Politica

La Paciencia del ‘Santo Job’, by Quim Pedret

JOB i ELS CATALANS

JOB
Satanàs va enviar moltes desgràcies a Job, La sarna, la mort de les seves bèsties, l’atac dels seus enemics, la pobresa, el repudi de la seva dona, fins i tot la mort dels seus fills.
Acabant la prova, Job va dir: ‘Deu meu, donem més paciència perque vegis que crec i sempre creuré….

CATALANS

Molts es declaren obertament independentistes, això vol dir que el seu independentisme consisteix en això: ‘EN DECLARAR-HO’. i punt

“El que caldria a Catalunya i malauradament no hi és, és que hi hagués un líder independentista de ‘pedra picada’, que digués la veritat als catalans, que digués la pura veritat i que tingués el coratge que per damunt de partits i per damunt de les conveniències tàctiques i les rivalitats de dir la veritat i la veritat és que això… s’acabat.”

Som Job’s? O som masoquistes?

Joaquim Pedret i Rovira

Un día redondo en la Bahía de Roses, by Radio Pedret

 

El PAIS
Un día redondo en la bahía de Roses

Andres campos 2 Elero 2019

Una ciudadela amurallada, los restos visigodos del Puig Rom, restaurantes con estrella y otras propuestas en la localidad gerundense y los dos parques naturales que la rodean

                     Camino de ronda en Cala Montjoi, en el cabo de Creus (Girona) 

 

Roses, en la costa norte del golfo del mismo nombre, no llega a los 20.000 habitantes, pero hay años en los que visitan esta localidad gerundense 700.000 turistas. La mayoría de ellos son franceses (alrededor del 60%), para los que esta esquina nororiental de la península Ibérica está à un jet de pierre; a un tiro de piedra, vamos. De hecho, fueron gentes procedentes de la colonia griega de Massalia (luego la francesa Marsella) las que fundaron Rhode (luego Roses) en el siglo IV antes de Cristo y no, como se creyó durante mucho tiempo, de la isla de Rodas, que está en la otra punta del Mediterráneo.

 

8.00 Paseo por la bahía

El primer sol, recién salido del mar, es la mejor luz y la mejor hora para dar un garbeo por el Passeig Marítim, admirando este golfo que pertenece al reducido Club de las Bahías más Bellas de Mundo (world-bays.com): son 41 en todo el planeta y solo dos están en España, la de Santander y esta en Girona. Una bahía, la de Roses, que atesora dos parques naturales (al norte, Cap de Creus, y hacia el sur, Aiguamolls de l’Empordà) y los restos deslumbrantes de la ciudad griega y romana de Empúries (1) (macempuries.cat). En este paseo junto al mar de la Costa Brava se encuentra el muy recomendable Hotel Terraza (2 , con restaurante gastronómico y burbujas relajantes: las de su spa, en la azotea, y las del bar, a nivel de mar y de piscina.

 

                                 Monasterio de Santa María, en la Ciutadella de Roses

 

10.00 Castillo con vistas al Pirineo

Caminando menos de cinco minutos se llega a la Ciutadella, el origen de Roses. En sus 17 hectáreas conviven las ruinas griegas, las romanas, las medievales (como el Monasterio románico-lombardo de Santa María, del siglo XI) y la muralla pentagonal de tiempos de Carlos V que rodeó la población hasta el siglo XVIII, cuando esta se mudó al raval, el barrio extramuros al este de la ciudadela, donde hoy continúa. Más al este, en la punta de la Poncella que ya anuncia el abrupto litoral del cabo de Creus, se alza el Castillo de la Trinitat (3), también de tiempos del emperador, con soberbias vistas de la bahía y del macizo pirenaico del Canigó, ya blanco cuando la gente en Roses aún luce moreno de playa. Tanto la Ciutadella como el castillo se pueden visitar por libre o haciendo un recorrido guiado que cuesta cinco euros por persona (972 15 14 66; es.visit.roses.cat).

