Arte

“Quimicullunades Xinas”, by Radio TV Quim Pedret

“Quimicullunades de la Xina”

 

Un ‘chinu’ a l’altre: Me he ‘complado’ un coche, es un ALFA!
– LOMEO?
– Si lo meas, te mato imbécil
(Acudit)

Els ‘chinus’ son natural de Xina o realment són de la Bahia de Cochinus (Cuba)?

Per als addictes al mòbil, el Govern xinès va pensar una solució una mica surrealista. Ha fet una espècie de carril bici, perquè els que van amb el cap ajupit i mirant el mòbil, no xoquin amb els altres vianants que no en porten 

 

“És cert que els xinesos diuen: ‘Esto son naranjas de Valencia?

‘Els xinesos es mengen qualsevol cosa amb potes, excepte les potes de les taules’

“Oi que sabeu això de deixar anar gossos policia perquè rastregin a un convicte?
Doncs el cos policial de la província xinesa de Xinjiang prefereix usar oques”,

O tot plegat són ‘Cuentos chinos’

Molt bona nit, bon cap de setmana, i com diu un bon amic: “estimats amics inutils, que us pentini la iaia i ‘una patadeta’ al gos!” 

Salut

 

Quim Pedret i Rovira

‘Estimar’, de Roses al Born, by Ivan Díez, Adrià Albets, Carles Domènech

El restaurant “Estimar” està situat en un carreró del Born on s’hi ha d’anar expressament. No hi passes per davant per casualitat. Si no ets una persona molt avesada a la lectura de mapes et pot costar trobar-lo.

 

Teníem taula a un quart de deu. Hi vam arribar mitja hora abans i vam preguntar si hi podíem entrar. Anna Gotanegra, gerent i cap de sala, ens va dir molt amablement que sí. Amb la impunitat i la falta de vergonya que ens caracteritza vam aprofitar aquella estoneta del restaurant mig buit i amb l’equip acabant de preparar-ho tot per tafanejar i parlar amb Rafa Zafra, alma mater i responsable d’aquest fantàstic espai gastronòmic. En aquest moment en què la gastronomia s’ha convertit en un espectacle, considerem molt educatives les cuines obertes on pots veure com s’elaboren els plats. És una manera diàfana de copsar el caràcter i tarannà del local. No hi ha filtres. Tot en directe. A més de la cuina, a l’Estimar tens la parada de peix a la vista, com si fossis al mercat.
Pots triar què menjaràs. A l’Ivan i l’Adrià no els va fer falta mirar la carta per saber què volien.

 

Aquesta parella catalano-andalusa es va començar a estimar a El Bulli. Ell com a membre de l’equip que encapçalava Ferran Adrià i ella com a membre de la família Gotanegra, proveïdora de peix i marisc del temple de la cala Montjoi. En aquest punt, i sense haver tastat res, ja intuíem que allò aniria bé. Molt bé. La confluència familiar de l’Anna i del Rafa eleva aquesta casa de menjars a lloc de culte.

Rafa Zafra és un dels grans genis de la cuina actual i un dels millors xefs tractant el producte fresc. El tarannà de l’Anna com a cap de sala fa que conflueixi una sinergia positiva a tots els racons del restaurant.

Quan va arribar l’hora d’entrar en matèria ho vam fer fàcil. Ens vam deixar guiar una mica per l’Anna. Per començar unes ostres especials Guillardeau. Glorioses! Llavors el Carles ens va recordar quan a la seva joventut els seus amics Ferran i Víctor es capbussaven a la cala Cativa del Port de la Selva i pujaven a la barca amb unes quantes ostres per fer l’aperitiu. De la roca a la boca. La mateixa sensació.

És l’hora dels homenatges. Primer a El Bulli 1995, amb un carpaccio d’escamarlans i ceba caramel·litzada i, a continuació, a Miguel Palomo de l’Alhucemas, amb els sipions arrebossats. Aquests tributs són molt generosos i mostren una gran devoció pels homenatjats. Cada plat era millor. Costava molt millorar l’anterior i ells ho aconseguien.

Vam decidir continuar amb la reina de la casa: la gamba. Bullida, al vapor o a la brasa, com et doni la gana. Grosses, gustoses, al punt de tot… Perfectes! Van ser amb diferència les millors gambes que hem menjat en molt de temps.

I per acabar, amb el consentiment de la Mare de Déu del Carme, ens vam regalar un gall de Sant Pere a la brasa. Una nit per recordar. Com la del 20 de maig del 1992. Anar a l’Estimar és tenir la certesa que guanyaràs la Champions.
No hi ha rival.

