Puigdemont y ‘El Grito’ de Munch, by Radio Pedret

Puigdemont y ‘El Grito’ de Munch
Xavier Sardà 02/02/2019

Carles, comprendo tu enfado con Oriol, pero deja de victimizarte. 
Les van a juzgar y esto es muy serio. 
Deja de inquietarte por el protagonismo que vas a perder a lo largo de los próximos meses. 
Deja de victimizarte y de considerar que tu suerte es la de los catalanes. Tu suerte o tu desgracia es la tuya, y que cada palo aguante su vela. 
Deja de aspaventar y pretender un protagonismo ‘cridaner’. 
Deja de disputarles el sufrimiento a los que están en la cárcel y van a ser juzgados, Carles 
Tú no eres más víctima que de tus propias acciones y omisiones. Como todo el mundo. 


Deja de sacarle provecho y rédito político a un juicio que nada tiene que ver contigo. Como se ha dicho, estás nervioso e hiperactivo. No soportas perder protagonismo durante el juicio y no se te ocurre otra cosa que denunciar al Tribunal Constitucional al President y la Mesa del Parlament. Los llevas al Constitucional, Carles. 
Más que ‘la Crida’, lo tuyo es ‘El grito’ de Munch.

No puedes soportar que tu exhibicionismo quede en segundo plano, mientras juzgan a los políticos que se hicieron responsables de sus actos. 
Lo tuyo es la eurovisión del padecimiento. Además del trauma político del juicio y de la angustia de los que pueden ser duramente sentenciados, tendremos que aguantar tu gesticulación victimista. 
Por si fuera poco, le haces decir a Quim Torra que este año sí es el de la República Catalana. Mal guion para un ventrílocuo.
o si fuesen Roger de Llúria cegando a sus prisioneros franceses.

Y tú preocupado por tu protagonismo y confundiendo tus intereses personales con los del país. 
Ni eres Catalunya, ni te van a juzgar, ni te soporta un amplísimo sector del independentismo, ni habrá Republica Catalana este año. 
Se empiezan a cansar de ti hasta los que te financian, al no vislumbrar futuras contrapartidas. 
Insisto, sé perfectamente que te sentiste hondamente agraviado por Oriol. 
Pero, a pesar de tu comprensible indignación, este es momento de controlar pasiones y protagonismos.
Por cierto, hay catalanes que en nacionalismo también somos laicos y creemos que el saber no emana de los altares. Calma.

Xavier Sardá

“Del més ingenu, se m’acudeix el més enginyós”.. i en els llocs més inversemblants”
D’això se’n diu genialitat
El Quim

La milllor companyia, dos cors, by Quim Pedret

“Quant amb un cafè tens la milllor companyia, dos cors”

 

La ‘gent’, és a dir la majoria de la societat freda, classista, frívola amb un gran toc mesquí d’hipocresia en què que vivim, encara no està preparada per acceptar algunes coses.

Per exemple com per entendre i acceptar obertament que avui al vespre pengés una fotografia de gent senzilla fent un cafè. D’una parella que lluita, pensa, estima, vols ser estimada i acceptada que a estonetes riu i plora, com tots ho intentem, però ells que per aquestes coses de la vida del maleït consum explotador i injust, no tenen la ‘sort’ de ser ‘ministres de treball’, Ni ser gent ‘important’ que fa coses ‘importants’, a llocs ‘importants’, amb gent xupi-guai

A molts, aquestes sets mil ‘raons de imbecilitat’ que envolta la societat, aquesta ‘suciedad’ no els deixaria entendre que dos antics amics meus puguin haver passat unes hores aquest vespre a casa meva, que també és a casa seva. Amb un cafè.!!

Com deia el poeta: ‘M’agrada la gent senzilla i tendre que viu i deixa viure. Deixant petjada en silenci, i no fa mal. Ans al contrari’.

Ella fa de dona de fer feines, o sigui ens treu, la pols, els papers. les boreilles del cendrer i si cal les ‘pixades fora de tinter’, i les cacones i ell fa d’escombriaire, o sigui, ens treu la merda de la porta de casa.