 

                                                        El Dolmen de la Creu d’en Cobertella 

 

 

12.00 Un sepulcro de 18 toneladas

Más aéreas aún son las vistas desde el Castrum Visigòtic del Puig Rom (4), que está justo encima del puerto, desde donde hay una media hora a pie para llegar a 225 metros sobre el mar. Este poblado amurallado de la segunda mitad del siglo VII es un testimonio excepcional de una cultura, la visigoda, de la que apenas han quedado media docena de iglesias en el resto de España. El repaso al pasado de Roses se completa dando un paseo de un cuarto de hora hasta llegar al Dolmen de la Creu d’en Cobertella (5), un sepulcro con más de 3.000 años construido con siete bloques de piedra verticales y una losa de cubierta de más de 18 toneladas, el mayor monumento megalítico de Cataluña.

14.00 Comer donde Ferran Adrià

Es imposible hallar en la zona algo para comer ni la enésima parte de rompedor de lo que fue elBulli, reconocido como el mejor restaurante del mundo en 2002 y de 2006 a 2009 por The World’s 50 Best. Cerró en julio de 2011, así que hoy podemos disfrutar de un típico suquet de peix en L’Ancora (6), sobre la misma playa de Roses, o de un arroz caldoso con sepia en el céntrico Falconera (avenida de Jaume I, 24). El mejor pescado lo cocinan en Rafa’s (7) (calle de Sant Sebastià, 56), restaurante que Ferran Adrià frecuentaba, al igual que La Sirena (plaza de Sant Pere, 7) y Santallúcia. Si aquí iba el genio de elBulli es que mal no se come.

 

 

 

16.00 Tarde para el senderismo

Para bajar la comida podemos adentrarnos a pie en el Parque Natural del Cap de Creus siguiendo el camino de ronda que bordea el litoral, entre pinos y acantilados, desde la playa de l’Almadrava hasta la cala Montjoi. En una hora y media estaremos ante el legendario restaurante de Ferran Adrià, que está previsto que en el verano de 2019 reabra como laboratorio expositivo ElBulli 1846 (8). Una digestión más tranquila la haremos en el parque natural dels Aiguamolls de l’Empordà, contemplando las más de 300 especies de aves que habitan en estas marismas desde el espectacular Observatorio Senillosa (9), instalado en lo alto de unos antiguos silos de arroz. Solo hay que andar 500 metros desde el aparcamiento del Mas del Matà, que está a medio camino entre Castelló d’Empúries y Sant Pere Pescador.

 

18.00 Un túnel de viento

Cualquiera puede sentirse ligero como un ave en el túnel de viento vertical Windoor (10), en Empuriabrava, junto al parque natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Cualquiera que pague 49 euros y resista sin hacerse un ovillo el impacto de un chorro de aire de más de 200 kilómetros por hora que lo levantará hasta 12 metros de altura. Comparada con esto, la temible tramontana, el ventarrón invernal del norte que tumba los árboles y arranca las tejas en la Costa Brava, es una brisa acariciadora. La misma sensación, pero al aire libre, la tendremos efectuando un salto tándem de paracaidismo con los instructores de Skydive Empuriabrava en el aeródromo (11) de esta gran marina residencial en pleno golfo de Roses. Aunque esto último no es para todos los presupuestos: cuesta 255 euros.

 

21.00 Cena y sueño surrealista

De vuelta a Roses, en la Plaza de Catalunya, a pocos metros del Ayuntamiento de la ciudad, se encuentra El Caimán (12 , donde cenar a base de tapas como las alcachofas con miel y soja o las vieiras con tocino ibérico. Ahora bien, es un bar informal con cuatro mesas. Más formal es Els Brancs (13) (avenida de José Díaz Pacheco, 26), restaurante con una estrella en la guía Michelín. Se encuentra en el Hotel Vistabella —que cuenta con la suite Surrealista en homenaje a Salvador Dalí— cuya única pega es que cierra en invierno. El Hotel 1935 (14), de la misma familia y calidad que el Terraza, sí que abre todo el año.