 

Per Ivan Díez, Adrià Albets i Carles Domènech

Pujat per Quim Pedret

‘Vull ser Lliure’, by Xesco Boix

Per totes les dones i homes de bona voluntat i que volem el millor pel món i per Catalunya.
Volem ser lliures.

 

“Vull ser Lliure”

Vull ser lliure, vull ser lliure,
vull ser lliure, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

No més guerres, no més guerres,
no més guerres, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Vull justícia, vull justícia,
vull justícia, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Pau a tot el món, pau a tot el món,
pau a tot el món, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

No més porres, no més porres,
no més porres, a sobre meu, a sobre meu.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Xesco Boix

 

Pujat per Quim Pedret i Rovira

Josep Maria Martorell i Quermançò, by Gemma Tramullas

El viento bate el patio de armas del Castillo de Quermançó, una pequeña fortaleza medieval situada en Vilajuïga (Alt Empordà) con unas vistas impresionantes desde la bahía de Roses hasta el Canigó. Fuente de leyendas populares –entre ellas la que inspiró un cuadro de Dalí sobre la cabra de oro que habría enterrada bajo sus cimientos–, el castillo es propiedad del empresario Josep Maria Martorell (Vilabertran, 1948), que se ha impuesto como misión abrirlo al público www.castelldequermanco.cat

 

 

– ¿Quien tiene un castillo se siente rey? ¡Qué pregunta! Soy una persona de origen humilde y nunca me he sentido por encima de nadie, pero tampoco por debajo. El destino puso este castillo en mis manos.
– ¿Cómo acabó en sus manos? El 27 de noviembre de 1997 estaba comiendo en el restaurante Stop (hoy El Cau) de Vilajuïga y vi una foto del castillo colgada en la pared. Le comenté al dueño, medio en broma, que sería un buen lugar para abrir un restaurante. Él me dijo que estaba en venta y al día siguiente fui a ver a la propietaria…. LEER MAS…

Edgar Tarrés, ‘Quan el silenci crida’, by Sonia Fuentes i Radio TV Pedret

Edgar Tarrés i la seva novel·la ‘Quan el silenci crida’

Sonia Fuentes 2016 Setmanari Empordà

Les paraules que donen vida a ‘Quan el silenci crida’, la primera novel·la d´Edgar Tarrés, recullen tot l´aprenentatge que l´autor ha viscut els darrers temps. Fa un any va decidir escoltar la veu que el cridava dins seu i la seva vida va fer un gir a través de la música i el so. Ara ho comparteix en una història de canvi i superació a través del viatge iniciàtic que emprèn el seu protagonista i de la gent que troba pel camí.

“Tots portem un talent dins nostre que ens fa singulars”, explica Edgar Tarrés, autor del llibre editat per Sonido Alquímico. L’obra narra la història d´un jove antropòleg que viu sense rumb, fins que una aventura màgica transforma la seva existènciaEl filòsof Jordi Pigem presenta la novel·la aquest dimecres 28 a la biblioteca de Roses (20.00 hores).“Serà un acte especial i sonor”, diu Tar­rés. El 5 d´octubre, a Llibres Low Cost de Figueres.

La seva primera novel·la ha tardat 18 anys a veure la llum… Com ha estat el procés d´escriptura?

Al principi tenia unes inquietuds, amb 21 o 22 anys, diferents de les d´ara, que en tinc 41. És una novel·la molt viva que ha canviat a mida que ho he fet jo, i això és interessant. Quan comences a llegir-la pot no semblar-ho, però és una història per aprofundir en el coneixement humà. El títol té molt a veure amb el projecte que fa un any vaig arrancar amb la música i el so com a element de guariment i de creixement personal: sol venir a mi gent que sent alguna cosa dins i no sap què és, que fa coses que no el porten enlloc, i senten aquesta crida, aquesta cosa dins seu, això és el que em va donar la clau per acabar de lligar la història del llibre..

LEER MAS…

“La darrera del ‘Pushi”, by Quim Pedret TV Radio

A veure company, sincerament no et desitjo res de mal Carles, al contrari, però el problema no és que tu tinguis més o menys por o no d’anar a la presó.
El fet és que SÍ que hi han molts que t’hi volen veure tancat.
NO donis idees, home! M’entens? Oi?

Per cert, no em pengis la llufa de la consciència i la plorera, que si anessis a la presó o no, seria perquè cal anar a votar TOTS PLEGATS
Això al meu poble se’n diu ‘xantatge’ emocional

 

Personalment sempre seré un Georges Brassens, que ja ho va dir molt clar:

…Le jour du Quatorze Juillet
Je reste dans mon lit douillet.
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas…

 

 

 

A vegades cal mesurar les paraules o callar
Molt bona nit tinguis, president Cordialment.

