Un poble partit, dividit, no és poble, by Miquel Tolosa

Abans-d’ahir vaig fer els darrer cometari d’àmbit polític, en relació al desgavell que sembla que està passant al nostre país.

Avui l’amic Miquel Tolosa Pedrol m’ha fet arribar el seu comentari i els seus consells que vull compartir amb tots vosaltres i des del meu mur, l’agreixo per la seva prudència, solidesa i seny, que durant anys d’amistat, m’ha demostrat. Felicitats Miquel

 

Quim:

Ets lliure d’escriure i pensar el que vulguis, no has de donar comptes ni explicació a ningú. En tot cas, als qui no els agrada o no respecten la teva opinió, potser tenen un problema amb la intolerància, la prepotència, la falta de llibertat i estiguin a un pas o bé, al costat, del feixisme, sigui quin sigui el seu color polític o ideològic, siguin o no independentistes.

Tant els independentistes com els no independentistes, ambdós són constitucionalistes, millor dit, constitucionals o legals; ja que estan protegits per la Constitució Espanyola, les lleis i tractats europeus i internacionals. Llibertat d’expressió, llibertat de pensament. Drets civils i humans. Sempre que no s’exerceixin amb violència, intolerància ni les generin gratuïtament ni de manera injustificada ni desproporcionada.

Deixem-nos ja de mentides i de mitges i pseudo veritats o relats a la carta, i diguem les coses pel seu nom.
Si s’hagués dit la veritat, tota la veritat, la de debò, no estaríem en aquesta situació de tensió, d’enfrontament i de confrontació, de fractura social. Més enllà de pocions màgiques, de discursos meravellosos o apocalíptics, d’accions suposadament èpiques i de política a cops de tweet (tuit), l’única solució al conflicte és la més senzilla de fer, però alhora la més complexa de veure: caminar novament tots junts, deixar de banda les diferències i confrontacions creades en la intolerància (o gairebé feixisme, en alguns casos) precisament per dividir un poble, el qual, per ser poble necessita tothom, totes les parts. En cas contrari, no és poble ni ho serà mai.

Un poble partit, dividit, no és poble.

Qualsevol societat és heterogènia, està formada per tot tipus de persones, de totes les condicions: blanques, negres…; altes, baixes; riques, pobres; d’esquerres, de centre, de dretes; progressistes, conservadors; etc.

La verdadera política ha de vetllar per la igualtat de totes les persones, en drets, deures, llibertats i oportunitats, i que hi hagi benestar i harmonia globals, fins i tot quan hi ha diferències per qüestions d’edat, gènere, classe social, cultura, ideologia, etc.

La solució és unir, no desunir. Caminar tots plegats, abraçats per a la convivència i per al benestar de tothom. Diàleg incondicional, essencial i veritable. Dialogar vol dir cedir, no imposar ni obligar. Altrament, ja no seria diàleg sinó que ens mouríem molt a prop de la intolerància, del supremacisme i d’actituds feixistes més pròpies d’altres temps passats, els quals ja haurien d’estar superats. Parlar, raonar demostrar. No imposar.

Abans-d’ahir vaig fer els darrer cometari d’àmbit polític, en relació al desgavell que sembla que està passant al nostre país.

Avui l’amic Miquel Tolosa Pedrol m’ha fet arribar el seu comentari i els seus consells que vull compartir amb tots vosaltres i des del meu mur, l’agreixo per la seva prudència, solidesa i seny, que durant anys d’amistat, m’ha demostrat. Felicitats Miquel

Quim:

Ets lliure d’escriure i pensar el que vulguis, no has de donar comptes ni explicació a ningú. En tot cas, als qui no els agrada o no respecten la teva opinió, potser tenen un problema amb la intolerància, la prepotència, la falta de llibertat i estiguin a un pas o bé, al costat, del feixisme, sigui quin sigui el seu color polític o ideològic, siguin o no independentistes.

Tant els independentistes com els no independentistes, ambdós són constitucionalistes, millor dit, constitucionals o legals; ja que estan protegits per la Constitució Espanyola, les lleis i tractats europeus i internacionals. Llibertat d’expressió, llibertat de pensament. Drets civils i humans. Sempre que no s’exerceixin amb violència, intolerància ni les generin gratuïtament ni de manera injustificada ni desproporcionada.

Deixem-nos ja de mentides i de mitges i pseudo veritats o relats a la carta, i diguem les coses pel seu nom.
Si s’hagués dit la veritat, tota la veritat, la de debò, no estaríem en aquesta situació de tensió, d’enfrontament i de confrontació, de fractura social. Més enllà de pocions màgiques, de discursos meravellosos o apocalíptics, d’accions suposadament èpiques i de política a cops de tweet (tuit), l’única solució al conflicte és la més senzilla de fer, però alhora la més complexa de veure: caminar novament tots junts, deixar de banda les diferències i confrontacions creades en la intolerància (o gairebé feixisme, en alguns casos) precisament per dividir un poble, el qual, per ser poble necessita tothom, totes les parts. En cas contrari, no és poble ni ho serà mai.

Un poble partit, dividit, no és poble.

Qualsevol societat és heterogènia, està formada per tot tipus de persones, de totes les condicions: blanques, negres…; altes, baixes; riques, pobres; d’esquerres, de centre, de dretes; progressistes, conservadors; etc.

La verdadera política ha de vetllar per la igualtat de totes les persones, en drets, deures, llibertats i oportunitats, i que hi hagi benestar i harmonia globals, fins i tot quan hi ha diferències per qüestions d’edat, gènere, classe social, cultura, ideologia, etc.

La solució és unir, no desunir. Caminar tots plegats, abraçats per a la convivència i per al benestar de tothom. Diàleg incondicional, essencial i veritable. Dialogar vol dir cedir, no imposar ni obligar. Altrament, ja no seria diàleg sinó que ens mouríem molt a prop de la intolerància, del supremacisme i d’actituds feixistes més pròpies d’altres temps passats, els quals ja haurien d’estar superats. Parlar, raonar demostrar. No imposar.

Miquel Tolosa