 

Serrat: No és pel català… by Radio Pedret

Serrat: No és pel català, és una qüestió de domini, d’assenyalar als ‘traïdors’

Reclamar a crits a Joan Manuel Serrat que canti en català no és una qüestió idiomàtica, és un acte de marcar terreny: ells i nosaltres, els nostres i els qui no són dels nostres. És una qüestió de qui mana aquí. L’espectador no demanava a Serrat una cançó sinó que s’agenollés. A ell, que sempre ha viscut dempeus des que tenia vint anys

Joan Manuel Serrat durante su gira 100x100 / CC 20minutos

Joan Manuel Serrat 

 

L’home que va interrompre Joan Manuel Serrat a mig concert per reclamar-li que cantés en català, quan l’artista estava fent un recital monogràfic sobre el seu disc Mediterráneo, una obra escrita íntegrament en castellà, devia ser segurament un despistat, com el mateix artista va dir quan el va renyar en públic. Potser sí, no tenia en compte la naturalesa de l’espectacle al qual assistia. O potser, no.

La veritat és que el bon home es va sentir autoritzat a exigir en veu alta el que considerava necessari, segons aquesta mentalitat que els qui hem treballat de cambrers coneixem bé: “Escolti, que jo pago, ¿eh?”. Només que en aquest cas la font de legitimitat assumida no era el passi per taquilla sinó la raó patriòtica: “En català, que som a Barcelona”.

En aquesta mena de qüestions diguem-ne lingüístiques –no ho són, fan referència sempre a un altre assumpte que no es gosa confessar— Serrat porta més mili que un veterà de l’Afganistan. Tota la història de la nova cançó catalana està travessada per la polèmica al voltant de la legitimitat de cantar en castellà a més de fer-ho en català, tant que l’afer va arribar a dividir el moviment en dos bàndols fins a l’extrem que ja a finals dels 60 es van perdre amistats o si més no el tracte entre companys (quan algú es queixa ara de les enemistats en les famílies per l’afer processista em peto de riure tot recordant el foc encreuat entre cantants per aquests motius en els meus temps de comentarista musical a la premsa i la televisió, quan els dinosaures dominaven la Terra).


 

El precedent de Núria Feliu

Però no fou l’artista del carrer Cabanyes el primer que va donar peu a la qüestió, sinó Núria Feliu, ja el 1966 (abans de l’afer de Serrat i Eurovisió el 1968) quan la cantant de Sants, en el moment culminant de la seva primera carrera artística, va deixar la pionera editora discogràfica Edigsa per enregistrar amb la madrilenya Hispavox en llengua castellana.

Amb això, Núria Feliu no només es beneficiaria d’un mercat i un camp promocional d’amplada considerable, sinó de l’excel·lent i rara qualitat en l’època de la direcció musical de Rafael Trabucchelli i els estudis de gravació de Torrelaguna. L’opció li va merèixer ser esbroncada en públic pels antecessors de l’espectador de l’altre dia que va confondre Mediterráneo amb Cançó de matinada. A Núria Feliu li cridaven pel carrer “Venuda!” senyores que avui no desentonarien en el sector ANC de les manifestacions, amb un furor que ja exercia la identificació de traïdors que gaudim avui dia.

Nihil novum: la cosa ve de lluny i respon a una pràctica persistent. A la primavera de 1967, Joan Manuel Serrat va fer el seu primer concert al Palau de la Música Catalana i, tal com acaba de recordar Maruja Torres a Twitter, un sector del públic va esbroncar una cantant que aparegué a la primera part del concert com a telonera.

Era Jocelyne Jocya, pionera de la cançó a la Catalunya francesa junt amb Jordi Barre. La cantant va ser censurada pels espontanis perquè havia cantat una cançó en francès. El mateix Serrat va sortir en defensa de Jocelyne davant el públic tot indicant que l’artista, molt famosa als circuits comercials del seu país, cantava habitualment en francès i que precisament havia enregistrat un disc en català com a mostra de suport a la Cançó i per mostrar el seu origen rossellonès.

