De Post-imbecils a Pregilipolles, by Radio Pedret

Estic molt fastiguejat d’escoltar i escriure de quasi tots els que es diuen classe política.
Crec que aquest no és el meu món ni potser tot i treballar-hi durant anys, mai ha sigut el meu lloc.
No hi ha cap mena de nivell, ni criteris coherents.
Però amb el meu ego molt alt i amb la meva immodèstia, creient sempre que TOT es pot fer molt millor, solament em queda un dia per escriure coses que no sigui o dels meus amics, família o de la meva persona” Seguirem per aquí de veu, a la Ràdio. Si voleu, em podreu escoltar. Ells, inclosos els estimats ‘inútils’, també. Gràcies.

El Quim

Toni Soler

CAL SABER FER AUTO CRITICA!

Malgrat que sigui el productor de l’aplaudit ‘POLÒNIA’ i del programa ‘ESTÀ PASSANT’, en Soler és interessantíssim, rebel, ‘irreverent’ i transcendeix l’humorisme.
Potser retrata el que està passant a TV3
Alguns es resisteixen a continuar combregant amb rodes de molí.
Segurament quedarà la incombustible Pilar Rahola repartint des dels seus púlpits, amb fervor i gran virtut, la comunió amb Puigdemont. Al dia.
Toni Soler si un dia et foten al carrer, per dir el que penses, segurament hauràs preferit haver mort cobert de ‘sang’, que de vell i cobert pels teus propis pixats.

 

 

I es que amics meus….
Molts em pregunten: Que està passant?
Doncs no tinc la certesa que hagi acabat o no el procés, ni tan sols si un dia va començar res.

De veritat, no ho sé, ja que dubto de quasi TOT i de quasi TOTS.
Però cap jutge està per sobre de les llibertats. Cap govern, ni cap poder, pot estar per sobre del fet que els pobles puguin decidir.
Ningú pot dictar, esclavitzar o empresonar la voluntat que els catalans puguem escollir, sense cap mena de violència, el futur del meu país, Catalunya… el que hauria de ser el poble de TOTS

 

 

 

Quim Pedret i Rovira

Portugal, permet la venda de cànnabis en les farmàcies i el cultiu de sis plantes.
Els consumidors podran comprar fins a 75 gr. al mes, i tot aquest procés estarà subjecte a registre en una base de dades nacional. Les restriccions dels llocs de consum són semblants a les del tabac, però les multes seran molt majors.

Quim Pedret

Un any sense escriure, by Vicenç Pedret

“Un any sense escriure a El Matí.cat”

 

Escriuré cada quinze dies un article sobre ‘La democràcia i els partits polítics’, d’Ostrogoski, perquè, salvant les distàncies, és el Tucídides modern.

De Vicenç Pedret Clemente – 06/01/2019

Un bon amic em recordava que feia temps que no escrivia articles a El Matí. No és casual.
Vaig viure els fets d’octubre de 2017 una mica més a prop que molts, i això em va deixar trist i exhaust. No és encara el moment de dir per què.
Ara fa un any que estic complint el meu compromís polític i personal amb Oriol Junqueras, que teníem parlat des del 2015. Ell prou que sabia que “el procés” tenia moltes probabilitats d’acabar empresonant-lo i per això m’havia encarregat (amb altres companys i amics seus) de vetllar per la seva família. El seu entorn polític i familiar ha respost amb determinació, serenor i fermesa al pitjor dels escenaris possibles: una llarga presó preventiva, i està a punt per respondre amb ànim i temperança a una incerta sentència política.
La Neus és una roca i els nois ho viuen amb certa normalitat gràcies a l’immens amor dels amics de Sant Vicenç i de les famílies Bramona i Junqueras. Amb això l’Oriol, que és immensament potent com a persona i com a líder, pot resistir, si aquesta és la paraula, i viure, injustament, una part de la infantesa dels seus fills una hora cada quinze dies.

Si torno a escriure és perquè crec que puc contribuir a veure-hi políticament una mica més clar. I perquè aquest any m’ha servit per recuperar una mica de perspectiva.

Tinc molt clar que no podem mantenir, malgrat que ens costi, una actitud estèril i lesiva d’enfrontament amb l’Estat. Hem de tornar la lluita per la llibertat al terreny de la política. El carrer violent i hiperventilat no ajuda a un combat que a partir d’ara voldrà molta menys gesticulació i molta més política. La política no és el que ens ha fet creure el maleït relat. No és una sèrie de partits de futbol (eleccions o diades, o dies assenyalats per a l’enèsim happening) que hem de guanyar per guanyar la lliga (la independència).