I es senten orgullosos de ser com són,i no ho amaguem, i jo content d’aceptar.los, de la mateixa manera que jo NO acceptaria a casa meva, ni al mateix ‘ministre de ganduleria, pocavergonyeria i frau’ o qualsevol altre animalot polític corrupte.
.
Gràcies a tos dos.
Sé que m’esteu llegint, però no puc posar els vostres noms, ni cap fotografia. Potser faria vindre ‘escarafalls’ a alguns, potser d’altres tindrien mal d’ulls i els demés no ho entendrien, ni voldrien entendre..

No vull ferir cap sensibilitat. Parella, vosaltres i segurament jo, no som d’aquests mon i potser encara no ho sabem.

Parella, aneu endavant i sempre junts, com heu fet fins ara. La vida dóna tantes voltes Oi? I el que hem vist i veurem!!

Abraçades

El Quim

‘La Pastora de Pedret’, by Radio Quim Pedret

‘La Pastora de Pedret’ es refereix a la Cati Jacomet, veïna de la petita població de Pedret (5 habitans) a 1 km de Marçà i a 5 km de Vilajuïga. Imatges de l’any 2010 Segurament ells és una de les poques pastores de la comarca i posiblement de Catalunya. És cosina del meus dos fills grans

Muntat a Vilajuïga al Gener 2019

Quim Pedret i Rovira

“La Cati, pastora de Pedret”, by Radio Pedret

“La Cati, pastora de Pedret” és l’article d’Isabel Guzman a la revista “Alberes”, núm. 20, amb el dossier “Pastors i transhumància”.

Es presenta aquest divendres, 25, a les 7 a la biblioteca d’Avinyonet de Puigventós.

 

 

                                     Cati Jacomet       Fotografía de Josep Maria Dacosta

 

http://www.avinyonetdepuigventos.cat/…/91-pre…/event_details

 

Centre Cultural Rus-Català “Sodruzhestvo”, Radio Quim Pedret

Centre Cultural Rus-Català “Sodruzhestvo” a Barcelona

El Dijous, 21 de gener de 2016 al Centre Cutural Rus-Català de Barcelona varen presentar els seus treballs les artistesElena Kudryashova, Veselovskaya i Larisa Filatova,  les tres establertes a l’Alt Empordà a Girona.

Pel Centre va ser un plaer conèixer a les artistes i alhora també agrair als músics Danil Saifullin (baix) i Elizabeth Mironova (piano) les seves interpretacions.
Us deixo unes fotografies d’aquella tarda-nit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                             Elena Kudryashova

 

Moltes gràcies per la vostra visita.

Joan Paradís, a la Galeria Lola Ventós, by Radio Pedret

La pintura de Joan Paradís segueix bategant

L’artista figuerenc reapareix en una exposició a la galeria Ventós de Figueres amb obres recents

EMPORDÀ   www.emporda.info

Cristina Vilà

 

Joan Paradís (1941) ha estat considerat sempre «l´enfant terrible» de la pintura empordanesa. Ell, però, no ho veu igual i creu que aquesta percepció s´ha generat perquè ell no ha seguit «mai cap norma» i sempre ha apostat per ser lliure i mantenir i evolucionar dins el seu propi estil. Ara diu sentir el pes dels anys –en té 77– en el cos, cosa que no li agrada, però això no fa defallir aquella obsessió que el va atrapar ja de nen, dibuixar i pintar el seu món. Una exposició a la galeria Ventós de Figueres, inaugurada dissabte passat i que es podrà veure fins a finals d’any, ens acosta a un Paradís més autèntic que mai.

