El Sergi per Nadal, by Radio Pedret

Sergi Desembre 2018

Video de Elena Kudryashova

 

 

‘El Messies’ a Lladoners, by Radio Pedret

A Terezín, prop de Praga l’any 1940, ‘parada y fonda’ d’un camp pitjor cap a Polònia, es deia:
”Tocar el filat d’espines és la mort instantània. Així i tot, la gent compartia el pa, un somriure, una llàgrima…”

A Lladoners (Catalunya) desembre 2018:
Que és ‘la porta de l’infern’ de la ‘injusta justicia española’ vers a un repugnant judici, regna una mena d’irreconciliable, malèvola ‘mort esmicolada’ en vers els nostres presos polítics, família i amics.
Així i tot, mentre avui tocaven i cantaven ‘El Messies de Händel‘ i la gent ha compartit, somriures i esperances, que han arribat a les seves oïdes i als cors de tots nosaltres.

Quim Pedret i Rovira

“Em faré fatxa”, by Alex Ribes

“Em faré fatxa” de Alex Ribes al mati.cat

Ho tinc decidit: em faré fatxa. Ser fatxa és ‘upper‘, és ‘trending‘, és ‘cool‘ i està ben vist, encara que no parlis anglès i desconeguis què és ‘upper‘, ‘trending‘ o ‘cool‘, perquè per a què vols parlar anglès, si amb l’español t’entén tothom?

Ser fatxa és la sublimació d’un anunci de compreses: 
Pots muntar a cavall com Santiago Abascal
Pots passar el matí al Valle de los Caídos 
Pots reconquerir vés a saber que! 
Pots amenaçar sense que et passi res, 
Pots insultar com a forma artística de lliure expressió, com si fos un exercici de patriotisme. 
Pots emocionar-te amb la cabra de la legió quan mou el cul, deixant un munt de cagallons al seu pas. 
Ser fatxa és com escriure cada dia una carta als Reis Mags (o als altres, encara haig de decidir-ho)….

….Sí, em faré fatxa. És el més fàcil. El que resulta difícil és anar contra el poder, protestar, proposar canvis en els models socials, polítics i econòmics, convèncer els altres que un pot estar millor i que la transformació no ha de començar quan tingui lloc un apocalipsi zombi, perquè al cap i a la fi, de zombis no en falten i el que puguis canviar avui no ho esperis canviar demà, perquè per a això ja tenim la ‘Constitución‘ que ens hem donat entre tots ‘forever and ever‘.

Em faré fatxa, egoista, individualista, neoliberal i cridaré amb totes les meves forces el “salvese quin pueda!!”, per després salvar-me jo el primer. I que no emprenyin els del plurilingüisme.
Que ja està bé! Quina mania amb això de parlar llengües, si total, assenyalant les coses i cridant paraules en castellà ja t’entenen en qualsevol restaurant del món. 
I el conte de la multiculturalitat?

Sí, jo el que vull és veure futbol, la selecció española i després una bona corrida…..de toros, és clar. és que a mi em foten calent els toreros. Que en són bufons, amb el seu vestit de toreros, valgui la redundància, i el seu ‘paquet’ col·locat estratègicament perquè el toro no es distregui i al torero no se li posi veu de ‘castrato‘, després d’una precisa banyada. 😛

Vull ser fatxa i que a les televisions espanyoles ningú no m’hi qüestioni. 
Vull plorar amb la ‘rojigualda‘ 
Vull que els meus mocs siguin considerats patrimoni material de la Fundació Francisco Franco. 
Vull que el meu cervell pugui escoltar la veu del Caudillo amb el to de veu de Darth Vader: “Españolyo soy tu padre”. 
Vull cridar “Arriba España” a la cua de l’INEM, com si s’estigués a punt d’acabar-se el món. 
Vull mirar el meu DNI sense que ningú em digui: ‘Mira que dice tu DNI’

Ser independentista és molt cansat. Has de demostrar perfecció en totes i cadascuna de les teves accions, mesurar les paraules, autocensurar-te (perquè mai no saps qui pot llegir-te i posar-se de mala lluna), 
No pots portar llaços grocs, perquè ofenen..
No pots portar estelades perquè ofenen..
No pots parlar català en segons quins llocs perquè ofèn
No pots respirar gaire oxigen perquè ofèn…

Ofèn se independentista. 
Ofèn allunyar-se del corrent majoritari d’opinió, perquè pertànyer al 84% de població no catalana és més fàcil que pertànyer al 16% de població catalana (diguem-ne democràcia demogràfica). 
Ofèn proposar referèndums, 
Ofèn votar,
Ofèn manifestar-se, ofèn, ofèn, ofèn… OFENS, INDEPE!