La bona política és un art que només es pot practicar amb èxit des de la intel·ligència, la paciència… i des de la més estricta honestedat. I hem estat ben rucs jugant sense una bona mà, sense un pla de contingència i només apel·lant a les baixes passions. La guerra és tota una altra cosa. No la vulguem sota cap concepte.

Per això escriuré cada quinze dies un article sobre cada un dels capítols de La democràcia i els partits polítics, d’Ostrogoski. Us el vull fer arribar perquè, d’alguna manera i salvant les distàncies, és el Tucídides modern. Si el meu estimat Tucídides va ajudar a fundar la filosofia política clàssica a partir de la seva experiència de la guerra del Peloponès al segle V aC,

Ostrogorski l’actualitza a partir de l’estudi de la democràcia i el paper dels partits polítics a finals del XIX a Rússia, els Estats Units i Anglaterra. Com solc intentar sovint, us n’extrauré unes “regles” que l’autor ha resumit perfectament i veureu que no hi ha res de nou encara que ens sembli que tot està per fer. De fet, tot està per ser reescrit; però els fonaments del comportament de l’home són força comuns a totes les èpoques: tenim molta més informació, molts més coneixements a disposició, moltes més eines per viatjar, aprendre, viure… però seguim sent cobdiciosos, envejosos i ens costa cooperar, malgrat que no tinguem a la llarga més remei que fer-ho.

Ostrogorski ens guiarà per la política democràtica de partits i no deixarem de picar l’ullet a una realitat, la de 2019, que promet seguir sent mogudeta, encara que el que ens hauria de guiar hauria de ser la necessitat de construir un món millor per a tothom, si volem sobreviure a l’estupidesa humana. Espero que us agradi i, modestament, que faci servei.

I’m back!

Vicenç Pedret

‘Quimicoses’ Radio Pedret Emissió Proves

Reis a Vilajuïga, 5 gener 2019, by Radio Ona Pedret

L’Emperador de Waterloo, by Radio Pedret

Estrenes (aguinaldo) per l’Emperador

Ja ho va dir aquell savi que injustament no li varen donar el Nobel:
“Mentre hi hagi llestos que demanin i ximples que donin, en el convent es viu molt bé”

El meu pare ho deia diferent i en castellà, no és conya
‘Dame pan y llamame tonto’ i tampoc li varen donar el Premi Nobel

El Quim

La Paciencia del ‘Santo Job’, by Quim Pedret

JOB i ELS CATALANS

JOB
Satanàs va enviar moltes desgràcies a Job, La sarna, la mort de les seves bèsties, l’atac dels seus enemics, la pobresa, el repudi de la seva dona, fins i tot la mort dels seus fills.
Acabant la prova, Job va dir: ‘Deu meu, donem més paciència perque vegis que crec i sempre creuré….

CATALANS

Molts es declaren obertament independentistes, això vol dir que el seu independentisme consisteix en això: ‘EN DECLARAR-HO’. i punt

“El que caldria a Catalunya i malauradament no hi és, és que hi hagués un líder independentista de ‘pedra picada’, que digués la veritat als catalans, que digués la pura veritat i que tingués el coratge que per damunt de partits i per damunt de les conveniències tàctiques i les rivalitats de dir la veritat i la veritat és que això… s’acabat.”

Som Job’s? O som masoquistes?

Joaquim Pedret i Rovira

Un día redondo en la Bahía de Roses, by Radio Pedret

 

El PAIS
Un día redondo en la bahía de Roses

Andres campos 2 Elero 2019

Una ciudadela amurallada, los restos visigodos del Puig Rom, restaurantes con estrella y otras propuestas en la localidad gerundense y los dos parques naturales que la rodean

                     Camino de ronda en Cala Montjoi, en el cabo de Creus (Girona) 

 

Roses, en la costa norte del golfo del mismo nombre, no llega a los 20.000 habitantes, pero hay años en los que visitan esta localidad gerundense 700.000 turistas. La mayoría de ellos son franceses (alrededor del 60%), para los que esta esquina nororiental de la península Ibérica está à un jet de pierre; a un tiro de piedra, vamos. De hecho, fueron gentes procedentes de la colonia griega de Massalia (luego la francesa Marsella) las que fundaron Rhode (luego Roses) en el siglo IV antes de Cristo y no, como se creyó durante mucho tiempo, de la isla de Rodas, que está en la otra punta del Mediterráneo.