 

Quim Pedret i Rovira

‘SONS DEL MON’…a Roses, by Radio TV Pedret


  Lluís Claret És considerat un dels millors violoncel·listes del món Berlín 2009

 

És que tenia ganes d’escoltar ‘SONS DEL MON’ i no pas les ‘cullunades’ i bramades de David Bustamante o Loquillo actuant a ROSES
Clar que en ‘Busta’ dóna més vots!!
I a més ‘Bustimaate’ el varen engendrar els seus papis, de viatge de noces, a Roses!!!
Lamentable!

Quim Pedret i Rovira

Oriol Maspons, fotograf, by Radio TV Pedret

Oriol Maspons no necesitaría presentación si la fotografía fuera considerada en este país de la manera que se considera, por ejemplo, el cine o la literatura. No solo fue un excelente fotógrafo, sino el teórico más relevante, dinamizador y experimentador, que alimentó con sus ideas a toda una generación de fotógrafos: la llamada generación de oro de los años cincuenta y sesenta.

 

 

Siempre original y cargado de estilo y sentido del humor (entre sus señas de identidad llevaba un Lacoste tatuado a la altura de la tetilla izquierda y un Rolex al que le había pulido la esfera) guardaba en su bolsillo dos listados que extraía como guía argumentativa del interés de su siglo. Uno reunía cerca de una veintena de personajes nacidos el mismo año que él, 1928: Fellini, Elliott Erwitt, William Klein, Andy Warhol… y que venía encabezado por Mickey Mouse, su motivo más inspirador: un ídolo eternamente joven y en constante renovación sin perder su esencia, del que sabía que no envejecería ni moriría nunca. El segundo listado lo componían las canciones que habían marcado su juventud y revelaba una insólita faceta tierna y romántica del enfant terrible a quién todos temían en la rígida Agrupación Fotográfica de Cataluña de los cincuenta. LEER MAS…

La Mirada de Lluís Roura, a Espai Armengol de Vilajuïga

Recull de fotografies del pintor empordanès Lluís Roura i Juanola
Muntatge de Vicenç Asensio
Visual 13 i Espai Armengol

 

«El último espectáculo que hará Dalí», by Ernest Alós

Ernets Alós / Figueres

«El último espectáculo que hará Dalí». Marga, una vecina de Llançà, uno de los cientos de curiosos que se agolpaban anoche ante el Teatre-Museu Salvador Dalí de Figueres, resumía bien la escena que se desarrollaba delante de sus ojos. Aunque seguro que, de haber oído su comentario, no les hubiese hecho mucha gracia a la directora de los museos Dalí, Montse Aguer, y a la alcaldesa de Figueres, Marta Felip, que contemplaban con mirada compungida cómo desfilaba por la puerta del museo la comitiva judicial, seguida de los forenses con sus maletines y de los empleados de una funeraria, con un ataúd y una camilla. Aunque esta vez, salvo que se demuestre lo contrario en caso de que la prueba de ADN sea positiva, el responsable no es el pintor surrealista sino una vecina de Figueres, Pilar Abel, que reclama ser hija de Dali.

 

Abel no estaba ayer en Figueres, aunque sí su abogado Enrique Blánquez. A lo largo de la mañana, Abel había participado en otro espectáculo diferente, en los platós televisivos de Madrid, tras renunciar a estar presente en Figueres, a pesar de sentir «alivio» por haber conseguido su objetivo, porque en su día las imágenes del funeral del pintor le hicieron «mucho daño». El juicio sobre la paternidad de Dalí se desarrollará en Madrid el 18 de septiembre, fecha en que ya han de estar disponibles los resultados de la prueba genética, que Blánquez espera que tenga resultados en 15 días.
Solo si resulta positiva Abel emprendería un segundo proceso para reclamar la legítima de la herencia del pintor, que alcanzaría el 25% del patrimonio legado al Estado español y gestionado por la Fundació Gala-Dalí.

Los operarios emplazaron una carpa dentro del museo para lograr que ni un dron pudiese tomar imágenes

La alcaldesa de Figueres lamentaba ayer que el juzgado que ordenó ejecutar la exhumación a la juez de Figueres no se haya planteado agotar otras posibilidades menos costosas, como realizar una prueba de ADN con los restos del padre legal de Pilar Abel, que de resultar positiva habría evitado el costoso operativo que ha incluido un dispositivo policial, la intervención de una empresa que ha debido levantar la losa de una tonelada y la instalación de una carpa para ocultar los trabajos incluso de la vista de un potencial dron que sobrevolase la cúpula geodésica de cristal que cubre el escenario del Teatre-Museu bajo el cual yacía hasta hoy el cuerpo de Dalí. Dentro de lo desagradable de la situación, apuntaba ayer Felip, la expectación generada “ha permitido reforzar la posición de Figueres como ciudad de Dalí”.

