Cuixart

‘Mortadelo y Filemon Pi’, Radio Pedret

‘Mortadelo y Filemon Pi’, Radio Pedret

Ho dic sense conya (miro la saga de Mortadelo en cinema)

Estic mirant Mortadelo y Filemón contra “Jimmy el Cachondo”, molt bona per cert, i aquests senyors no s’hi assemblen res de res.
De fet no fan cares de molt ‘catxondus’ ni divertits

Cuixart Sanchez Quim Pedret

Suposo que penjar això, no ho enteneu com estic parlant de politica.
Ja passo de tot plegat.
Ho dic sense conya

 

 

Quim Pedret

‘Feléz’ el pintor ‘amagat’ a Garriguella, by Radio Pedret

‘Feléz’ el pintor ‘amagat’ a Garriguella, by Radio Pedret

guillem Pluja Quim Pedret Felez
  ‘Felez’ a Garriguella amb el fotograf Quim Pedret          Fotografia de Guillém Plujà i Moratò
 Entrevista Recuperada
 
 
Vares néixer a Saragossa.
 
Sí, al 1930. El meu pare era navarrès i la meva mare, aragonesa. El meu pare era comissari de policia, i jo em vaig marxar a Barcelona, on vaig viure fins als 25 anys. Llavors, vaig guanyar una beca artística dels Castells del Loira, i per fi em vaig quedar enamorat de París.
 
 
D’on ve aquesta passió per la pintura?
 
Pinto des dels vuit anys, encara que, durant un temps, vaig portar una vida més aviat bohèmia, i vaig arribar a jugar en categories inferiors de futbol. Però des de nen m’agradaven els llapis.
Quan va esclatar la Guerra Civil, el paper escassejava, i jo dibuixava per les dues cares, fins que van acabar confiscant-m’ho. Després, amb un clau vaig començar a dibuixar en les parets. Gairebé les foradava.
 
 
Més tard, vas conèixer al pintor Joan Ponç
 
Durant el servei militar. Vaig establir una amistat immediata. Era un home molt ‘absurd’, llavors estava obsessionat per Dalí. Ell (en Ponç) ja havia viscut l’experiència del Dau al Set amb Tharrats, Tàpies, Cuixart i Brossa. A mi m’interessava el classicisme.
 
 
 
Què vas fer en acabar la mili?
 
Vaig treballar d’estampador. Després vaig començar a fer abstracció lírica, diferent de l’abstracció matèrica de Tàpies, i vaig exposar a París. Freqüentava a un grup d’espanyols com Fernando Lerín, Plaza, Duque, Eduardo Arroyo…
 
 
 Quim Pedret Felez San Martin Pintura
Quim Pedret i Fernando San Martin ‘Félez’     Fotografia: Sergi Pedret i Kudryashova
I després vas fer el salt a una figuració propera a Paul Delvaux, Yves Tanguy, Dalí…
 
Si, amb Dalí ens vàrem conèixer a Espanya i sempre m’ha interessat. Amb Yves Tanguy crec que no tinc gaire a veure. El de Delvaux ho diràs segurament perquè als dos ens interessa molt el nu de dona.
 
Vols saber per què em vaig passar a la figuració?
I tant.
 
Vaig ser pintor abstracte durant uns deu anys. Però en Fernando Arrabal em va desafiar.
Ell tenia pintors més o menys particulars com Crespo i Díaz. Va veure una exposició meva, va comentar que els meus quadres no estaven malament, i em va dir que jo no seria capaç de fer una obra figurativa. “Vols un fer un retrat meu?”, em va dir.
Quan ens vàrem tornar a veure jo ja tenia un retrat seu, i li va agradar molt. Em va suggerir que com en l’abstracció em coneixien com a Sant Martín i que canviés el nom per S. M. Félez, “La seva Majestat Félez”, va dir Arrabal amb el seu habitual humor. I tal dit, tal fet.
 Felex Garriguella Quim Pedret Pintura
“La seva Majestat ‘Félez”, al seu estudi de Garriguella                          Fotografia de Quim Pedret 
I així et vas convertir en pintor del moviment “Pánico” i en el pintor de Ferrando Arrabal.


Sí, em va interessar molt aquesta estètica, però la part surrealista i sensual, l’humor i l’al·legoria, la crítica de la societat, no pas l’escatologia ni l’horror.
Accepto en Topor, en Jodorowsky o en Arrabal, que van ser els creadors del moviment “Pánico” que ha generat obres de teatre, cinema, còmic.
A mi m’interessa més l’univers de la dona i la part social o de compromís de la pintura. He fet 15 o 16 quadres de Arrabal.



Quin sentit té fer tants quadres de Arrabal?

Són sempre quadres per encàrrec que ell em demana i protagonitza.

Resulta estimulant per a un artista fer tants quadre per encàrrec de la mateixa persona?

A mi se m’escapa per què els encarrega. Per a mi és interessant l’encàrrec perquè la pintura exigeix sotmetre’s a certes disciplines. Els meus millors quadres i moments corresponen a assumptes per encàrrec.
A Raval ho he pintat en “La Santa Cena” amb personatges cèlebres del segle XX, vinculat a “El gran teatre del món” de Calderón i com a director de cinema…



Des de 1993 vius a l’Empordà…

Sí, vaig deixar París, que va significar una llarga lactància per a mi i va anar el lloc on em vaig fer artista.
Ara visc a Garriguella a l’Alt Empordà i segueixo pintat. M’inspiro en la realitat i en ella m’afirmo, encara que creo elements de ficció. Dono importància a la tècnica perquè jo explico situacions una mica absurdes, poc clares, com els somnis. I intent plasmar la contradicció entre la vida urbana i la bellesa clàssica. Segueixo sent inconformista.



La vinculació de la teva obra amb la del teu amic Dalí també sembla evident i amb l’hiperrealisme…

Amb Dalí, sempre vàrem parlar una mica de coses més aviat formals, però el pintor que més m’interessa és Gustav Klimt, que va arribar a l’art total, a l’estilització, a les coses més depurades i alhora més barroques. És figuratiu, sensual, és perfecte.



Coincideixen també en la teva desmesurada passió per la dona.

Cert, en el 50 per cent dels meus quadres hi ha dones, gairebé sempre nues. El sexe femení és, en bona part, l’eix vertebrador de l’home.
Recordes Saragossa?
Vaig estar a punt de tornar.hi, però vaig seguir a París. Ara, ja és tard.