Ens hem fet grans, by Quim Pedret i Rovira

I diu l’amic:

Ens hem fet grans gairebé sense adonar-nos, com si ens haguéssim ficat al llit una nit i l’endemà, en obrir els ulls, haguessin passat deu o quinze anys.

Ens hem fet grans corrent, corrent per no perdre l’autobús de l’escola, corrent davant dels grisos, corrent per no arribar tard a una cita, o un concert de rock.

Ens hem fet grans, pintant les parets i somiant paradisos.
Construint aquests castells a l’aire, que en diuen utopies.
Ens hem fet grans, de cop i volta
A també a cops i a hòsties. Equivocant-nos.
Descobrint-ho quasi tot a sota d’una capa negra d’obscurantisme i prohibicions.

Desinfectant la paraula amor, hem anat descobrint l’amor i descobrint el sabor de la llibertat i el també el gust de la vida.

Ens hem fet grans jugant a ser diferents.
Ens hem fet grans jugant a ser hippies i ser revolucionaris tot parlant de canviar el món.
Recorrent els camins amb una motxilla en l’esquena i embolicant un ‘canutillo’ o bevent la darrera copa de matinada

Ens hem fet grans veient-li el cul al Marlon Brando i a la Maria Shenneider en el ‘Último Tango en París’.

Ens hem cregut les promeses polítiques, que solament eren promeses.
Il·lusionant-nos amb somnis i que pel que sembla solament eren somnis.
Em fingit realitats que ara s’estavellen contra la dura realitat.

Ens hem fet grans i ara se’ns exigeix que ens comportem com a grans!
I que renunciem als vells somnis!
I que enterrem les utopies!
I que pactem amb el diable, si cal!
I eue acceptem les coses com són
i han estat sempre…. i que no volem canviar!

I ara, quasi sense adonar-nos, ens hem passat a «l’enemic’
Ara els amos de la vida i dels carrers, són els altres, els indignats.

Ens hem fet grans, i jo almenys, em pregunto si valia la pena córrer tant, per arribar a això.


A veure si em compreneu…

 

 

Quim Pedret i Rovira.