Feia anys que no es veia una mostra de Paradís a Figueres, tampoc a l´Empordà. Era el 2011 quan va fer un exercici a quatre mans amb Miquel Duran a la Ciutadella de Roses. Des d´aleshores, l´univers Paradís ha quedat restringit a les parets del seu estudi. «No he parat mai de pintar, amb més o menys intensitat», comenta l´artista que es va formar a l´escola d´Arts i Oficis seguint els consells d´un dels grans mestres del moment, Ramon Reig. D´ell en recorda la «seva precisió dibuixant, com si fos un artista del Renaixement». Tampoc oblida al senyor Rodeja. Ells dos van ser els que li van permetre copiar les làmines a llapis i no amb l´habitual carbonet perquè, segons diu, «embrutia les mans i el paper».
I sempre més ho ha fet així. «M´indigna embrutir-me; Reig pintava amb papallona, immaculat de dalt a baix». Paradís va seguir les seves passes i va crear una imatge pròpia, vestint sempre de blanc, impol·lut
.

De Reig també va endur-se la lliçó principal: «No es pot pas desdibuixar, si no saps dibuixar; per desfer, primer s´ha de saber fer». També prendre consciència del que un és. I Paradís ho va assumir en adonar-se que «necessitava» crear. «Per mi pintar és parlar», diu. No va començar a fer-ho públic, però, fins que no es va sentir preparat. Aquella primera exposició va ser a Barcelona, en el Saló d´Artistes Joves Independents que va ajudar a impulsar amb altres companys «per apartar-nos de les exposicions oficials». Hi va exhibir «La vetlla de la monja» que va ser «ganivetada pels Guerrillers del Cristo Rey». Actualment l´obra, arreglada posteriorment pel mateix Paradís, forma part del fons del Museu de l´Empordà.

Paradís no es va voler quedar a Barcelona i va instal·lar-se a Figueres. «Aquí podia seguir treballant», assegura. També evolucionant seguint els seus propis ritmes, no casant-se amb cap cor­rent, sinó escoltant-se a si mateix. Aquesta actitud l´ha mantingut sempre. Fins i tot ara reconeix que no té ni ordinador ni internet a casa, viu desconnectat de tot. 

 

«Soc com el rei Sol, l´Estat soc jo, l´estil soc jo», diu i somriu.

 

Joan Paradís reconeix ser un artista molt observador. Abans de posar-se a crear, es passa hores observant el seu entorn. «No puc parlar del que no conec, del que no sé, no puc pintar el que no sé», argumenta contundent. Allò que mostra en les seves pintures, doncs, és fruit de llargs moments de reflexió. «És com un novel·lista que mai escoltés, no tindria mai cap argument», explica. Així, Paradís es passa moltes hores i, fins i tot, dies sense pintar, fent créixer dins seu aquesta necessitat. «Hi ha una gestació i després l´has de treure perquè, si no, t´han de fer la cesària», exposa. A voltes, la gestació és un procés dur.

 

Joan Paradís a la Galeria Ventós de Figueres                  Fotografia de Eduard Martí 

 

Joan Paradís a la Galeria Ventós de Figueres                  Fotografia de Eduard Martí 

 

L’artista reconeix que ell continua necessitant pintar. «Necessites tu parlar?», m´interpel·la. Ho fa quan té alguna cosa a dir, és clar, i no pot entendre aquells artistes que creen a partir de sèries.

«Dir sempre el mateix ho trobo absurd, avorrit»

«A vegades estic content, a vegades enfadat o deprimit, quantes vegades optimista o zen i si sempre pintes el mateix, com es menja això?», assegura.
Per això, les obres que presenta ara a Figueres, creades principalment els dos darrers anys, són, cadascuna, un món en si mateixes. Cada peça narra una vivència, una emoció, un moment personal i íntim.

Finalment, allò que percebi l´espectador, però, ja és cosa seva perquè, com diu Paradís, quan l´obra està conclosa s’n desentén.

«Mentre treballo, allò és art; a la que s´acaba i firmo la peça, allò és mercaderia, és un objecte a la venda»

Dolgut tot afegeix que «això fa mal, però és així».
En el cas d´aquesta exposició a Figueres, s’ha editat un catàleg amb textos de la historiadora de l´art Mariona Seguranyes -també present a la inauguració-, l´historiador Alfons Romero, que va presentar la mostra, i la mateixa galerista Lola Ventós.