Per això em faré fatxa, i així no hauré de justificar-me. 
Vull tenir tota la premsa espanyola a favor 
Vull que la S.Griso i la A, R,Quintana parlin bé de mi 
Vull que a La Sexta hi blanquegin el meu feixisme 
Vull que el rei no m’amenaci i saber que caic bé a l‘establishment 
Vull que Rivera i Casado no em mirin amb cara de mala hòstia. 
Vull que Inés Arrimadas practiqui amb mi el seu accent andalús. 
Vull viatjar per España amb la meva polsera española sense temor. 
Vull ser fatxa de soca-rel.

Ja està. Ho tinc decidit: em faré fatxa.

 

Àlex Ribes

Em faré fatxa

Aigues de Vilajuïga, by Radio Ona Pedret

Un reportage de Mairena Rivas

‘Yo pude salvar a Lorca’ de Amela, by Radio Pedret

Víctor Amela. Escriptor i periodista

 «Uns i altres, dels dos bàndols de la guerra, són putes víctimes»

Víctor Amela publica «Yo pude salvar a Lorca», una novel·la que arrenca amb la confessió que li va fer el seu avi i dona títol al llibre

                                   Víctor Amela | Foto: Marc Martí

Albert Soler, Girona 20.12.2018

Només li faltava això: descobreix que la seva família ve d’Andalusia, o sigui, que és un xarnego.

No és que ho reconegui, és que ho soc des que vaig néixer. Diré més, jo represento molt més fidelment el català mitjà que un català de 18 generacions, perquè aquests ja han quedat en minoria.

 

Sabia qui era en Lorca, quan el seu avi li va dir que l’hauria pogut salvar?

Per mi no era més que un nom que sortia al llibre de literatura de col·legi, només tenia 10 anys. Sabia que era un nom important i prou. Com si el meu avi m’hagués dit que hauria pogut salvar Sòcrates. Molt temps després vaig saber que Lorca era granadí, com el meu avi, i que la història tenia una base real. El meu avi i en Luis Rosales -amic falangista de Lorca- van voler treure’l de Granada… però van arribar cinc hores tard.

 

I si l’avi el va enganyar?

L’avi era un home callat i silenciós. Com em va dir un ancià de les Alpujarras quan ja era mort: « Tu abuelo era un hombre discreto». Segurament no va mentir mai en la vida. No, no em va enganyar.

 

Hauríem d’escoltar més els avis?

Escoltar-los és un imperatiu moral. Els hauríem de preguntar tot. Però és difícil, ja que quan ets petit no goses, i quan ets gran, són morts. Però la tasca de periodistes i escriptors és saber i rajar. Explicar-ho. El meu avi, analfabet, va voler salvar un poeta a qui admirava. I va fracassar. Tant en aquest intent com en la seva vida.

 

Home! En la vida també?

Era del bàndol guanyador, però un desgraciat: pobre i humil tota la vida.

 

Lorca va morir per marica o per roig?

El van matar per estar en el lloc equivocat en el moment equivocat. Que fos roig i marica ho facilitava, però ho haurien fet igual. Era un poeta famós protegit pels Rosales, i els militars estaven en guerra interna contra els falangistes. Així els podien acusar d’encobrir un roig.

Per quan, tal com demanava Machado, un túmulo sobre una fuente donde llore el agua, y eternamente diga: el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!?

 

Aquests versos immortals són el millor túmul. Diu també Machado: « la sangre de Federico no la seca el tiempo». I és cert, la sang de Federico encara està fresca sobre tots nosaltres.

 

Va escriure que la vida és curta i amable, cal disfrutar-la.

Era vitalista i sabia que això dura poc, a un amic li va escriure que quan veia un nen jugant, no podia evitar veure’l mort. Ell mateix en alguns poemes ja es veia mort. Probablement per això en menys de 20 anys va escriure una obra tan vasta, sabia que moriria jove.