El roc a la faixa

Més tard li tocarà al mateix Serrat traginar amb les acusacions de desafecció, tot i que l’afer de la seva negativa a cantar en castellà a Eurovisió va trasbalsar una mica els arguments possibles. L’èxit mundial de l’artista i l’abassegadora qualitat van tapar moltes boques des d’aleshores, però la tradició és la tradició, i la del roc a la faixa guardat any rere any és molt apreciada.

Amb Guillermina Motta vàrem poder notar que la censura aparentment espontània per cantar en castellà no era, o no únicament, com un servidor sosté, lingüística sinó una altra cosa: en declarar-se socialista ja des de l’època del Moviment Socialista de Catalunya de Joan Reventós i Raimon Obiols, va començar a veure com es dibuixaven cinturons sanitaris al seu voltant. No era prou ser fidel a una sola llengua; ser un renegat –i empro la paraula tal com la vaig sentir manta vegada en aquell temps— depenia també d’altres circumstàncies.

I és per aquesta raó que encara avui es segueixen fent fàstics a Serrat; no perquè no canti en català, que canta, escriu i pronuncia millor que els qui li rondinen, sinó perquè és socialista, perquè no és independentista i perquè es nega a plegar-se al diktat dels huns perquè abans es va negar a fer-ho al dels haltres: va haver d’exiliar-se –de veres— el 1975 quan protestà, en veu alta i amb Franco viu, contra els afusellaments d’antifeixistes el setembre d’aquell any. I perquè el roc a la faixa pot restar guardat durant dècades fins que arribi el moment de tornar-lo a treure.

Veiem abominant de Serrat molta gent que ni tan sols havia nascut quan l’artista va donar a la nova cançó la difusió més gran que mai un element cultural català –si fem abstracció de Pau Casals— havia obtingut al panorama internacional. Fou Serrat qui va dur la llengua catalana a totes les contrades d’Espanya, a més d’Amèrica llatina, tot fent-la interessant i agradable a orelles dels qui mai l’havien escoltat amb atenció, abans que els altres aprenguessin a tirar sal en els solcs que el cantant, perit agrònom diplomat a la fi, va llaurar.

Exiliat a Amèrica, va continuar treballant cada dia en la seva feina i quan va tornar no reclamà cap distinció ni als d’això ni als d’allò. Fins i tot els qui des del monolingüisme cantor més estricte (que tan durament el van criticar en el seu moment, amb raons culturals i polítiques sòlides i no amb mocs, per cert) començaren a mostrar-li un respecte evident. Però, repeteixo, els melindros que hom pugui fer a Joan Manuel no són per motius lingüístics sinó partidistes, i per altres raons encara pitjors.

Una qüestió de poder

El retret lingüístic, com he dit, no és per raons idiomàtiques, culturals i ni tan sols patriòtiques, cosa que donaria lloc a un sucós i potser aspre debat, però debat d’idees al cap i a la fi. El retret permanent, que tenim documentat fa anys i s’estén fins ahir mateix, és un acte de marcar terreny: ells i nosaltres, els nostres i els qui no són dels nostres. I no només això, que no és poc: és indicar que nosaltres no només som diferents sinó que som únics: “nosaltres sols”. I per a ser “nosaltres sols” només podem ser-ho d’una sola manera.

No es construeix així ni una nació ni una pàtria, i si es vol construir d’aquesta manera un Estat és a costa de destruir la nació, que per definició és tothom, de tothom i dels tothoms diferents. El retret i l’apel·lació al “nosaltres sols” és la crida a sacrificar la nació a benefici de l’Estat, un destí que no desitjo ni als meus pitjors enemics.