Paradís continua treballant seguint les seves pautes, els seus principis, que també ha intentat transmetre a tots aquells que l´han seguit o escoltat, com és el cas de Lola Ventós qui va assistir a classes seves quan només era una adolescent.
«Jo l´admirava i, en escoltar-lo, l´idealitzava», recorda Ventós. Entre els consells que va prendre com a propi, un era ben clar i Paradís el repeteix:
«La mà, els ulls, les orelles són una màquina i les has d´educar». Per ell «a l´hora de dibuixar i pintar, la mà ja creu en el pensament i de forma automàtica, sense pensar com fer-ho, surt sol».
Paradís assegura que no sap si aquesta és la manera més autèntica de ser, però «jo soc així», conclou.

Cristina Vilà

Joan Paradís, descansi en pau, by Radio Pedret

Mor l’artista Joan Paradís, considerat l’enfant terrible’ de la pintura empordanesa

El pintor té encara en vigància una rellevant exposició a la galeria Lola Ventós de Figueres

Joan Paradís al seu estudi de Figueres.

 

                                                                                                                                                                                                                   

Joan Paradís al seu estudi de Figueres

 

Joan Paradís                                                                                  Fotografía Manel Gràvalos

 

 

Joan Paradís a la Galeria Dolors Ventós      Fotografia de Josep M.Dacosta ‘Daco’

 

L’artista Joan Paradís, considerat l’etern “enfant terrible
de la pintura empordanesa, però també “el més gran i bo dels pintors vius de l’Empordà”, per consens de la crítica, ha mort avui als 77 anys d’edat, quan encara té vigent una rellevant exposició a la galeria Lola Ventós de Figueres.

Nascut el 1941, fill de la família que tenia l’empresa Fruites Paradís, va viure uns anys de felicitat despreocupada entre Empúries i Albons, recalant a l’hotelet familiar de Cal Gambo. Assistint a les classes de pintura de Ramon Reig, del seu primer mentor, va aprendre l’amor per l’ofici i la necessitat de convertir-se en un agut observador de tot el que l’envoltava.

Com ha escrit el crític Eudald Camps a les pàgines del Diari de Girona, “amb la maduresa, Paradís s’ha convertit en un mestre de la sensualitat pictòrica gràcies a la seva gestualitat fràgil però perspicaç i, sobretot, als successius substrats que, amb el pas dels temps, s’han acumulat a la seva mirada atenta”.

 

Galeria Dolors Ventós

 

Galeria Dolors Ventós

 

L’exposició que es pot veure a la galeria Lola Ventós de Figueres s’intueix, segons Edudald Camps, “com un exercici destinat a fer balanç (qui sap si definitiu) d’una figura escàpola però, en el fons, genuïnament empordanesa“.

Fa tot just unes setmanes que el mateix Paradís comentava a la galerista Dolors Ventós:

El dibuix és fonamental, el primer que has d’aprendre és mirar durant molta estona el que t’envolta i llavors dibuixar ràpidament el que has après observant, un traç ràpid, fluid, amb força”.

 

 

Quim Pedret a www.radiopedret.com

 

NO DEIXARÉ el Facebook, Si parlaré pel Facebook directament i per la mateixa pàgina, que fa quasi deus anys que ens aguantem i també amb un enllaç que anirà aquesta pàgina. www.radiopedret.com
Espero que cap amic em torni a preguntar: ‘Marxes Quim?’ o que em digui: ‘Torna aviat, Quim’

Quim Pedret a Radio Pedret

 

No deixaré el Facebbok, parlaré pel Facebook directament i per la mateixa pagina que fa quasi deus anys i també amb un ennlaç traves a aquesta pagina www.radiopedret.com
Espero que cap amic em pregunti: ‘Marxes Quim?’ o que em digui: ‘Torna aviat Quim’

Restaurant ‘Estimar’ a Meto Mauri, by Radio Pedret

Descobrim l’Estimar, un restaurant on els productes del mar tenen un gran protagonisme, ja que coneixen el peix de mercat des de fa generacions. Rafa Zafra, xef i propietari del restaurant Estimar, ens obre la carta i ens mostra els seus plats.

