El déjà-vu de Lola García, by Radio TV Pedret

De vegades sembla un déjà-vu, però no és el mateix. El president Carles Puigdemont, acompanyat del líder d’ERC, Oriol Junqueras, va anunciar divendres passat la data i la pregunta d’un nou referèndum que s’hauria de celebrar l’1 d’octubre. Tot i que aquesta consulta no estava prevista en el full de ruta dels partits independentistes, segons la qual, a hores d’ara, ja havien d’haver proclamat la secessió unilateral, aquests van considerar necessari un segon intent. Per argumentar la substitució de la declaració d’independència pel referèndum, es va assegurar que aquest no seria com el del 9 de novembre; és a dir, una experiència sens dubte exitosa quant a la mobilització, però sense validesa pel fet que la participació dels no independentistes va ser minoritària. Es tractava, aquesta vegada, d’organitzar un referèndum amb prou garanties perquè tots els catalans se sentissin concernits per una decisió històrica i concloent de debò .

Però, a quatre mesos de la data crucial, la sensació en privat al Govern és que se celebrarà algun tipus de consulta, però en condicions similars a les del 9- N. L’única manera d’atorgar eficàcia a aquest referèndum és aconseguir que prop de tres milions de catalans vagin a votar. És a dir, una quantitat substancialment superior a la que va participar en el 9- N, que va arribar als 2,3 milions de persones. Tres milions de vots permetrien concloure que existeix una voluntat exigent dels catalans de comptar-se. I aquesta és la meta del Govern i dels partits independentistes, convençuts que una reacció com aquesta forçaria Mariano Rajoy a negociar.

Si aquest objectiu és a l’abast de l’independentisme és una incògnita que ningú no està en condicions de respondre, més enllà dels desitjos de cadascú. La successió d’actes simbòlics per part del Govern, com el de divendres passat, està pensada per mantenir alta la moral dels seus seguidors, malgrat que és evident que l’èpica que va envoltar el 9- N no és la que es viu ara, encara que només sigui perquè les segones parts no susciten tanta expectació. Els rostres d’alguns dels presents a la foto de divendres no reflectien l’eufòria ni l’èpica d’un moment històric, sinó més aviat la sensació de viure un pas del que ja no hi ha marxa enrere. Despenjar-se de la via unilateral requeriria més valentia per haver de suportar els agres retrets de traïció que no pas continuar endavant.

 

Els Concellers de Carles Puigdemont fen ‘palmetes’

 

En aquesta fotografia per a la història –una més– no hi havia Artur Mas, artífex d’aquest procés, sense la figura del qual l’independentisme no hauria aconseguit la pàtina de viabilitat que ha adquirit en els últims anys a Catalunya. La carrera de Mas està seccionada. Però d’altres segueixen la seva línia i les seves directrius.

L’acte de divendres no va incloure cap firma ni contracte administratiu recurrible. És veritat que, en realitat, no van ser més que paraules, però políticament va marcar un abans i un després. Va ser un jurament per no fer-se enrere. El Govern de Rajoy actuarà judicialment contra un bon nombre de polítics i càrrecs en els propers mesos. Per això, és impossible que l’1-O sigui un referèndum en condicions. El Govern de la Generalitat ja sap que el referèndum és, en realitat, el detonant perfecte per convertir la reclamació d’independència de Catalunya en una protesta contra el Partit Popular, un vector –aquest sí– que uneix amb especial vigor una part substancial –i transversal– de la societat catalana.

Perquè tres milions de persones es mobilitzin d’una o altra forma l’1 d’octubre no n’hi ha prou amb la crida a defensar l’anomenat dret a decidir, sinó que és necessari transformar diferents malestars en una reacció irada davant un enemic exterior. I el Govern espera que Rajoy li proporcioni els arguments requerits. Entre els independentistes s’especula sobre quines podrien ser les reaccions de Rajoy. Hi ha qui creu que se’ls pot arribar a acusar de traïció; d’altres vaticinen que al president se li retirarà la potestat per convocar eleccions, molts opinen que el Govern serà desposseït de les competències d’Interior, i la majoria temen que tot aquell que sigui condemnat per desobediència i malversació acabi sense patrimoni… En definitiva: uns estan preocupats pel futur de l’autogovern català, d’altres pel propi i, la resta, pels dos mals alhora. I tots ells confien que siguin els ciutadans, amb la seva mobilització, els que trobin una sortida a aquests cinc anys d’excepcionalitat.

LOLA GARCÍA

Pujat a la xarxa per Quim Pedret