 Víctor Amela | Foto: Marc Martí

Superarem mai la guerra civil?

No crec que l’hàgem de superar. Hem de ser conscients que la guerra civil és present en cadascun de nosaltres. Vostè és resultat de la guerra, i jo també.

 

Ja sap que avui es jutja tot.

Cap jutge m’ha de dir què va passar. La veritat és la suma del que li va passar al meu avi, al de vostè i a tants altres. No és una, són milers de veritats que fan un mosaic. Què cony sap un jutge, del que li va passar al meu oncle a la batalla de l’Ebre, que va rebre un tret el dia que feia 18 anys?

 

I el franquisme? Passarem full?

El franquisme és el resultat d’una guerra que vam fer entre tots. Hem de mirar la guerra i el franquisme amb mirada compassiva: pobrets. Pobreta la meva mare. Pobret el meu pare, que s’havia de refugiar de les bombes. Si després va ser una mica franquista, qui soc jo per jutjar-lo, si per ell l’arribada de les tropes franquistes no era més que la fi de la guerra i, amb sort, poder menjar? Uns i altres, dels dos bàndols, són putes víctimes.

 

Entrevista d’Abert Soler Bufi al Diari de Girona

Pujat  per quim pedret i rovira

 

Como para no ‘Estimar’ a Rafa Zafra, by Radio Ona Pedret

Aprendiendo a ‘Estimar’ 

David Salvador Ibarz
Un reportage de David Salvador Ibarz
19.12.2018 

Es inherente, facilitado también por un espacio sin división clara entre cocina y sala, pequeño, donde el contacto visual es inevitable. Comer, reír y hablar después con el jefe es todo uno. Junto a su pareja, Anna Gotanegra, el ex Bulli Rafa Zafra abrió Estimar en pleno corazón gótico de Barcelona en 2016. Dos años después, se ha ganado al público con una propuesta de producto y tres ingredientes, una propuesta de mar educada, de “festín gastronómico”, una propuesta que diseccionamos con el chef post comida. Barato, caro, producto, elBulli o éxito empresarial son conceptos que salen de la boca -tapada por una barba medio hipster– de un tipo que sabe. Siendo chef ejecutivo de Heart Ibiza y habiéndolo sido del restaurante de la Hacienda Benazuza elBullihotel de Sevilla, que ganó dos estrellas Michelin, podría cocinar virtuosismo por currículum; por voluntad y carencia, selecciona y apuntala. ¿Es desperdicio de manos?

Anna Gotanegra y Rafa Zafra. Estimar. Barcelona

Anna Gotanegra y Rafa Zafra.  Restaurant Estimar de Barcelona

“Es la cocina que me gusta, la que quiero comer, la del mejor producto mejor tratado, sin técnicas que encubran”. Venga Rafa. “Sí, la filosofía cuando montamos Estimar, y aún hoy, es la de buscar el mejor pescado por estacionalidad y por zona, aunque centrados especialmente en Roses y el Mediterráneo”. La familia política. Braguetazo doble. “La familia de Anna, los Gotanegra, es la cuarta generación de comerciantes de pescado de Roses”. Sumas talento y ganas. Las cuentas de la abuela. Por cierto, mar, alta gastronomía y Andalucía hacen volar la cabeza a Ángel León. “Casi vamos en contra de la filosofía de nuestro maestro, que utiliza básicamente pescados de descarte para introducirlos en una cocina más técnica, más de manipulación. Nosotros, totalmente al contrario”.

14 personas para 28 comensales

Entendido. Si ese es el concepto, ¿por qué venir aquí a comer pescado y no ir directamente al puerto pesquero de Palamós o Dénia? “Un restaurante funciona bajo tres preceptos: saber comprar, saben vender y saber manipular. La compra, por la familia, la tenemos controlada; la venta, también –Anna es una pescadera que ha vendido toda la vida-. Y, para la manipulación, contamos con un equipo de 14 personas para dar de comer a 28 comensales, con una persona que fríe, otra que cuece el marisco, otra que hace el crudo… Añadir que la comida entra por los ojos, y nosotros te la mostramos desde que entras por la puerta”. ¿Eso es que funciona? “No nos podemos quejar”. Con rumba y flamenco en el hilo, la verdad es que te ambientas rápido. “Quiero que se viva un poco de Andalucía al entrar”.