 

https://www.restaurantestimar.com/

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

https://www.restaurantestimar.com/

Restaurant ‘Estimar’

 

Restaurant ‘Estimar’ és un Autèntic homenatge al Mediterrani.
A Barcelona pots gaudir d’uns dels millors i més reconeguts restaurants de la Ciutat Comtal, això sí, hauràs de reservar amb més d’una setmana d’antelació perquè la llista d’espera és important.
Anna i Rafa al costat del seu equip, us faran gaudir dels millors sabors del mar

 

 

Pregunta: El restaurant Estimar del sevillà Rafa Zafra té un altre local a la capital andalusa?
Premi: 1 lot amb 4 barres de torró de 300 g (tou, crema, xocolata i crocant), 1 torta imperial, 1 estoig de 3 mels monoflorals de 50 g, 1 expositor de mel amb fruita seca de 125 g i 2 pots de 150 g mel amb cúrcuma i mel amb pell de taronja, gentilesa de Mels Alemany.

Envia la resposta a meteomauri@catradio.cat amb el teu nom, cognom i població.

https://www.restaurantestimar.com/

C/ Sant Antoni dels Sombrerers nº 3 08003 Barcelona T. 93 268 91 97 
info@restaurantestimar.com

 

Soraya, y como es el?, by Radio Pedret

¿Y como es Rajoy?

¿Soraya, porque me llamas? 
¿Me llamas para decirte que te engaña?
Que ya de vuestro amor, no queda nada
Que se busco otro nido
Que abandono tu casa
Que te faltan caricias… Por las mañanas
El amor, igual que llega pasa
Y el tuyo se marcho por la ventana
Y que encontró un lugar, en otra cama

Y te has pintado la sonrisa de carmín,
Y te has colgado el BOLSO que te regaló
Y aquel vestido que nunca estrenaste
Lo estrenarás mañana si sales a la calle…..buscando amor …

(Quim, versionant en J.L.Perales)

“La vida es cruel, Soraya. La mejor imagen del PP en 
descomposició la escenifica tu bolso en el escaño vacío del jefe”

Un poble partit, dividit, no és poble, by Miquel Tolosa

Abans-d’ahir vaig fer els darrer cometari d’àmbit polític, en relació al desgavell que sembla que està passant al nostre país.

Avui l’amic Miquel Tolosa Pedrol m’ha fet arribar el seu comentari i els seus consells que vull compartir amb tots vosaltres i des del meu mur, l’agreixo per la seva prudència, solidesa i seny, que durant anys d’amistat, m’ha demostrat. Felicitats Miquel

 

Quim:

Ets lliure d’escriure i pensar el que vulguis, no has de donar comptes ni explicació a ningú. En tot cas, als qui no els agrada o no respecten la teva opinió, potser tenen un problema amb la intolerància, la prepotència, la falta de llibertat i estiguin a un pas o bé, al costat, del feixisme, sigui quin sigui el seu color polític o ideològic, siguin o no independentistes.

Tant els independentistes com els no independentistes, ambdós són constitucionalistes, millor dit, constitucionals o legals; ja que estan protegits per la Constitució Espanyola, les lleis i tractats europeus i internacionals. Llibertat d’expressió, llibertat de pensament. Drets civils i humans. Sempre que no s’exerceixin amb violència, intolerància ni les generin gratuïtament ni de manera injustificada ni desproporcionada.