La operación empezó a las 8.15 horas para permitir que el museo mantuviese su actividad normal. Este viernes deberá reabrir a las 9 de la mañana, cuando los trabajos deberían haber acabado y Dalí debería volver a reposar en su tumba, a no ser que el proceso de análisis de sus restos obligue a trasladar el cuerpo al depósito para volverlo a inhumar en otro momento.

El hecho de que el cuerpo de Salvador Dalí fuese embalsamado hace que la extracción de tejidos que puedan aportar ADN en buen estado sea particularmente laboriosa. Los trabajos estarán a cargo de dos forenses y un técnico del Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya. Según su directora, en casos similares, en que el cuerpo ha sido sometido a un proceso de embalsamamiento y tratado intensamente con formol, suele ser necesario extraer dientes y muestras de uñas y de médula ósea procedente de huesos largos.

LA DEMANDA

Pilar Abel ha ido incorporando detalles al relato de su presunta concepción en una relación clandestina entre Salvador Dalí y su madre, entonces empleada doméstica de una familia vecina en Cadaqués del pintor. Según explicó en rueda de prensa el miércoles en Madrid,  varios testimonios han certificado que Dalí pagaba a un trabajador de un colmado para que le mantuviese al corriente del estado de su hija, y que cuando se cruzaba por la calle con su madre, llevándola a ella en cochecito, le preguntaba «¿Es mi hija Pilar?». Una relación, antes y después del nacimiento de la demandante, que no encaja demasiado con el concepto de paternidad del artista ni con su sexualidad, más inclinada a la contemplación y la autoestimulación que al contacto físico directo. Y tampoco con la relación que mantenía con Gala en 1956, la fecha en que nació Pilar Abel.

“Entonces no se hubiese atrevido con Gala. Gala era mucha Gala”, dice Lluís Duran, propietario del hotel que frecuentaba el pintor

Hablamos de ello tranquilamente con Lluís Duran, propietario del Hotel Duran, una de los espacios dalinianos de Figueres, donde comía a menudo y despachaba sus asuntos (como la propia creación del museo) el pintor, al que Duran conocía desde los 8 años. “¡Allí estaba Gala, que era una sargento! Lo llevaba de la mano arriba y abajo y le decía todo lo que tenía que hacer. Y en esos años aún estaban muy enamorados y él era muy dependiente de ella”, apunta. Y aún le cuadra menos a Duran una relación de ese tipo en Cadaqués, “donde aún había en esas fechas personas de la familia, en un pueblo pequeño donde todo se sabe y se ven muchas cosas. Al final, cuando él ya estaba harto de ella y estaba disgustado por todos aquellos hippies que adoptaba gala, no le digo yo que no… Pero entonces no se hubiese atrevido con Gala. Gala era mucha Gala”.

Ernets Alós  El Periódico de Catalunya

‘En Narcis Bardalet farà horas extres’
Pujat per Quim Pedret i Rovira

El record de Carles Capdevila, by Antoni Bassas

‘El darrer viatje d’en Carles Capdevila’

Kudryashova al ‘Vila de Roses’, by Radio Pedret

Kudryashova al ‘Vila de Roses’, by Radio Pedret

Gracies Roses, Gràcies Montse Mindan Cortada , Gràcies Francesc Giner Ballesta. Gràcies a tots !

L’artista Elena Kudryashova, l’alcaldessa de Roses, Montse Mindan i el regidor de Cultura, Francesc Giner, amb el quadre ‘Peixos de mar’
Quadre elaborat per Kudryashova  en homenatge a un dels principals motors econòmics de la Vila, la pesca.
VILADEROSES.CAT

Elena Kudryashova i Roses, by Radio Pedret

Elena Kudryashova fa donació de la seva obra ‘Peixos de mar’, al poble de Roses | Guia de Roses
 Aquest matí ha tingut lloc la signatura del document de donació de l’obra Peixos de mar, a favor del poble de Roses.

La seva autora, l’artista Elena Kudryashova, mostra així la seva estimació a la població, amb l’aportació d’una pintura inspirada en els pescadors de Roses, que serà exposada al públic properament.