 

8.00 Paseo por la bahía

El primer sol, recién salido del mar, es la mejor luz y la mejor hora para dar un garbeo por el Passeig Marítim, admirando este golfo que pertenece al reducido Club de las Bahías más Bellas de Mundo (world-bays.com): son 41 en todo el planeta y solo dos están en España, la de Santander y esta en Girona. Una bahía, la de Roses, que atesora dos parques naturales (al norte, Cap de Creus, y hacia el sur, Aiguamolls de l’Empordà) y los restos deslumbrantes de la ciudad griega y romana de Empúries (1) (macempuries.cat). En este paseo junto al mar de la Costa Brava se encuentra el muy recomendable Hotel Terraza (2 , con restaurante gastronómico y burbujas relajantes: las de su spa, en la azotea, y las del bar, a nivel de mar y de piscina.

 

                                 Monasterio de Santa María, en la Ciutadella de Roses

 

10.00 Castillo con vistas al Pirineo

Caminando menos de cinco minutos se llega a la Ciutadella, el origen de Roses. En sus 17 hectáreas conviven las ruinas griegas, las romanas, las medievales (como el Monasterio románico-lombardo de Santa María, del siglo XI) y la muralla pentagonal de tiempos de Carlos V que rodeó la población hasta el siglo XVIII, cuando esta se mudó al raval, el barrio extramuros al este de la ciudadela, donde hoy continúa. Más al este, en la punta de la Poncella que ya anuncia el abrupto litoral del cabo de Creus, se alza el Castillo de la Trinitat (3), también de tiempos del emperador, con soberbias vistas de la bahía y del macizo pirenaico del Canigó, ya blanco cuando la gente en Roses aún luce moreno de playa. Tanto la Ciutadella como el castillo se pueden visitar por libre o haciendo un recorrido guiado que cuesta cinco euros por persona (972 15 14 66; es.visit.roses.cat).

 

                                                        El Dolmen de la Creu d’en Cobertella 

 

 

12.00 Un sepulcro de 18 toneladas

Más aéreas aún son las vistas desde el Castrum Visigòtic del Puig Rom (4), que está justo encima del puerto, desde donde hay una media hora a pie para llegar a 225 metros sobre el mar. Este poblado amurallado de la segunda mitad del siglo VII es un testimonio excepcional de una cultura, la visigoda, de la que apenas han quedado media docena de iglesias en el resto de España. El repaso al pasado de Roses se completa dando un paseo de un cuarto de hora hasta llegar al Dolmen de la Creu d’en Cobertella (5), un sepulcro con más de 3.000 años construido con siete bloques de piedra verticales y una losa de cubierta de más de 18 toneladas, el mayor monumento megalítico de Cataluña.

14.00 Comer donde Ferran Adrià

Es imposible hallar en la zona algo para comer ni la enésima parte de rompedor de lo que fue elBulli, reconocido como el mejor restaurante del mundo en 2002 y de 2006 a 2009 por The World’s 50 Best. Cerró en julio de 2011, así que hoy podemos disfrutar de un típico suquet de peix en L’Ancora (6), sobre la misma playa de Roses, o de un arroz caldoso con sepia en el céntrico Falconera (avenida de Jaume I, 24). El mejor pescado lo cocinan en Rafa’s (7) (calle de Sant Sebastià, 56), restaurante que Ferran Adrià frecuentaba, al igual que La Sirena (plaza de Sant Pere, 7) y Santallúcia. Si aquí iba el genio de elBulli es que mal no se come.

 

 

 

16.00 Tarde para el senderismo

Para bajar la comida podemos adentrarnos a pie en el Parque Natural del Cap de Creus siguiendo el camino de ronda que bordea el litoral, entre pinos y acantilados, desde la playa de l’Almadrava hasta la cala Montjoi. En una hora y media estaremos ante el legendario restaurante de Ferran Adrià, que está previsto que en el verano de 2019 reabra como laboratorio expositivo ElBulli 1846 (8). Una digestión más tranquila la haremos en el parque natural dels Aiguamolls de l’Empordà, contemplando las más de 300 especies de aves que habitan en estas marismas desde el espectacular Observatorio Senillosa (9), instalado en lo alto de unos antiguos silos de arroz. Solo hay que andar 500 metros desde el aparcamiento del Mas del Matà, que está a medio camino entre Castelló d’Empúries y Sant Pere Pescador.

