La Radio deixa pas al Llibre, by Quim Pedret

LA RÀDIO

La Conferència General de la Unesco va proclamar avui 13 de febrer Dia Mundial de la Ràdio.
A tots el que varen fer, vàrem fer, fan Ràdio, els desitjo Moltes Felicitats.
Felicito a tots els que he conegut i hem tingut compromís com a la desapareguda Ràdio Juventud de la Via Augusta de Barcelona, a la gent de Ràdio Barcelona EAJ 1, als de ‘Radio Popular de Lorca COPE’, Ràdio Cervelló, Ràdio Badia de Roses, Ràdio Ona Vilamalla i radio pedret

“La Ràdio és el millor somni per crear il·lusions, que es dibuixen a l’aire de les nostres millors imaginacions”.

La ràdio estimula els sentits amb la seva veu definida i a voltes ‘secreta’, la seva imatge és somiada i desitjada. La ràdio busca crear imatges, i ha de generar emocions i estimular tots els nostres sentits.

La ràdio que batega per les nostres vides de vegades ens acompanya en la solitud, però cada vegada que obrim la ràdio, hem de deixar les nostres tristeses, i embarcar les nostres alegries en un món ple d’il·lusió.

La ràdio ha d’emergir sempre com l’eterna companya, dibuixant els nostres somnis i evocar el més quotidià i alhora imaginar-ho tot.

Per a mi, la ràdio ha marcat diferents etapes de la meva vida.
Primer va ser màgia, era el so del meu món imaginari solitari i quasi infantil, quan durant diversos anys l’escoltava amagat sota d’un llençol intern a la Salle, per a després també ‘tocar la’ per a dins i admirar-la des de ‘fora’ del meu país, i ara és conèixer-la encara molt més, des de la maduresa i des de l’Empordà.

Compartir Ràdio és un regal per descobrir un món de comunicació que es fa voler i la vegada derivar-la per deixar-la al jovent, als que ens devem i que per ells ho fem tot, i perquè participin en ella i se la facin seva.
Han passat els anys.
Ara tot ha canviat.
Per mi, les gravacions de veu i els vídeos restaran en un disc dur deixa’n pas a una altra forma d’expressar-me. Sóc conscient que algun m’han ‘enganyat’ o jo m’he deixat enganyar inclòs per algú que creia amic. Quanta raó tenia la mare
Soc sincer. He viscut i visc a la meva manera i no m’he venut al primer, ni al darrer ‘postor’

No he tingut el suport de ningú (tampoc l’he demanat) i això barrejat amb situacions personals i familiars que són del tot prioritàries perquè no es produeixi en el meu ser una invalidesa mental, per menjar tanta mediocritat, m’ha fet suspendre tot el que en anys he gravat i les gravacions que he fet darrerament.
No he volgut mai que fos un servei, ni llogat, ni pagat, ni menys gratuït, perquè alguns es poguessin lluir.

Parlo de tots els sectors, inclòs el polític, que dóna més joc.
No he tingut, ni tinc ni cap repte personal en l’àmbit audiovisual.
Si buscava o no notorietat, ja l’havia assolit feia molts anys
Mai he demanat res, ni públicament, ni privadament, com han fet i fan d’altres mitjans no molt llunyans que mengen mediocritat, això si, amb caviar cada any quan que els ajuntaments afluixen ‘la mosca’

Grollerament en diuen ‘llepar el cul’ o anar a ‘tatano’ mentre hi hagi ‘burrus’ (perdoneu l’expressió) però és aquesta la més escaient

Ara busco senzillament una manera de ser i una manera de sentir, tot escrivint les meves memòries que estan pendents i aquí sí que em penso lluir, sempre que els meus ulls m’acompanyin amb la companyia dels meus amics i de la meva família… però mai oblida’n els meus orígens al mitjà que més m’agradat dins de la comunicació, a part de fer un cafè amb els amics.

 

Joauim Pedret i Rovira