Hi ha una cosa, però, més prosaica i fins i tot tronada al fons de tot això. Els qui marquen terreny ho fan per establir el seu domini sobre d’altres, i és així des del paleolític superior. Quan Serrat va incorporar el castellà al seu repertori musical (no va canviar de llengua sinó que hi incorporà una altra de nova, cal entendre això) va passar a una altra editora discogràfica per emprendre en millors condicions la carrera professional que el va dur a triomfar en el món amb un repertori propi, original i innovador. El nou camí emprès per Serrat va implicar els condicionaments dels cercles d’activisme cultural nacionalista de l’època gestionats pels Torra d’aquell moment, que eren tan voluntaristes com reductivistes i, sobretot, com bé sabem els qui hem treballat amb ells, agudament garrepes. Sabia el lector que la proposta inicial dels assessors de la discogràfica catalana amb la qui Serrat es va estrenar era que es donés a conèixer amb un disc de versions de… Charles Aznavour? La intenció de Serrat de cantar en castellà a Eurovisió era deguda, precisament, a la necessitat d’abandonar aquell llit de Procust.

Però que no passin pena els partidaris de la lògica del “nosaltres sols”: el roc a la faixa segueix vigent. Ara li toca al president Josep Tarradellas ser apedregat, també dècades després de no ser “dels nostres” i de no estar entre nosaltres: el retret no és per a ell, que ja no se’n sent, sinó un avís per a tothom. Perquè no és la llengua sinó qui mana aquí, com de manera tan crua acaba de demostrar el fet que també a Raimon li van tocar els cops de pedra quan va discrepar dels designis que se’l van voler imposar. I això que Raimon va ser el líder de la bandera monolingüe més radical en la cançó, un exemple aquest de com és de cruel la lògica del poder i no de la cultura.

No, no era una raó lingüística, era una qüestió de qui mana aquí. L’espectador no demanava a Serrat una cançó sinó que s’agenollés. A ell, que sempre ha viscut dempeus des que tenia vint anys.

Gabriel Jaraba

Mengem massa?, Radio Pedret

Però pensa una cosa amic meu: ‘La banca siempre gana’! … i nosaltres pasem gana… com sempre

A España, no tot és una ‘cloaca’, by Quim Pedret

 “Sortosament, no tota España és una ‘cloaca’

No deixa de sorprendre, que parlant per telèfon amb Madrid (ja que també es cap d’any) que alguns amics de ‘confiança’ et diguin que l’independentisme i la inflada dels seus pebrots, arriba fins al mateix Madrid i rodalia. 
Es a dir, que molts els agradaria marxar d’España o que els ‘refot’ tres mil raves que nosaltres marxem d’una punyetera vegada.

No parlo de quatre gats ‘esquerrosos’ que m’ho han dit. Parlo de gent que estan en llocs de ‘la Administración Publica y otros en la Defensa’, cada dia treballant. Doncs sí!!! Doncs Oh!!! Que dius ara, Quim?

Ni Madrid, ni tota España, ni tots és la puta caverna, ni tots viuen dins les clavegueres. Demà o passat en parlaré amb més temps.

 

Quim Pedret i Rovira

“L’hivern polític serà llarg i tindrem feina”, by Radio Pedret

 

Fa uns dies deia en Vicent Partal, de Vilaweb:

“O independència o barbàrie”
«Parlem-ne per recordar-los que nosaltres som els qui hem rebut la violència i els qui l’hem resistida mentre que ells en són vergonyosament còmplices»

Diu l’amiga Erika Casjoana, a més d’altres coses… 
“L’hivern polític serà llarg”

..Arremanguem-nos
Els que volem ser lliures al més aviat possible, no d’aquí a una generació, ens hem de mentalitzar que la dedicació al dossier Catalunya formarà part de les nostres activitats habituals: a part de votar sempre indepe, i de manifestar-nos, d’enviar diners i de vestir-nos, haurem de consagrar unes quantes hores setmanals a treballar pacíficament per la llibertat del nostre país durant uns 5 o 7 anys, sent realistes. 
Estic parlant de la gent corrent, perquè els empresonats, els exiliats i els represaliats pagaran –hi invertiran– un preu encara més alt.

Som un país ocupat i sotmès. Arremanguem-nos. Tenim feina

Bon any nou 2019

Un any per oblidar (com quasi tots), by Radio Pedret

UN ANY PER OBLIDAR (com quasi tots)
Quim Pedret

Podríem acabar aquest any 2018 havent vençut a les màfies judicials, polítiques i empresarials que corroeixen les bases de la nostra societat. Però no ha estat així.

