaixement». Tampoc oblida al senyor Rodeja. Ells dos van ser els que li van permetre copiar les làmines a llapis i no amb l´habitual carbonet perquè, segons diu, «embrutia les mans i el paper».
I sempre més ho ha fet així. «M´indigna embrutir-me; Reig pintava amb papallona, immaculat de dalt a baix». Paradís va seguir les seves passes i va crear una imatge pròpia, vestint sempre de blanc, impol·lut
.

De Reig també va endur-se la lliçó principal: «No es pot pas desdibuixar, si no saps dibuixar; per desfer, primer s´ha de saber fer». També prendre consciència del que un és. I Paradís ho va assumir en adonar-se que «necessitava» crear. «Per mi pintar és parlar», diu. No va començar a fer-ho públic, però, fins que no es va sentir preparat. Aquella primera exposició va ser a Barcelona, en el Saló d´Artistes Joves Independents que va ajudar a impulsar amb altres companys «per apartar-nos de les exposicions oficials». Hi va exhibir «La vetlla de la monja» que va ser «ganivetada pels Guerrillers del Cristo Rey». Actualment l´obra, arreglada posteriorment pel mateix Paradís, forma part del fons del Museu de l´Empordà.

Paradís no es va voler quedar a Barcelona i va instal·lar-se a Figueres. «Aquí podia seguir treballant», assegura. També evolucionant seguint els seus propis ritmes, no casant-se amb cap cor­rent, sinó escoltant-se a si mateix. Aquesta actitud l´ha mantingut sempre. Fins i tot ara reconeix que no té ni ordinador ni internet a casa, viu desconnectat de tot. 

 

«Soc com el rei Sol, l´Estat soc jo, l´estil soc jo», diu i somriu.

 

Joan Paradís reconeix ser un artista molt observador. Abans de posar-se a crear, es passa hores observant el seu entorn. «No puc parlar del que no conec, del que no sé, no puc pintar el que no sé», argumenta contundent. Allò que mostra en les seves pintures, doncs, és fruit de llargs moments de reflexió. «És com un novel·lista que mai escoltés, no tindria mai cap argument», explica. Així, Paradís es passa moltes hores i, fins i tot, dies sense pintar, fent créixer dins seu aquesta necessitat. «Hi ha una gestació i després l´has de treure perquè, si no, t´han de fer la cesària», exposa. A voltes, la gestació és un procés dur.

 

Joan Paradís a la Galeria Ventós de Figueres                  Fotografia de Eduard Martí 

 

Joan Paradís a la Galeria Ventós de Figueres                  Fotografia de Eduard Martí 

 

L’artista reconeix que ell continua necessitant pintar. «Necessites tu parlar?», m´interpel·la. Ho fa quan té alguna cosa a dir, és clar, i no pot entendre aquells artistes que creen a partir de sèries.

«Dir sempre el mateix ho trobo absurd, avorrit»

«A vegades estic content, a vegades enfadat o deprimit, quantes vegades optimista o zen i si sempre pintes el mateix, com es menja això?», assegura.
Per això, les obres que presenta ara a Figueres, creades principalment els dos darrers anys, són, cadascuna, un món en si mateixes. Cada peça narra una vivència, una emoció, un moment personal i íntim.

Finalment, allò que percebi l´espectador, però, ja és cosa seva perquè, com diu Paradís, quan l´obra està conclosa s’n desentén.

«Mentre treballo, allò és art; a la que s´acaba i firmo la peça, allò és mercaderia, és un objecte a la venda»

Dolgut tot afegeix que «això fa mal, però és així».
En el cas d´aquesta exposició a Figueres, s’ha editat un catàleg amb textos de la historiadora de l´art Mariona Seguranyes -també present a la inauguració-, l´historiador Alfons Romero, que va presentar la mostra, i la mateixa galerista Lola Ventós.

Paradís continua treballant seguint les seves pautes, els seus principis, que també ha intentat transmetre a tots aquells que l´han seguit o escoltat, com és el cas de Lola Ventós qui va assistir a classes seves quan només era una adolescent.
«Jo l´admirava i, en escoltar-lo, l´idealitzava», recorda Ventós. Entre els consells que va prendre com a propi, un era ben clar i Paradís el repeteix:
«La mà, els ulls, les orelles són una màquina i les has d´educar». Per ell «a l´hora de dibuixar i pintar, la mà ja creu en el pensament i de forma automàtica, sense pensar com fer-ho, surt sol».
Paradís assegura que no sap si aquesta és la manera més autèntica de ser, però «jo soc així», conclou.