 

18.00 Un túnel de viento

Cualquiera puede sentirse ligero como un ave en el túnel de viento vertical Windoor (10), en Empuriabrava, junto al parque natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Cualquiera que pague 49 euros y resista sin hacerse un ovillo el impacto de un chorro de aire de más de 200 kilómetros por hora que lo levantará hasta 12 metros de altura. Comparada con esto, la temible tramontana, el ventarrón invernal del norte que tumba los árboles y arranca las tejas en la Costa Brava, es una brisa acariciadora. La misma sensación, pero al aire libre, la tendremos efectuando un salto tándem de paracaidismo con los instructores de Skydive Empuriabrava en el aeródromo (11) de esta gran marina residencial en pleno golfo de Roses. Aunque esto último no es para todos los presupuestos: cuesta 255 euros.

 

21.00 Cena y sueño surrealista

De vuelta a Roses, en la Plaza de Catalunya, a pocos metros del Ayuntamiento de la ciudad, se encuentra El Caimán (12 , donde cenar a base de tapas como las alcachofas con miel y soja o las vieiras con tocino ibérico. Ahora bien, es un bar informal con cuatro mesas. Más formal es Els Brancs (13) (avenida de José Díaz Pacheco, 26), restaurante con una estrella en la guía Michelín. Se encuentra en el Hotel Vistabella —que cuenta con la suite Surrealista en homenaje a Salvador Dalí— cuya única pega es que cierra en invierno. El Hotel 1935 (14), de la misma familia y calidad que el Terraza, sí que abre todo el año.

 

Serrat: No és pel català… by Radio Pedret

Serrat: No és pel català, és una qüestió de domini, d’assenyalar als ‘traïdors’

Reclamar a crits a Joan Manuel Serrat que canti en català no és una qüestió idiomàtica, és un acte de marcar terreny: ells i nosaltres, els nostres i els qui no són dels nostres. És una qüestió de qui mana aquí. L’espectador no demanava a Serrat una cançó sinó que s’agenollés. A ell, que sempre ha viscut dempeus des que tenia vint anys

Joan Manuel Serrat durante su gira 100x100 / CC 20minutos

Joan Manuel Serrat 

 

L’home que va interrompre Joan Manuel Serrat a mig concert per reclamar-li que cantés en català, quan l’artista estava fent un recital monogràfic sobre el seu disc Mediterráneo, una obra escrita íntegrament en castellà, devia ser segurament un despistat, com el mateix artista va dir quan el va renyar en públic. Potser sí, no tenia en compte la naturalesa de l’espectacle al qual assistia. O potser, no.

La veritat és que el bon home es va sentir autoritzat a exigir en veu alta el que considerava necessari, segons aquesta mentalitat que els qui hem treballat de cambrers coneixem bé: “Escolti, que jo pago, ¿eh?”. Només que en aquest cas la font de legitimitat assumida no era el passi per taquilla sinó la raó patriòtica: “En català, que som a Barcelona”.

En aquesta mena de qüestions diguem-ne lingüístiques –no ho són, fan referència sempre a un altre assumpte que no es gosa confessar— Serrat porta més mili que un veterà de l’Afganistan. Tota la història de la nova cançó catalana està travessada per la polèmica al voltant de la legitimitat de cantar en castellà a més de fer-ho en català, tant que l’afer va arribar a dividir el moviment en dos bàndols fins a l’extrem que ja a finals dels 60 es van perdre amistats o si més no el tracte entre companys (quan algú es queixa ara de les enemistats en les famílies per l’afer processista em peto de riure tot recordant el foc encreuat entre cantants per aquests motius en els meus temps de comentarista musical a la premsa i la televisió, quan els dinosaures dominaven la Terra).


 

El precedent de Núria Feliu

Però no fou l’artista del carrer Cabanyes el primer que va donar peu a la qüestió, sinó Núria Feliu, ja el 1966 (abans de l’afer de Serrat i Eurovisió el 1968) quan la cantant de Sants, en el moment culminant de la seva primera carrera artística, va deixar la pionera editora discogràfica Edigsa per enregistrar amb la madrilenya Hispavox en llengua castellana.