Vale, me quedo, no voy al puerto. ¿Pero dónde está el bagaje culinario vanguardista? “Intentamos utilizar la técnica de cocción que le va mejor a cada producto. La nuestra es una cocina sencilla, de tres ingredientes contando el aceite y la sala…”. Exagerado. “Una cocina de producto principal y máximo un acompañante, un plus, que puedes usarlo o no. No se disfraza el producto, sólo se acompaña”. Oro parece, plato no es. No, no es sencilla. Los años junto a los Adrià se esconden en sofisticación, en los crudos, quizá.

Algunos de los platos de Estimar

Algunos de los platos de Estimar

Ahora estamos en una línea de mejorar cosas, mejorar platos

Por esa pulcritud, no debe ser fácil cambiar la carta. “No es fácil encontrar nuevos productos que se adapten a esta filosofía. Ahora estamos en una línea de mejorar platos de diversos puntos que nos gustan, como el tartar de gambas”. Crudo. “¿Cómo lo mejoramos? Pues limpiándolo, buscando su esencia, desprendiéndolo de ingredientes. Cortándolo bien, bañándolo al baño maría frío, coronándolo con un poquito de caviar”. También con la Gilda, “que todo el mundo conoce en brocheta con aceituna y boquerón. Nosotros la estamos haciendo con una anchoa del Cantábrico XX, un boquerón de Roses, percebe, yemas de erizo…”.

Seguimos. Bueno, divertido y ya clásico: Chipirones rebozados. “Cuando empecé a salir con Anna hace ocho, nueve años, creo….”. ¡Rafa! Anna no estaba. Se salvaba. “Cuando empezamos me sorprendió su apellido –Gotanegra- por lo que le dije que cuando tuviéramos un restaurante tendríamos que inventar un plato para rendirle tributo”. Y vete aquí. Además, es un plato que resume ideología. “Los chipirones son un plato de unión entre Catalunya y Andalucía. Fritura andaluza con un producto catalán, porque el chipirón andaluz es más pequeño y el arte de freír en Sevilla es un poco mejor que el de aquí. Así que sacamos lo mejor de ambos territorios. Y se finaliza con unas gotas negras que es una mayonesa de la tinta de calamar”. Resumen de la filosofía Estimar: buen producto (chipirón), buena técnica (cocción frita) y un plus (toque de mayonesa). Como te ganas a la mujer y a los suegros…

Restaurante Estimar. Barcelona

Restaurante Estimar. Barcelona

 

Cabeza y tronco, Gotangra y elBulli, Andalucía y Catalunya

“Pues este fue el primer homenaje cuando andábamos más ‘cortitos’. Ahora, está en carta un nuevo homenaje a la familia: tronco de cigala unilateral a la brasa con una técnica muy bulliniana de cocinar solo por una parte. Se completa cocinando a parte la cabeza, hervida. Producto en dos texturas y en dos cocciones. Se corona con una cucharada enorme de caviar en la cabeza de la cigala, la ‘gota negra’ del plato”. Dejemos los guiños familiares –Anna reía desde la cocina-.

Navajas en escabeche y garbanzos con mejillones y gambitas. Dos propuestas que también resumen nuestra manera de hacer. “El primero es un plato que juega con una técnica de cocción como es el escabeche, muy usada en toda España, especialmente en Andalucía por la herencia musulmana. Nosotros hacemos dos, uno para tener en la salsa y otro para no perder texturas en las verduras y, en vez de poner un producto de lata, cogemos las navajas. Como comer una conserva pero fresca, al momento. El segundo es un homenaje catalano-andaluz con un ingrediente –las legumbres- muy usado en ambas zonas y versionado a nuestra manera”. Ahí están las manos que tontamente pedía.

El "festival" de Estimar

El “festival” de Estimar

La técnica aparece, lo reconoce: carpaccio de cigalas

Repasando platos que quedan en el paladar aparece el carpaccio de cigalas con cebolla caramelizada. Me dirás que aquí tampoco hay técnica. “Es una licencia, un plato de elBulli que hice mucho en la Hacienda Benazuza, de los pocos de Ferran que podía recuperar para Estimar por cuadrar con nuestra cocina de poca mise en place. Parece sencillo pero se necesitan muchas manos. Es un plato de esencia”.