Cristina Vilà

Riu Manol diumenge 18 Novembre 2018, Radio Pedret

El Riu Manol es desborda al seu pas per Vilatenim

Puigdemont a Berlín amb Sanshis, by Quim Pedret

El llibre que no ha llegit Puigdemont

Els llibres!
La cara del president és un poema quan en Sanchis
pregunta si ja té el llibre del prolífic exconseller de Cultura, de Territorialitat i ex ede Figueres, en Santi Vila

‘Si, m’el va enviar. No le he llegit, encara’

“Si amb mi no ha parlat ningú… dels que han fet llibres…. No sé… Si no han parlat i volen explicar.. no creu que això grinyola una mica?
Jo almenys vaig decidir que parlaria d’aquest part de la història amb molta prudència i poc oportunisme…. si potser si”

Carles Puigdemont

‘Perruqueria ambulant’ a Santa Margarida, by Quim Pedret

 

 

Santa Margarida a Roses!

Que he de fer? Callar?
Pots dir-m’ho tu, Montse?

És un n escrit fet amb el cor i que em dol tant fer.lo, com veure la brutícia del passeig marítim i la merda amuntegada al costat dels containers de molts carrers de Figueres.

Avui he passat pel meu poble, Roses (que és lloc molt maco i amb una de les baies de boniques del món) i he volgut veure de primera mà el problema del Top-Manta al passeig marítim, on hauria de ser un barri de platja i canals navegables de Roses, fet pels turistes, anomenat de SANTA MARGARIDA.

 

 Santa Margarida Roses ‘Perruqueria ambulant’  Agost 2017  (Fotograma de camera amagada)

 

Els que vist (tot i que ja ho sabia) m’ha fet mal els ulls i al cor i he sentit molta pena. Paraula.
Fins i tot la càmera de vídeo em tremolava.
La tenia a la mà amagada, per allò de ‘si no fos cas’ que me la trenquessin pel cap. Ni un sol policia, fent un cafè!

He vist una “PERRUQUERIA AMBULANT”!!!!, on els turistes es poden fer ‘trenes o raspes’ a un mòdic preu de diumenge. Us deixo la fotograma de la pel.licula.

Si la Policia Local no pot fer res, malament.
Si els Mossos, ni la Guardia Civil, ni la Policia Nacional tampoc hi pot fer res per falta de competències, pitjor.

…però amics, per les coses bones i per les dolentes, els culpables sempre són els que NO volen, o NO poden, o NO saben o NO varen saber NEGOCIAR, amb el govern de Catalunya (Mossos d’Esquadra), ni amb el Ministerio del Interior (Civils i Nacionals), perquè els deixessin efectius per lluitar contra unes pobres persones (segurament explotades per una colla de ‘vius’) que potser hi fan negoci o/i tenen comissió.

Que fem? Hauriem de cridar a l’exercit per fer ‘neteja’ amb mitja dotzena de ‘retros, aplanadores i excavadores’?.. i llestos! Trist

Sincerament, la façana al mar de Santa Margarida fot molta pena!!

Ja sabeu que heu de fer els homes i dones del govern de Roses… Dimissió.
Seria un bon regal a la gent de Santa Margarida, que paga com tot ‘cristu’ els sus impostos i així donar pas a gent que potser (he dit potser) ho farien pitjor, però almenys ho intentarien fer millor… que no és tan difícil, collons!
No cal que recordi que vol dir la paraula Dimissió, ja ho recorda cada dia la vostra consciència. Ho crec i ho suposo.

Per cert a les 8 del vespre, hi havien moltes més de 100 paradetes de Top-Manta. Per cert, que vol dir Top-Manta?

Cordialment i amb pena

Quim Pedret i Rovira

LEER MAS…

Persecució de ‘Cine’ per Figueres, by Radio Pedret

Persecució de ‘Cine’ per Figueres, by Radio Pedret

Vilajuïga, 14 de febrer 2017

Recordant aquella portada i contraportada de fa 35 anys (1982) al PUNT DIARI, quant valia 30 pessetes.
Eren les 10 i mitja del matí a Figueres. La casualitat va fer una història de ‘Persecució de ‘cine’ pels carrers de Figueres’ i val a dir que l’endemà alguns policies que surten a la fotografia i jo mateix, ens vàrem trobar plegats a la Comissaria de Policia Nacional de Figueres…
            Tota una odissea!
.. Ep!, però em varen pagar més de 3.000 ptes.!