Amb això, Núria Feliu no només es beneficiaria d’un mercat i un camp promocional d’amplada considerable, sinó de l’excel·lent i rara qualitat en l’època de la direcció musical de Rafael Trabucchelli i els estudis de gravació de Torrelaguna. L’opció li va merèixer ser esbroncada en públic pels antecessors de l’espectador de l’altre dia que va confondre Mediterráneo amb Cançó de matinada. A Núria Feliu li cridaven pel carrer “Venuda!” senyores que avui no desentonarien en el sector ANC de les manifestacions, amb un furor que ja exercia la identificació de traïdors que gaudim avui dia.

Nihil novum: la cosa ve de lluny i respon a una pràctica persistent. A la primavera de 1967, Joan Manuel Serrat va fer el seu primer concert al Palau de la Música Catalana i, tal com acaba de recordar Maruja Torres a Twitter, un sector del públic va esbroncar una cantant que aparegué a la primera part del concert com a telonera.

Era Jocelyne Jocya, pionera de la cançó a la Catalunya francesa junt amb Jordi Barre. La cantant va ser censurada pels espontanis perquè havia cantat una cançó en francès. El mateix Serrat va sortir en defensa de Jocelyne davant el públic tot indicant que l’artista, molt famosa als circuits comercials del seu país, cantava habitualment en francès i que precisament havia enregistrat un disc en català com a mostra de suport a la Cançó i per mostrar el seu origen rossellonès.

El roc a la faixa

Més tard li tocarà al mateix Serrat traginar amb les acusacions de desafecció, tot i que l’afer de la seva negativa a cantar en castellà a Eurovisió va trasbalsar una mica els arguments possibles. L’èxit mundial de l’artista i l’abassegadora qualitat van tapar moltes boques des d’aleshores, però la tradició és la tradició, i la del roc a la faixa guardat any rere any és molt apreciada.

Amb Guillermina Motta vàrem poder notar que la censura aparentment espontània per cantar en castellà no era, o no únicament, com un servidor sosté, lingüística sinó una altra cosa: en declarar-se socialista ja des de l’època del Moviment Socialista de Catalunya de Joan Reventós i Raimon Obiols, va començar a veure com es dibuixaven cinturons sanitaris al seu voltant. No era prou ser fidel a una sola llengua; ser un renegat –i empro la paraula tal com la vaig sentir manta vegada en aquell temps— depenia també d’altres circumstàncies.

I és per aquesta raó que encara avui es segueixen fent fàstics a Serrat; no perquè no canti en català, que canta, escriu i pronuncia millor que els qui li rondinen, sinó perquè és socialista, perquè no és independentista i perquè es nega a plegar-se al diktat dels huns perquè abans es va negar a fer-ho al dels haltres: va haver d’exiliar-se –de veres— el 1975 quan protestà, en veu alta i amb Franco viu, contra els afusellaments d’antifeixistes el setembre d’aquell any. I perquè el roc a la faixa pot restar guardat durant dècades fins que arribi el moment de tornar-lo a treure.

Veiem abominant de Serrat molta gent que ni tan sols havia nascut quan l’artista va donar a la nova cançó la difusió més gran que mai un element cultural català –si fem abstracció de Pau Casals— havia obtingut al panorama internacional. Fou Serrat qui va dur la llengua catalana a totes les contrades d’Espanya, a més d’Amèrica llatina, tot fent-la interessant i agradable a orelles dels qui mai l’havien escoltat amb atenció, abans que els altres aprenguessin a tirar sal en els solcs que el cantant, perit agrònom diplomat a la fi, va llaurar.

Exiliat a Amèrica, va continuar treballant cada dia en la seva feina i quan va tornar no reclamà cap distinció ni als d’això ni als d’allò. Fins i tot els qui des del monolingüisme cantor més estricte (que tan durament el van criticar en el seu moment, amb raons culturals i polítiques sòlides i no amb mocs, per cert) començaren a mostrar-li un respecte evident. Però, repeteixo, els melindros que hom pugui fer a Joan Manuel no són per motius lingüístics sinó partidistes, i per altres raons encara pitjors.

Una qüestió de poder

El retret lingüístic, com he dit, no és per raons idiomàtiques, culturals i ni tan sols patriòtiques, cosa que donaria lloc a un sucós i potser aspre debat, però debat d’idees al cap i a la fi. El retret permanent, que tenim documentat fa anys i s’estén fins ahir mateix, és un acte de marcar terreny: ells i nosaltres, els nostres i els qui no són dels nostres. I no només això, que no és poc: és indicar que nosaltres no només som diferents sinó que som únics: “nosaltres sols”. I per a ser “nosaltres sols” només podem ser-ho d’una sola manera.

