Cada dia més a prop, by Radio TV Pedret

“Molt més a prop”

Sempre he dit i no em vaga repetir.ho, que escric per mi. No escric ni parlo per agradar a ningú. Sempre ho he fet. He viscut a la meva manera. Però a vegades he tingut motivacions, son petits detalls, ja no per ego, sinó per comentaris d’amics o desconeguts que en públic o en privat m’han fet un petit comentari i això et motiva:

‘Quim quina sort que tinc, em fas posar de bon humor’ o ‘M’alegra el que escrius i amb el respecte que ho fas’

Això, com deia, motiva i encara que ja no estic per supèrbies (mai he sigut cap pedant en res) sí que et fa pujar un pèl més l’ego, aquest ego que tots portem a dins. És normal Oi?

El mateix em passa a l’hora de parlar en públic; crec que sóc una persona que fa anys que parla i ho faig mitjanament bé (alguns diuen que molt bé) són uns exagerats i amics. Oi?…. i a vegades s’entén el que dic (potser massa) i això molesta bastant a algun poder social i polític, més aviat en els pobles petits que no pas de país.

Però en general la gent va acceptar i accepta i el que jo parlo i parlava, sigui a la ràdio o en videoconferències, que fa molts anys que les faig, sobretot a la matinada (hora de sud-americà), ja que forma part de la meva ‘feina’ ‘didàctica’: ‘Escriure, parlar i retratar la societat, i si és en forma de fotografies i cinema/vídeo, molt millor.

 

Ara fer això, en diuen comunicadors i emprenedors, però normalment aquets venen fum, ja que si “el periodisme no es lliure, és una farsa”.


Jo mai m’he venut a ningú…i així m’ha anat. A vegades, ni ‘putu cas’. Però feliç i lliure.
Però amics, jo no sé llepar culs (perdoneu les paraulotes), ni bavejar les mans de ningú. Ni dels amics.

Alguns sabeu que sóc amic personal d’un expresident i mai li he demanat res per mi, ni per la família i si ha calgut, l’he ‘criticat’, sigui en la seva tasca o la dels seus consellers: ‘Si no en sabeu més, plegueu i cap a casa’, i ell com a persona llesta i alhora amiga, ha respectat la meva opinió, cosa que no puc dir d’alguns dels seus correligionaris i molt més difícil en altres polítics, que li hi han bavejat la mà i més o menys tard o aviat l’han llençat a la ‘paperera’ i a mi m’han mirat malament.

Del que faig, en dic parlar i transmetre el que penso i fer.ho amb respecte i no mirar mai si en treure redit o no i ho faig amb el cor, sense mirar.-me el melic, sinó pensant en què puc posar un gra de sorra per un món millor, per tots.

A la meva edat (no sóc tant vell) no deixaré de viure a la meva manera. Fallaria més!
En relació al que deia de les motivacions i petits egos, l’altre dia em va passar una cosa curiosa i molt agraïda, si més no molt sincera, per part de la persona que ho va dir i no m’havia vist mai.

Sortia d’una botiga de Vilajuïga i vaig topar amb un amic assentat a la terrassa d’un bar i al seu costat hi havia una amiga seva, que jo no coneixia de res (ella estava molt absent llegint un llibre), però em va saludar molt cordialment.
Amb l’amic varem palar un moment (feia una calor terrible) i ell, ja gran i fill d’un conegut mestre, em va fer un parell de preguntes i jo vaig donar la meva opinió
La noia, tot un plegat va deixar el llibre i em va prestar atenció. Jo vaig veure que no perdia fil de què jo deia i que de fet era només la meva modesta opinió d’una societat decadent.

Com us deia feia calor i els vaig dir: ‘Encantat noia, us deixo amb les vostres coses, que jo no vull destorba-ros més’
La noia, que no deia res, va saltar i em va dir: ‘No, no pateixis, segueix home, segueix’.
És que no ull ser un destorb, tu estaves llegint… i ella em va dir:
‘Umberto Eco pot esperar, prefereixo escoltar-te a tu’.
En aquell moment no vaig saber que dir (feia anys que nigú em deixava ‘mut’) i no em sortia cap paraula, ni sang. Amics, se’m va quedar la cara com la de Guillermo de Baskerville, el savi monjo franciscà de la novella ‘El Nom de la Rosa’, de l’esmentat l’escriptor italià. No sabia on mirar.

Aquestes coses et motiven per tirar endavant moltes coses, petites o grans, però fetes amb estima i pocs diners i sense subvencions, ni ajuda de cap mena, ni pública ni privada.

Per tots això, he seguit amb el projecte d’anys al cap que dins d’unes dues setmanes serà una realitat. Ja no veureu gaire els meus escrits (la meva vista falla massa), però si ens veurem per aquí mateix, via ‘You Tube’, ‘Vimeo’ ‘Dailymotion’o ‘Spreaker Podcast Radio’ , ja que amb l’ajuda material i suport moral de la meva esposa Elena Kudryashova, he convertit quasi tota la casa, en un petit estudi de TV, per estar més a prop dels amics.

Sé que sabreu perdonar-me si no us puc seguir en totes les vostres converses i entrar en debats, sigui amb un ‘like’ o un comentari. No puc estar parlant, filmant, editant, escrivint o cantant (lo de cantar, no és una conya, ja que m’ho ha demanat el meu fill petit), però no deixaré cap privat sense contestar.

Una forta abraçada a tots els que em varen animar a fer.ho i creure i també als que mai m’han ajudat, segurament per desconeixement de la meva persona i del que he fet, des dels 17 anys a Barcelona, almenys tampoc m’han posat cap pal a les rodes.

Desitjo que tingueu una bona setmana. Estem aqui i ens veiem aviat.
Quim Pedret

Ona Ràdio TV Pedret