Tenéis un apartado de carne (Sin espinas) con un wagyu por corte y una rubia gallega tratada como si fuera un jamón. ¿Es venderse al diablo? ¿No rompe la lógica? “Es curioso pero en la familia de Anna hay dos familiares que no comen pescado”. En casa del herrero, cuchillo de palo. “Así que lo pusimos por ello, también porque me gusta el concepto de homenaje. A veces, cuando comes pescado llega un momento que quizá por gula te apetezca meterte un trozo de carne en la boca, y no lo negaríamos”.

Cuestión de barato o caro. El precio medio de Estimar, comentan, está en los 90 euros. ¿Caros? ¿Qué es caro? “Tras comer por todo lo alto, un día un señor me llamó a la mesa tras pagar y me dio las gracias por el dinero que le había hecho ahorrarse. Éste me está vacilando, pensé. Pero me explicó que cuando quería angulas, cogía su coche y se iba no sé dónde, cuando quería percebe, lo mismo para otro sitio… Así que si sumaba coche, hotel, gasolina… Estimar le salía muy barato”. Es la vaga acepción del concepto caro en gastronomía. Son 90 euros. “Y es productazo y 14 personas a tu servicio”. Perdón, no te escuchaba, estaba ya con la tarta de queso con mermelada de fresa, porque también hay postre no marino, qué decepción aunque vaya comiendo… “Calla o no te explico novedades…”. ¿Cómo? Y el muy saleroso sonrió y se dio la vuelta.

 

ESTIMAREs el amor por el mar y el trabajo bien hecho con pasión, para compartir con clientes y amigos los manjares de nuestros mares. Cocina del producto catalán-gallego, con el toque andaluz de Rafa Zafra.

L’optimisme de l’esperança, by Quim Pedret i Rovira

“Doneu-me tres minuts per a ser positiu, i si encara hi ha dubtes, m’apuntaré a l’optimisme de l’esperança.”

Quim Pedret i Rovira

El President de la Generalitat Artur Mas a Roses, by Ona Radio Pedret

Visita del President de la Generalitat Artur Mas i Gavarró a Roses, per donar suport a Montse Mindan i Cortada, com a candidata de ‘Junts per Roses’ a l’alcaldia de Roses pel 2019. Vídeo gentilesa d’Empordà TV
Gravat per Juama Abuin Salido
Dimarts 11 desembre 2018

Artur Mas, a RAC 1 Quim Pedret

8 decembre 2018

 

 

Artur Mas: “Jo no hauria encoratjat als CDR”

“Els dotze apòstols”, by Radio Ona Pedret

“Els dotze apòstols”

Fa mesos i mesos que aquí al mateix Facebook i a la meva web vaig comentar: “Alerta Pepitus! Hi gent a una amagada TV privada, que és molt més perillosa que Soraya, Mariano, o en Rivera”
Ho escrivia per tots vosaltres i a un amic en concret (no diré el nom) que em deia que tenia amics semblants, eren i son uns desconeguts personatges periodistes i polítics: 
Horcajo, Garcia-Serrano, Ramon Cendoya, Esparza, Cuesta i els no tan desconeguts, Hermann Tertsch, Miguel Duran, Alejo Vidal-Quadras, Mario Conde, el mateix President del Grupo Intereconomía TV, Julio Ariza i Santiago Abascal.

Molts varen creure que de feixistes no en sé res i no em varen fer ni ‘putu’ cas 

Avui dilluns, 400 mil votants andalusos en particular, els mils i mils que s’han quedat a casa dormint la ‘moma’ i tots en general, ja tenen al seu parlament “els dotze apòstols de la ultra dreta de VOX” a dins del seu llit. 
Qui avisa no és necessàriament traïdor, és senzillament un avisador, servidor

Ja sabeu tots, ‘quan veieu les barbes del veí pelar, poseu les vostres a remullar
Amén i Sant Sopar.