Deixem-nos ja de mentides i de mitges i pseudo veritats o relats a la carta, i diguem les coses pel seu nom.
Si s’hagués dit la veritat, tota la veritat, la de debò, no estaríem en aquesta situació de tensió, d’enfrontament i de confrontació, de fractura social. Més enllà de pocions màgiques, de discursos meravellosos o apocalíptics, d’accions suposadament èpiques i de política a cops de tweet (tuit), l’única solució al conflicte és la més senzilla de fer, però alhora la més complexa de veure: caminar novament tots junts, deixar de banda les diferències i confrontacions creades en la intolerància (o gairebé feixisme, en alguns casos) precisament per dividir un poble, el qual, per ser poble necessita tothom, totes les parts. En cas contrari, no és poble ni ho serà mai.

Un poble partit, dividit, no és poble.

Qualsevol societat és heterogènia, està formada per tot tipus de persones, de totes les condicions: blanques, negres…; altes, baixes; riques, pobres; d’esquerres, de centre, de dretes; progressistes, conservadors; etc.

La verdadera política ha de vetllar per la igualtat de totes les persones, en drets, deures, llibertats i oportunitats, i que hi hagi benestar i harmonia globals, fins i tot quan hi ha diferències per qüestions d’edat, gènere, classe social, cultura, ideologia, etc.

La solució és unir, no desunir. Caminar tots plegats, abraçats per a la convivència i per al benestar de tothom. Diàleg incondicional, essencial i veritable. Dialogar vol dir cedir, no imposar ni obligar. Altrament, ja no seria diàleg sinó que ens mouríem molt a prop de la intolerància, del supremacisme i d’actituds feixistes més pròpies d’altres temps passats, els quals ja haurien d’estar superats. Parlar, raonar demostrar. No imposar.

Abans-d’ahir vaig fer els darrer cometari d’àmbit polític, en relació al desgavell que sembla que està passant al nostre país.

Avui l’amic Miquel Tolosa Pedrol m’ha fet arribar el seu comentari i els seus consells que vull compartir amb tots vosaltres i des del meu mur, l’agreixo per la seva prudència, solidesa i seny, que durant anys d’amistat, m’ha demostrat. Felicitats Miquel

Quim:

Ets lliure d’escriure i pensar el que vulguis, no has de donar comptes ni explicació a ningú. En tot cas, als qui no els agrada o no respecten la teva opinió, potser tenen un problema amb la intolerància, la prepotència, la falta de llibertat i estiguin a un pas o bé, al costat, del feixisme, sigui quin sigui el seu color polític o ideològic, siguin o no independentistes.

Tant els independentistes com els no independentistes, ambdós són constitucionalistes, millor dit, constitucionals o legals; ja que estan protegits per la Constitució Espanyola, les lleis i tractats europeus i internacionals. Llibertat d’expressió, llibertat de pensament. Drets civils i humans. Sempre que no s’exerceixin amb violència, intolerància ni les generin gratuïtament ni de manera injustificada ni desproporcionada.

Deixem-nos ja de mentides i de mitges i pseudo veritats o relats a la carta, i diguem les coses pel seu nom.
Si s’hagués dit la veritat, tota la veritat, la de debò, no estaríem en aquesta situació de tensió, d’enfrontament i de confrontació, de fractura social. Més enllà de pocions màgiques, de discursos meravellosos o apocalíptics, d’accions suposadament èpiques i de política a cops de tweet (tuit), l’única solució al conflicte és la més senzilla de fer, però alhora la més complexa de veure: caminar novament tots junts, deixar de banda les diferències i confrontacions creades en la intolerància (o gairebé feixisme, en alguns casos) precisament per dividir un poble, el qual, per ser poble necessita tothom, totes les parts. En cas contrari, no és poble ni ho serà mai.

Un poble partit, dividit, no és poble.

Qualsevol societat és heterogènia, està formada per tot tipus de persones, de totes les condicions: blanques, negres…; altes, baixes; riques, pobres; d’esquerres, de centre, de dretes; progressistes, conservadors; etc.

La verdadera política ha de vetllar per la igualtat de totes les persones, en drets, deures, llibertats i oportunitats, i que hi hagi benestar i harmonia globals, fins i tot quan hi ha diferències per qüestions d’edat, gènere, classe social, cultura, ideologia, etc.