Montse Mindan, alcaldessa de Roses, i Elena Kudryashova, autora del quadre, han signat aquest matí el document de donació d’aquesta obra a favor del poble de Roses. Es tracte d’un oli sobre tela de 60×73 cm, pintat, tal i com ha manifestat l’artista, pensant en els pescadors de Roses i en l’activitat pesquera com a font econòmica de la població. L’alcaldessa ha agraït aquesta aportació al poble de Roses, que properament s’instal·larà en alguna de les sales o equipaments municipals de Roses per a la seva exposició al públic.

L’artista russa Elena Kudryashova, coneguda com a Elena Kudry, va començar a pintar les llegendes, els símbols i les tradicions de Catalunya, on viu des de fa setze anys. Nascuda a Nizhnekamsk (Rússia), Kudryashova va cursar Belles Arts al seu país natal, des d’on es traslladà al Japó, experiència que li va permetre conèixer una altra civilització i una manera diferent de veure l’art. L’any 2000 va arribar a Catalunya, on va rebre la influència del Modernisme de Barcelona o de l’obra d’artistes com Joan Miró, Pablo Picasso o Juan Gris.

Establerta més tard a l’Alt Empordà (Vilajuïga), no ha deixat d’experimentar amb tota mena de materials, ja sigui ceràmica, fusta i or, i amb tota mena de treballs, com ara pintura sobre tela o vidre, escultures, cadires amb núvols, cadires amb cremallera o maletes pintades lligades amb corda.

El descobriment de la cultura catalana ha portat l’artista a pintar una sèrie de quadres relacionats amb les tradicions, llegendes i símbols de Catalunya, que fa poc temps es van poder ver a la sala d’exposicions de la Ciutadella de Roses. Amb el seu art, Elena Kudry treballa amb diferents temes i estils, però amb l’home com a element principal, amb la vida de l’ésser humà ocupant un lloc principal en les seves creacions.

El ressò de l’obra de Kudry s’ha estès per tot Catalunya i ha transcendit fronteres. Les seves creacions han estat emprades en diverses ocasions per promocionar i il·lustrar activitats culturals i per difondre les festes catalanes, o per il·lustrar portades de llibres (EUA, Itàlia). Recentment, la primera cadena pública russa TV1, va emetre un documental sobre les tradicions de Catalunya i va donar rellevància a la imatge del quadre “El Sant Jordi” de Kudryashova.

WWW.GUIADEROSES.NET

Elena Kudryashova dóna un quadre al poble de Roses, by Radio Pedret

La pintora Elena Kudryashova dóna el quadre “Peixos de mar” al poble de Roses

Els tomàquets de Picasso, by Radio Pedret

Els tomàquets de Picasso, by Radio Pedret

“Planta de Tomate” (1944), obra de Pablo Picasso creada dies abans de l’alliberament de París per forces aliades en la II Guerra Mundial, serà subhastada l’1 de març per Sotheby’s, i s’estima que el seu preu aconsegueixi els 12,4 a 18,6 milions de dòlars

Planta-de-Tomate-de-Picasso Radio Quim Pedret

PLANTA DE TOMATE -PICASSO-RAdio Quim Pedret

Picasso-planta-de-tomates-1944 Radio Quim Pedret

 

 

picasso plant-de-tomates RadioQuim Pedret
Una sèrie de cinc teles i és considerada un símbol de resistència i victòria a Europa, fa poc estava en mans d’un col·leccionista privat durant quatre dècades des que es va vendre a la casa Sotheby’s a Nova York el 1976.
Aquesta obra excepcional de Picasso es va pintar en un moment de particular tensió durant la guerra: L’alliberament de París.
Ara aquest treball es vendrà en una licitació dedicada a l’Art Impressionista i Modern a la capital britànica.

L’obra està carregada d’un sentiment d’energia renovada i esperança que ho distingeix d’altres naturaleses mortes del període de guerres, que estaven impregnats d’uns sentiments més foscos”.
L’obra de Picasso mostra que hi havia llum al final del túnel.

A l’estiu de 1944, el pintor es veia amb la seva amant, la modelo Marie-Thérèse Walter, en el Boulevard Henri IV, setmanes abans de l’Alliberament de París dels nazis per les forces aliades.

Picasso va començar a observar l’evolució d’una planta de tomàquet que creixia al petit replà de les finestres de l’apartament, en una època que no hi havia menjar disponible per Europa.

Picasso, veient la resistència de la planta com un signe d’esperança, va pintar cinc teles de la mateixa tomatera sobre una finestra, entre el 3 i el 12 d’agost de 1944, amb variacions en el seu nivell d’abstracció.

 

Quim Pedret i Rovira