No es construeix així ni una nació ni una pàtria, i si es vol construir d’aquesta manera un Estat és a costa de destruir la nació, que per definició és tothom, de tothom i dels tothoms diferents. El retret i l’apel·lació al “nosaltres sols” és la crida a sacrificar la nació a benefici de l’Estat, un destí que no desitjo ni als meus pitjors enemics.

Hi ha una cosa, però, més prosaica i fins i tot tronada al fons de tot això. Els qui marquen terreny ho fan per establir el seu domini sobre d’altres, i és així des del paleolític superior. Quan Serrat va incorporar el castellà al seu repertori musical (no va canviar de llengua sinó que hi incorporà una altra de nova, cal entendre això) va passar a una altra editora discogràfica per emprendre en millors condicions la carrera professional que el va dur a triomfar en el món amb un repertori propi, original i innovador. El nou camí emprès per Serrat va implicar els condicionaments dels cercles d’activisme cultural nacionalista de l’època gestionats pels Torra d’aquell moment, que eren tan voluntaristes com reductivistes i, sobretot, com bé sabem els qui hem treballat amb ells, agudament garrepes. Sabia el lector que la proposta inicial dels assessors de la discogràfica catalana amb la qui Serrat es va estrenar era que es donés a conèixer amb un disc de versions de… Charles Aznavour? La intenció de Serrat de cantar en castellà a Eurovisió era deguda, precisament, a la necessitat d’abandonar aquell llit de Procust.

Però que no passin pena els partidaris de la lògica del “nosaltres sols”: el roc a la faixa segueix vigent. Ara li toca al president Josep Tarradellas ser apedregat, també dècades després de no ser “dels nostres” i de no estar entre nosaltres: el retret no és per a ell, que ja no se’n sent, sinó un avís per a tothom. Perquè no és la llengua sinó qui mana aquí, com de manera tan crua acaba de demostrar el fet que també a Raimon li van tocar els cops de pedra quan va discrepar dels designis que se’l van voler imposar. I això que Raimon va ser el líder de la bandera monolingüe més radical en la cançó, un exemple aquest de com és de cruel la lògica del poder i no de la cultura.

No, no era una raó lingüística, era una qüestió de qui mana aquí. L’espectador no demanava a Serrat una cançó sinó que s’agenollés. A ell, que sempre ha viscut dempeus des que tenia vint anys.

Gabriel Jaraba

Mengem massa?, Radio Pedret

Però pensa una cosa amic meu: ‘La banca siempre gana’! … i nosaltres pasem gana… com sempre

A España, no tot és una ‘cloaca’, by Quim Pedret

 “Sortosament, no tota España és una ‘cloaca’

No deixa de sorprendre, que parlant per telèfon amb Madrid (ja que també es cap d’any) que alguns amics de ‘confiança’ et diguin que l’independentisme i la inflada dels seus pebrots, arriba fins al mateix Madrid i rodalia. 
Es a dir, que molts els agradaria marxar d’España o que els ‘refot’ tres mil raves que nosaltres marxem d’una punyetera vegada.

No parlo de quatre gats ‘esquerrosos’ que m’ho han dit. Parlo de gent que estan en llocs de ‘la Administración Publica y otros en la Defensa’, cada dia treballant. Doncs sí!!! Doncs Oh!!! Que dius ara, Quim?

Ni Madrid, ni tota España, ni tots és la puta caverna, ni tots viuen dins les clavegueres. Demà o passat en parlaré amb més temps.

 

Quim Pedret i Rovira

“L’hivern polític serà llarg i tindrem feina”, by Radio Pedret

 

Fa uns dies deia en Vicent Partal, de Vilaweb:

“O independència o barbàrie”
«Parlem-ne per recordar-los que nosaltres som els qui hem rebut la violència i els qui l’hem resistida mentre que ells en són vergonyosament còmplices»

Diu l’amiga Erika Casjoana, a més d’altres coses… 
“L’hivern polític serà llarg”

..Arremanguem-nos
Els que volem ser lliures al més aviat possible, no d’aquí a una generació, ens hem de mentalitzar que la dedicació al dossier Catalunya formarà part de les nostres activitats habituals: a part de votar sempre indepe, i de manifestar-nos, d’enviar diners i de vestir-nos, haurem de consagrar unes quantes hores setmanals a treballar pacíficament per la llibertat del nostre país durant uns 5 o 7 anys, sent realistes. 
Estic parlant de la gent corrent, perquè els empresonats, els exiliats i els represaliats pagaran –hi invertiran– un preu encara més alt.