Figueres Policia Quim Radio Pedret

 Atracadors per terra encanonats per la policia a Figueres (1982)

Un 17 de maig de 1982 a la cruïlla de Carrer Méndez Núñez de Figueres
Fotografia Original es va fer amb negatiu Kodak Kodacolor II
Tant el negatiu com el positiu es varen revelar a Cabanes a ‘corre i cuita’, per enviar a la redacció del Diari a Girona per la seva publicació l’endemà.

A la dreta, titular, portada i fotografia a mitja pàgina del PUNT DIARI del 17 de maig del 1982
A l’esquerra del ‘col·lage‘, la fotografia i text de la contraportada,
No tinc el negatiu original, ni el diari en paper original.
Vilajuïga 2017

Figueres, un poble ple ‘merda’, by Radio Pedret

Figueres, un poble ple ‘merda’, by Radio Pedret

figueres Radio Quim Pedret

“S’acabat la vaga d’escombraires després de deu hores de converses i quatre dies de brutícia”

Com deia en Cantiflas: ‘Un poble net no és el que més es neteja, sinó el que menys s’embruta’
Un equip de govern no és el més eficaç ni cal felicitar.lo per negociar amb el sindicat i l’empresa neteja duran deu hores i menjar-se un ‘bocadillet’ a l’ajuntament.
El millor govern és el que sap gestionar bé un poble, negociar i dialogar sempre amb TOTS.
Els que ‘manen’ (és un dir) a Figueres, per desídia o per ignorància, no en saben més
Mai s’havia de deixar que la ciutat es convertís les vigiles de Nadal en un clavegueram.

Estaria molt bé que després de les neules i els torrons, l’alcaldessa Marta Felip presentes la dimissió, (que avui es sent molttttt satisfeta) seria tot un detall. 
Tot és producte de la seva mala gestió, que ja ve heretada del super Santi Vila, que varen acostumar al poble de peu veure infinitat de sotracs, voreres trencades, fer ‘gincames’ i olorar containers d’escombraries plens de merda per fora i vuits per dins i a més abonament, sent Figueres la capital de comarca, comercial, turística i molt visitada. 
Seria bo que algú pensés (potser un altre cop) que Roses fora millor capital per la comarca.

Clar i la pregunta és:
Qui collons sóc jo per tocar la pera per Nadal?
Doncs un ciutadà de l’Empordà i del món, totalment lliure, que diu el que no es pot dir, ni es vol dir, perque tots en certa manera llepen culs o van per la vida bavejant mans. Sempre es pot perdre alguna cosa sou o subeció, si no es fot la pilota añl poder, oi? Cert?

A tot arreu, els que treuen la merda (perdó), han d’estar més ben pagats que els polítics, ja que són els ‘importants’ i s’els paga per preservar la nostra salut i al polític tant ‘important i fotogenic’ ja es paga ell mateix i generalment ho fot de conya.

Hi ha algú ‘important’ a la vida? No crec!
Espereu, espereu, que la mort ja ens igualará a tots, per sort!

Molt bon Nadal a tots!

Quim Pedret i Rovira

PD
Sóc conscient que avui no em felicitaran gaire. Ja sé que avui no seré tant ‘bon amic’ ni tan maco com anava a escola fa 50 anys
Ho sento amics, però sempre dic el que pensó.

Quim Pedret i Rovira

Quim Pedret a Can Mallol 1995 Canal 42, by Ona Radio Quim Pedret


Quim Pedret a Can Mallol 1995 Canal 42, by Ona Quim Pedret

 

I diu el Canal 42: “El fotògraf Quim Pedret, ‘afincat‘ a Roses”... només establert?
Sempre he viscut a…. ?
Vaig veure la llum a Molins de Rei, però quasi mai he viscut a Molins i sóc i em sento rosinc, però mai he nascut a Roses.
En varen ‘fabricar’ a l’Hotel Marina de Roses, però en el moment de néixer, els meus pares varen exiliar.se al Baix Llobregat
Vaig néixer a Cervelló, puguen haver nascut a El Masnou! Té pebrots!!
Ara estic a Vilajuïga (poble), abans al Veïnat de Dalt (barri)
Tinc dos fills nascuts a Roses i un fill nascut a Vilajuïga, però dos són de Girona i el petit de Figueres uf!!!
Deixem.ho

Visca l’Empordà!!
Gràcies Anna Mallol i família

Tres artistes al Castell de Sant Ferran, by Ona Radio Quim Pedret

Tres artistes al Castell de Sant Ferran, by Quim Pedret

 “Una tarda al Castell de Sant Ferran”
Elena Kudryashova
Elena Kudryashova
 
 
 Moltes gracies Valentina Agafonova, per les teves forces, ganes i una molt bona feina

Elena, Jana i Larisa