El 2018 ha estat un any ‘excepcional’ O sigui, més o menys com tots!
La llista d’esdeveniments, és de tots coneguda. Si hi ha un factor in-consistent en tots aquests, es tracta de les presumptes ‘rebel·lió’ ‘sedició’ ‘insubmissió’ etc. El tema estrella ha sigut la corrupció de la majoria de polítics o millor dit, de la presumpta lluita contra aquesta mena de mafia. 
Pel feixismem, la gran batalla contra l’enemic mortal per a España, és Catalunya

Una lluita que aquesta España ‘impol·luta i reserva espiritual’ de la ultra dreta democràtica, que alguns es resisteixen a perdre.
Gràcies a uns fiscals i jutges ‘íntegres’ i ‘valents’ en aliança amb periodistes pocavergonyes comprats, tenim presos politics podrint-se en les presons (ara catalanes) i pendents d’un escac mat fruit d’una gran farsa que aquest botxins, segueixens ‘la festa’, al crit del ‘a por ellos’ que són ‘pocos y los dejamos en bolas’
Tenim de lluny o no tant lluny els C’S o els Vox, que millor ni parlar. Una altra cosa seria analitzar la poca intel·ligència política del President Sánchez, que mai ha sabut sintonitzar amb el mandat popular, pel fet que la presidència li va tocar a una rifa i no pas a unes urnes. Té tanta por a perdre que ho perdrà tot. Crec sincerament, que amb ell, es varen canviar els pets per merda

Igual podríem començar aquest any intentant vèncer a les màfies judicials, polítiques i empresarials que corroeixen les bases del nostre pacte social. Però no crec. No som, ni anem de ‘Quijotes’
Podríem…. És palpable la tensió de tot un poble i de tants sectors acorralats per la crisi,

‘La guerra’ ja no transcorreix en les lúgubres sales dels jutjats. Aquestes ‘guerres’ s’han traslladat al carrer, en els ‘Iphones’ i en els Parlaments 
Crec que tots ens adonem amb certa desesperació, que estem en el temps del ‘sembla que val tot’.

Els tuits indignes i ignominiosos de TOTS, procurant desacreditar tot el que es mogui, em fan molt de fàstic i molt poc riure.

També seguiran els intents del ‘chuponeo’ a la casa de… o la de.. o de.. 
Continuarem tenint ‘pseudomafias’ enquistades fins i tot en la mateixa policia. 
És vergonyós, per no dir més…

Han estat unes festes nadalenques i un cap d’any, amb el desacord de plena hipocresia, que com sempre ja hem viscut.

Lamentablement, per a alguns ha estat impossible despreocupar-se de tot i gaudir de la companyia familiar –per als qui tenim la sort de poder fer-ho.. 
Alguns amb motiu (xoriços) o sense motiu (presos polítics) estan i seguiran en la presó i caldrà estar alerta, perquè en qualsevol moment, els corruptes i els feixistes de… a partir del 7 de Gener, a només trigar, llançaran de nou les seves sabates i les urpes.

Han de fer-ho per una qüestió de supervivència personal, política i de ‘Una Grande y Libre’.

Nosaltres tenim la mateixa obligació (no ajupir-nos i lluitar) per una qüestió de supervivència de país lliure.

Pel nostre bé i perquè si no, no hi ha remei… i mai n’hi hauria i estaríem (si ja no hi som) en ‘el dia de la marmota’ O sigui, més del mateix.

