‘Crear és Destruir’

‘CREAR ÉS DESTRUIR’
 
Cal destruir un llibre?
Cal escopir inclòs les seves pàgines o trepitjar-lo? Sí.
 
No m’he tornat ximple, encara que sóc conscient que del seny a la folia ens separa un fil molt prim.
Però m’explicaré i segurament els ben benpensants ho entendreu
 
….Recordo la primera vegada que em van regalar un llibre. Els anteriors eren propietat del col·legi, eren llibres d’estudi o llibres de lectura obligada. El primer va ser ‘La vida sale al encuentro’ del capellà jesuïta, en Martín Vigil. Sempre vaig tenir la delicadesa o almenys ho vaig intentar, de cuidar el llibre i així els següents….’Los curas comunistas’ i ‘La sexta galeria’
… Vaig seguir llegint al gran Manuel de Pedrolo, com ja havia començat d’adolescent (consells de la meva mare), fins que un dia (tenia 23 anys) em van regalar un llibre especial, molt diferent, era ‘El llibre del no-res’.
No hi havia RES escrit en cap pàgina del llibre. I era un llibre!
 
La meva reacció va ser de sorpresa i somriure. Estava en blanc. Si no hagués estat per les fines tapes impreses (que es podien treure) hagués cregut que era un error d’impremta, de l’editorial o una petita broma
Vaig donar les gràcies a la meva ‘novieta’ i vaig somriure, però vaig pensar que no deixava de ser un llibre i caldria cuidar-lo i/o escriure alguna cosa en ell.
 
Vaig fer-me més preguntes. És realment un llibre? Seria una manera d’expressar la contracultura com jo mateix defineixo l’obra de Georges Brassens,? Sí. El llibre del no-res! (El Libro de Nada)
Era un llibre per a un àcrata com jo? Crec que també.
I em vaig dir: ‘Un llibre és un llibre, encara que no hi hagi res escrit a dins”
I així ho deixi durant dos, si ni tan sols escriure el meu diari, cosa que hagués estat una cosa bastant normal
Passat un temps ‘vaig escriure’ el meu primer llibre en el. Vaig fer uns textos en folis amb una Olivetti i els vaig pegar en el per a cuidar-ho
Alhora per a il·lustrar-ho, vaig fer el meu primer llibre-exposició de fotografies, dins del mateix i que avui en dia encara conservo.
Han passat més de 35 anys, que a les mans del meu fill Sergi i regal de la seva mare, li ha caigut un llibre semblant, però no igual. Un llibre en blanc, però no.
 
És un llibre de creació destructiva. És un llibre dedicat als perfeccionistes de tot el món, perquè puguin continuar barallant-se, treballant i creant en la destrucció-creativa-artística pàgina a pàgina, des del llom a la portada d’un llibre.
Cal embrutar-lo, trepitjar-lo i mossegar-lo!
 
Potser després de ‘crear’, ‘rascar’, ‘trencar’ i esborrar el que t’indica en cada pàgina, caldrà fer un al·legat a la novel·la Fahrenheit 451 de Ray Bradbury i després lògicament cremar el llibre, ni que sigui a mitges o del tot i llençar les cendres sempre a favor de tramuntana.
 
Molt interessant. Ho recomano per als vostres fills.
Aquest ‘llibre’ ha estat el detonant per a escriure pel meu ego, per mi i per als meus el que realment vull, penso i senti, que és fer d’una punyetera vegada el ‘llibre de la meva vida’, que tantes vegades m’havien demanat a casa, amics periodistes si algun escripot en ‘Peptitu’ (Benet i Jornet) deixant de costat el llibre pendent en la impremta des de fa uns vint anys, el POEMARI de 1980 anomenat ‘Estimades Dones’
 
Des d’avui deixo de costat, per motius visuals i de dignitat, les entrevistes de mig pèl o de pacotilla i els vídeos de gent més o menys anònima, senzilles, tendres o rellevants, que he intentat fer durant anys en la meva petita ‘emissora’ Radio TV Pedret i crec que no interessaven(així ho he sentit) a ningú (ni a ells mateixos)
i per allò que diu la meva esposa i també el refrany: ‘La fam no persegueix l’estómac’ …..Qui vulgui alguna cosa meva, que em persegueixi i pagui. Com tot cristu¡
 
Aquest portal o xarxa ‘social’ només servirà per a posar una ‘Quimicullonada’, potser cada dia, que sempre serà ‘entre un hola i un petit adéu’.
Ara, mentre espero un vint de març que ens portarà a la primavera, em quedo amb l’estómac ple i les il·lusions en el seu estat més ple d’efervescència, curiositat i desig d’agradar.
El meu propi dietari, veritable i sincer amb misèries i grandeses, l’he escrit dia a dia des de l’any 1975, com ‘El llibre del no-res’ o el ‘Destrossa aquest Diari’ m’ajudessin a conèixer i que conegueu (com deia el poeta), la veritat de tot plegat. I com no, la veritat d’alguns no tan anònims, que ja coneixereu en el llibre.
 
Gràcies al meu fill Sergi, per la seva contra cultura artística, per les seves paraules, consells, afectes, el seu bon gust i estimació
Gràcies la meva esposa i mare de Sergi, Elena, per aquesta bona i genial idea educatiu artística i per tenir raó, Sempre
 
Gràcies a ells dos perquè ells sempre estan aquí i saben que em tenen. Us estimo
 
No vull que les històries ser repeteixin en el que crec que és o ha estat dolent per a mi a la vida Per això escric.Els que em segueixin en el camí espero que tinguin un món millor i si el meu llibre pot contribuir en això, aquí va la meva herència.
 
“Nos dejan sus heréncias, nos marcan un sendero, nos dicen lo que es malo y loque es bueno, pero……..VIVIR, solo vale la pena VIVIR para VIVIR….J.M.Serrat
 
Familia, no passeu anhel, em restaran encara forces per ‘destrossar’ encara més, si cal, el llibre ‘DESTROSSA AQUEST DIARI’ de Keri Smith.
La història comença AQUÍ…….. seguirà
 
Moltes gràcies a tots. Abraçades
 
Quim Pedret i Rovira