Som un país ocupat i sotmès. Arremanguem-nos. Tenim feina

Bon any nou 2019

Un any per oblidar (com quasi tots), by Radio Pedret

UN ANY PER OBLIDAR (com quasi tots)
Quim Pedret

Podríem acabar aquest any 2018 havent vençut a les màfies judicials, polítiques i empresarials que corroeixen les bases de la nostra societat. Però no ha estat així.

El 2018 ha estat un any ‘excepcional’ O sigui, més o menys com tots!
La llista d’esdeveniments, és de tots coneguda. Si hi ha un factor in-consistent en tots aquests, es tracta de les presumptes ‘rebel·lió’ ‘sedició’ ‘insubmissió’ etc. El tema estrella ha sigut la corrupció de la majoria de polítics o millor dit, de la presumpta lluita contra aquesta mena de mafia. 
Pel feixismem, la gran batalla contra l’enemic mortal per a España, és Catalunya

Una lluita que aquesta España ‘impol·luta i reserva espiritual’ de la ultra dreta democràtica, que alguns es resisteixen a perdre.
Gràcies a uns fiscals i jutges ‘íntegres’ i ‘valents’ en aliança amb periodistes pocavergonyes comprats, tenim presos politics podrint-se en les presons (ara catalanes) i pendents d’un escac mat fruit d’una gran farsa que aquest botxins, segueixens ‘la festa’, al crit del ‘a por ellos’ que són ‘pocos y los dejamos en bolas’
Tenim de lluny o no tant lluny els C’S o els Vox, que millor ni parlar. Una altra cosa seria analitzar la poca intel·ligència política del President Sánchez, que mai ha sabut sintonitzar amb el mandat popular, pel fet que la presidència li va tocar a una rifa i no pas a unes urnes. Té tanta por a perdre que ho perdrà tot. Crec sincerament, que amb ell, es varen canviar els pets per merda

Igual podríem començar aquest any intentant vèncer a les màfies judicials, polítiques i empresarials que corroeixen les bases del nostre pacte social. Però no crec. No som, ni anem de ‘Quijotes’
Podríem…. És palpable la tensió de tot un poble i de tants sectors acorralats per la crisi,

‘La guerra’ ja no transcorreix en les lúgubres sales dels jutjats. Aquestes ‘guerres’ s’han traslladat al carrer, en els ‘Iphones’ i en els Parlaments 
Crec que tots ens adonem amb certa desesperació, que estem en el temps del ‘sembla que val tot’.

Els tuits indignes i ignominiosos de TOTS, procurant desacreditar tot el que es mogui, em fan molt de fàstic i molt poc riure.

També seguiran els intents del ‘chuponeo’ a la casa de… o la de.. o de.. 
Continuarem tenint ‘pseudomafias’ enquistades fins i tot en la mateixa policia. 
És vergonyós, per no dir més…

Han estat unes festes nadalenques i un cap d’any, amb el desacord de plena hipocresia, que com sempre ja hem viscut.

Lamentablement, per a alguns ha estat impossible despreocupar-se de tot i gaudir de la companyia familiar –per als qui tenim la sort de poder fer-ho.. 
Alguns amb motiu (xoriços) o sense motiu (presos polítics) estan i seguiran en la presó i caldrà estar alerta, perquè en qualsevol moment, els corruptes i els feixistes de… a partir del 7 de Gener, a només trigar, llançaran de nou les seves sabates i les urpes.

Han de fer-ho per una qüestió de supervivència personal, política i de ‘Una Grande y Libre’.

Nosaltres tenim la mateixa obligació (no ajupir-nos i lluitar) per una qüestió de supervivència de país lliure.

Pel nostre bé i perquè si no, no hi ha remei… i mai n’hi hauria i estaríem (si ja no hi som) en ‘el dia de la marmota’ O sigui, més del mateix.

 

Quim Pedret i Rovira

Elena Kudryashova a ‘La Veu’ de Vilajuïga, by Radio Pedret