Un any sense escriure, by Vicenç Pedret

“Un any sense escriure a El Matí.cat”

 

Escriuré cada quinze dies un article sobre ‘La democràcia i els partits polítics’, d’Ostrogoski, perquè, salvant les distàncies, és el Tucídides modern.

De Vicenç Pedret Clemente – 06/01/2019

Un bon amic em recordava que feia temps que no escrivia articles a El Matí. No és casual.
Vaig viure els fets d’octubre de 2017 una mica més a prop que molts, i això em va deixar trist i exhaust. No és encara el moment de dir per què.
Ara fa un any que estic complint el meu compromís polític i personal amb Oriol Junqueras, que teníem parlat des del 2015. Ell prou que sabia que “el procés” tenia moltes probabilitats d’acabar empresonant-lo i per això m’havia encarregat (amb altres companys i amics seus) de vetllar per la seva família. El seu entorn polític i familiar ha respost amb determinació, serenor i fermesa al pitjor dels escenaris possibles: una llarga presó preventiva, i està a punt per respondre amb ànim i temperança a una incerta sentència política.
La Neus és una roca i els nois ho viuen amb certa normalitat gràcies a l’immens amor dels amics de Sant Vicenç i de les famílies Bramona i Junqueras. Amb això l’Oriol, que és immensament potent com a persona i com a líder, pot resistir, si aquesta és la paraula, i viure, injustament, una part de la infantesa dels seus fills una hora cada quinze dies.

Si torno a escriure és perquè crec que puc contribuir a veure-hi políticament una mica més clar. I perquè aquest any m’ha servit per recuperar una mica de perspectiva.

Tinc molt clar que no podem mantenir, malgrat que ens costi, una actitud estèril i lesiva d’enfrontament amb l’Estat. Hem de tornar la lluita per la llibertat al terreny de la política. El carrer violent i hiperventilat no ajuda a un combat que a partir d’ara voldrà molta menys gesticulació i molta més política. La política no és el que ens ha fet creure el maleït relat. No és una sèrie de partits de futbol (eleccions o diades, o dies assenyalats per a l’enèsim happening) que hem de guanyar per guanyar la lliga (la independència).

La bona política és un art que només es pot practicar amb èxit des de la intel·ligència, la paciència… i des de la més estricta honestedat. I hem estat ben rucs jugant sense una bona mà, sense un pla de contingència i només apel·lant a les baixes passions. La guerra és tota una altra cosa. No la vulguem sota cap concepte.

Per això escriuré cada quinze dies un article sobre cada un dels capítols de La democràcia i els partits polítics, d’Ostrogoski. Us el vull fer arribar perquè, d’alguna manera i salvant les distàncies, és el Tucídides modern. Si el meu estimat Tucídides va ajudar a fundar la filosofia política clàssica a partir de la seva experiència de la guerra del Peloponès al segle V aC,

Ostrogorski l’actualitza a partir de l’estudi de la democràcia i el paper dels partits polítics a finals del XIX a Rússia, els Estats Units i Anglaterra. Com solc intentar sovint, us n’extrauré unes “regles” que l’autor ha resumit perfectament i veureu que no hi ha res de nou encara que ens sembli que tot està per fer. De fet, tot està per ser reescrit; però els fonaments del comportament de l’home són força comuns a totes les èpoques: tenim molta més informació, molts més coneixements a disposició, moltes més eines per viatjar, aprendre, viure… però seguim sent cobdiciosos, envejosos i ens costa cooperar, malgrat que no tinguem a la llarga més remei que fer-ho.

Ostrogorski ens guiarà per la política democràtica de partits i no deixarem de picar l’ullet a una realitat, la de 2019, que promet seguir sent mogudeta, encara que el que ens hauria de guiar hauria de ser la necessitat de construir un món millor per a tothom, si volem sobreviure a l’estupidesa humana. Espero que us agradi i, modestament, que faci servei.

I’m back!

Vicenç Pedret