 

Quim Pedret i Rovira

Elena Kudryashova a ‘La Veu’ de Vilajuïga, by Radio Pedret

El Sergi per Nadal, by Radio Pedret

Sergi Desembre 2018

Video de Elena Kudryashova

 

 

‘El Messies’ a Lladoners, by Radio Pedret

A Terezín, prop de Praga l’any 1940, ‘parada y fonda’ d’un camp pitjor cap a Polònia, es deia:
”Tocar el filat d’espines és la mort instantània. Així i tot, la gent compartia el pa, un somriure, una llàgrima…”

A Lladoners (Catalunya) desembre 2018:
Que és ‘la porta de l’infern’ de la ‘injusta justicia española’ vers a un repugnant judici, regna una mena d’irreconciliable, malèvola ‘mort esmicolada’ en vers els nostres presos polítics, família i amics.
Així i tot, mentre avui tocaven i cantaven ‘El Messies de Händel‘ i la gent ha compartit, somriures i esperances, que han arribat a les seves oïdes i als cors de tots nosaltres.

Quim Pedret i Rovira

“Em faré fatxa”, by Alex Ribes

“Em faré fatxa” de Alex Ribes al mati.cat

Ho tinc decidit: em faré fatxa. Ser fatxa és ‘upper‘, és ‘trending‘, és ‘cool‘ i està ben vist, encara que no parlis anglès i desconeguis què és ‘upper‘, ‘trending‘ o ‘cool‘, perquè per a què vols parlar anglès, si amb l’español t’entén tothom?

Ser fatxa és la sublimació d’un anunci de compreses: 
Pots muntar a cavall com Santiago Abascal
Pots passar el matí al Valle de los Caídos 
Pots reconquerir vés a saber que! 
Pots amenaçar sense que et passi res, 
Pots insultar com a forma artística de lliure expressió, com si fos un exercici de patriotisme. 
Pots emocionar-te amb la cabra de la legió quan mou el cul, deixant un munt de cagallons al seu pas. 
Ser fatxa és com escriure cada dia una carta als Reis Mags (o als altres, encara haig de decidir-ho)….

….Sí, em faré fatxa. És el més fàcil. El que resulta difícil és anar contra el poder, protestar, proposar canvis en els models socials, polítics i econòmics, convèncer els altres que un pot estar millor i que la transformació no ha de començar quan tingui lloc un apocalipsi zombi, perquè al cap i a la fi, de zombis no en falten i el que puguis canviar avui no ho esperis canviar demà, perquè per a això ja tenim la ‘Constitución‘ que ens hem donat entre tots ‘forever and ever‘.

Em faré fatxa, egoista, individualista, neoliberal i cridaré amb totes les meves forces el “salvese quin pueda!!”, per després salvar-me jo el primer. I que no emprenyin els del plurilingüisme.
Que ja està bé! Quina mania amb això de parlar llengües, si total, assenyalant les coses i cridant paraules en castellà ja t’entenen en qualsevol restaurant del món. 
I el conte de la multiculturalitat?

Sí, jo el que vull és veure futbol, la selecció española i després una bona corrida…..de toros, és clar. és que a mi em foten calent els toreros. Que en són bufons, amb el seu vestit de toreros, valgui la redundància, i el seu ‘paquet’ col·locat estratègicament perquè el toro no es distregui i al torero no se li posi veu de ‘castrato‘, després d’una precisa banyada. 😛

Vull ser fatxa i que a les televisions espanyoles ningú no m’hi qüestioni. 
Vull plorar amb la ‘rojigualda‘ 
Vull que els meus mocs siguin considerats patrimoni material de la Fundació Francisco Franco. 
Vull que el meu cervell pugui escoltar la veu del Caudillo amb el to de veu de Darth Vader: “Españolyo soy tu padre”. 
Vull cridar “Arriba España” a la cua de l’INEM, com si s’estigués a punt d’acabar-se el món. 
Vull mirar el meu DNI sense que ningú em digui: ‘Mira que dice tu DNI’

Ser independentista és molt cansat. Has de demostrar perfecció en totes i cadascuna de les teves accions, mesurar les paraules, autocensurar-te (perquè mai no saps qui pot llegir-te i posar-se de mala lluna), 
No pots portar llaços grocs, perquè ofenen..
No pots portar estelades perquè ofenen..
No pots parlar català en segons quins llocs perquè ofèn
No pots respirar gaire oxigen perquè ofèn…

Ofèn se independentista. 
Ofèn allunyar-se del corrent majoritari d’opinió, perquè pertànyer al 84% de població no catalana és més fàcil que pertànyer al 16% de població catalana (diguem-ne democràcia demogràfica). 
Ofèn proposar referèndums, 
Ofèn votar,
Ofèn manifestar-se, ofèn, ofèn, ofèn… OFENS, INDEPE!