Quim Pedret i Rovira (fent les maletes)

“L’espectacle més gran del món”, by Sergi Pedret Kudryashova

” L’espectacle més gran del món, és ser pare! ”

Troçet de Retrat, bona amistat, by Quim Pedret

RETRAT i AMISTAT

Si algun dia el veieu, mireu-lo fixament a la cara, sense por, no hi veureu ni odi, ni rancúnies. No té els ulls enlleganyats, ni porta ‘gomines’ ni ‘tints’. És com tu o com jo. No es creu el millor i potser ho és o és el darrer guerrer dels que faran història. És així.
El que treballen amb ell l’adoren el respecten, els seus amics, són pocs i bons i els seus ‘enemics’ polítics s’han rendit al seu estatus d’estadista que intenta guarir ferides.
Mai ha tingut un sol mot per embrutar ni menysprear a ningú. Ara, passats uns anys, si m’ho permeteu, us diré que a vegades m’ha semblat veure amb ell una espurna de solitud en la seva mirada, pel fet d’enfrontar-se a una munió de problemes, però amb grau molt alt d’honradesa i no diré amb entusiasme, però si ple d’optimisme; penso amb la sensació que pot sentir algunes vegades per la incomprensió i el petit vuit d’un conjunt de forces socials i polítiques, que com una tramuntanada el varen arrossegar a un costat i potser es va sentir com el navegant solitari al ben mig de l’oceà.
Sé que és un home bo. Us ho dic de veritat, 

 

                       Artur Mas, a l’Ajuntament de Barcelona 1993

Sempre m’havia preguntat si hi havia diferència entre un bon home i un home bo.
Han passat anys i he conegut la diferència, ell m’ha ajudat a saber-ho !
Un bon home, és un home una mica dòcil, a vegades ingenu, que no es fa notar massa i que no molesta gaire, fins i tot ens fa un xic de pena i llàstima quan li passen ‘coses’.
En canvi, l’Artur, és per mi un home bo, és un home proper, senzil, generós, honest, perseverant i molt correcte, fidel a uns principis i a vegades molt tossut.
És un home que encara està disposat a porta les naus d’una causa i noble a bon port. Segur.
Viu sense grandeses, ni cap hipocresia. És home amb un bon sentit de l’humor, però al·lèrgic al cinisme i sempre disposat a comprometre’s amb el que creu que és el millor pel seu poble, sense estridències i a vegades amb grans silencis, que potser intueixen fins i tot que possiblement algunes CAUSES estan o podien estar ja perdudes, potser fins i tot abans de menjar-se un munt de gripaus.

Si a un home bo, com ell, li passa alguna cosa injusta, sentim una barreja tristesa i rabia, però la seva força i fe ens fa sentir admiració pel seu coratge. Em sento orgullós de poder estar al seu costat fins i tot massa vegades a la distància física.
Ja ho veus, aquí seguim Artur, mig enredats en aquesta lluita d’escriure –a la meva manera- i també com tu un pèl tossut, malgrat les vegades que m’has renyat per escriure o trencar-me el cap, vull fer-ho cada dia millor. Que no es fa per un amic? 
Mentrestant alguns han oblidat ‘les teves coses’ amb poc temps, però em consta que molts t’enyoren políticament com mai. I per mi, com amic, estàs sempre present… I tu ho saps

El Quim

Quim Pedret i Rovira

De tot i més, by Quim Pedret

“Tenim tot el que necessita i el que no tenim és que no ho necessita”

Quim Pedret i Rovira

El nou tanatori de Roses…., by Quim Pedret

“El nou tanatori de Roses tindrà tres sales de vetlla i accés directe al cementiri”

 

Fotografia elpunt.cat

 

Que bé! i com diu en Joan Capri jo hi posaria un Snack Bar.
Dels cementiris no se’n fa prou publicitat. No els visitem prou. Bé, sí que els visitem, però perquè et faci efecte si ha d’anar en vida…

 


Aquest monoleg és genial. Potser el millor del MESTRE, Joan Camprubí

GIBRALTAR, m’importa dos ous, by Quim Pedret

Simon Manley: ‘Gibraltar siempre será británico’.
Val, My Sweet Lord i com serà la meva Catalunya? … i és que Gibraltar i Gran Bretanya m’en refot dos ous! Oi que m’entens? …i a més et regalo els micos i el seu cul pelat!