La solució és unir, no desunir. Caminar tots plegats, abraçats per a la convivència i per al benestar de tothom. Diàleg incondicional, essencial i veritable. Dialogar vol dir cedir, no imposar ni obligar. Altrament, ja no seria diàleg sinó que ens mouríem molt a prop de la intolerància, del supremacisme i d’actituds feixistes més pròpies d’altres temps passats, els quals ja haurien d’estar superats. Parlar, raonar demostrar. No imposar.

Miquel Tolosa

De pos-imbecils a pre-gilipolles, by Radio Pedret

“De la post-independència a la pre-república”! Dir això, és prendre el poble per imbecil.

Res de desànims. Personalment estic fantàstic. Desanima el panorama que ens envolta.
No us heu preguntat mai si un President (o dos) haurien de fer dues passes al costat?

Jo per escriure de broma, humor, respecte i seriosament, treballo MOLT i no he demanat res a ningú, ni un puto “m’agrada” dels polítics.
Crec que sempre he escrit per mi, amb modèstia i sense voler donar lliçons a ningú…. però he comès una errada, que era creure que podria canviar alguna cosa escrivint. Com deien a un poble: ‘Si no pots canviar el poble, canvia de poble’

Aquesta ‘classe’ política (sortosament, la de fa més de 20 anys, era un altre) m’ha decebut molt. Ells viuen en el seu món, un món de supèrbia i prepotència i nosaltres som els seus ‘palmerus’ que ballem sempre que ells volen a ritme de ‘flamencu’

Ja ho va dir Toni Soler en to de broma, però seriosament: “Un president ens ha pres per pos-imbecils i ara ens vol prendre per pre-gilipolless” i per aquí no hi passo, no vull perdremés temps i dic PROU

Moltes gràcies a tots per entendre’m. Seguim

Quim Pedret i Rovira

Viure a la meva manera, by Radio Pedret

Sense ànim de fer cap mal, ni ofendre a ningú, amb dol dir-vos que avui (amb pena) he escrit les darreres línies sobre el politics en el meu Facebook i la meva pàgina web.
Els meus, em necessiten mentalment sa i fort.
Ser pare és meravellós. Ser un titella manipulat és…millor callo

 

Cuevillas a Puigdemont: “Aprengui flamenc” (que algú tocarà la guitarra, mentre els altres faran palmetes) Molt lamentable

Després de tres anys del seu ‘pas al costat’, som molt que enyorem el que serà sempre el nostre MHP President Artur Mas i Gavarró​.

Com vaig escriure ahir en aquest mur, aquest és el meu darrer escrit sobre la situació política a Catalunya i no faré comentaris sobre el noble art de parlar o ballar ‘flamenco’, sigui aquí o tocant la guitarra a Cadaqués.

Fastiguejat d’escoltar i escriure de quasi tots els que es diuen classe política.
Plego de donar opinions que potser mai m’han demanat.

Crec que aquest no és el meu món ni el meu model de societat.
Crec que mai ha sigut el meu lloc.
No hi ha cap mena de nivell, ni de criteris coherents.

Però amb el cap molt alt i amb certa tristor, segueixo creient que TOT s’hagués pogut fer molt millor,
Ja no em queda ni un dia, ni forces, ni ganes per escriure…
Això si, a menys que no siguin coses dels meus amics, de la família o de la meva persona.

Mai hauria pensat que alguns polítics i no polítics, em farien pesar tanta vergonya i es passarien per l’engonal les il·lusions de millers de catalans, que durant anys vàrem creure que una Catalunya millor, potser amb més drets i més sobirana, fóra possible.

Avui l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, ha assegurat que no té “cap confiança en el sistema jurídic espanyol” i que li ha recomanat a Puigdemont que “aprengui flamenc”
No sóc ni lingüista, ni ballarí, ni facultatiu.

Vull viure com he fet sempre, a la meva manera, o sigui tranquil i lliure

Molt bona nit tingueu

Quim Pedret i Rovira