Per això em faré fatxa, i així no hauré de justificar-me. 
Vull tenir tota la premsa espanyola a favor 
Vull que la S.Griso i la A, R,Quintana parlin bé de mi 
Vull que a La Sexta hi blanquegin el meu feixisme 
Vull que el rei no m’amenaci i saber que caic bé a l‘establishment 
Vull que Rivera i Casado no em mirin amb cara de mala hòstia. 
Vull que Inés Arrimadas practiqui amb mi el seu accent andalús. 
Vull viatjar per España amb la meva polsera española sense temor. 
Vull ser fatxa de soca-rel.

Ja està. Ho tinc decidit: em faré fatxa.

 

Àlex Ribes

Em faré fatxa

Aigues de Vilajuïga, by Radio Ona Pedret

Un reportage de Mairena Rivas

‘Yo pude salvar a Lorca’ de Amela, by Radio Pedret

Víctor Amela. Escriptor i periodista

 «Uns i altres, dels dos bàndols de la guerra, són putes víctimes»

Víctor Amela publica «Yo pude salvar a Lorca», una novel·la que arrenca amb la confessió que li va fer el seu avi i dona títol al llibre

                                   Víctor Amela | Foto: Marc Martí

Albert Soler, Girona 20.12.2018

Només li faltava això: descobreix que la seva família ve d’Andalusia, o sigui, que és un xarnego.

No és que ho reconegui, és que ho soc des que vaig néixer. Diré més, jo represento molt més fidelment el català mitjà que un català de 18 generacions, perquè aquests ja han quedat en minoria.

 

Sabia qui era en Lorca, quan el seu avi li va dir que l’hauria pogut salvar?

Per mi no era més que un nom que sortia al llibre de literatura de col·legi, només tenia 10 anys. Sabia que era un nom important i prou. Com si el meu avi m’hagués dit que hauria pogut salvar Sòcrates. Molt temps després vaig saber que Lorca era granadí, com el meu avi, i que la història tenia una base real. El meu avi i en Luis Rosales -amic falangista de Lorca- van voler treure’l de Granada… però van arribar cinc hores tard.

 

I si l’avi el va enganyar?

L’avi era un home callat i silenciós. Com em va dir un ancià de les Alpujarras quan ja era mort: « Tu abuelo era un hombre discreto». Segurament no va mentir mai en la vida. No, no em va enganyar.

 

Hauríem d’escoltar més els avis?

Escoltar-los és un imperatiu moral. Els hauríem de preguntar tot. Però és difícil, ja que quan ets petit no goses, i quan ets gran, són morts. Però la tasca de periodistes i escriptors és saber i rajar. Explicar-ho. El meu avi, analfabet, va voler salvar un poeta a qui admirava. I va fracassar. Tant en aquest intent com en la seva vida.

 

Home! En la vida també?

Era del bàndol guanyador, però un desgraciat: pobre i humil tota la vida.

 

Lorca va morir per marica o per roig?

El van matar per estar en el lloc equivocat en el moment equivocat. Que fos roig i marica ho facilitava, però ho haurien fet igual. Era un poeta famós protegit pels Rosales, i els militars estaven en guerra interna contra els falangistes. Així els podien acusar d’encobrir un roig.

Per quan, tal com demanava Machado, un túmulo sobre una fuente donde llore el agua, y eternamente diga: el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!?

 

Aquests versos immortals són el millor túmul. Diu també Machado: « la sangre de Federico no la seca el tiempo». I és cert, la sang de Federico encara està fresca sobre tots nosaltres.

 

Va escriure que la vida és curta i amable, cal disfrutar-la.

Era vitalista i sabia que això dura poc, a un amic li va escriure que quan veia un nen jugant, no podia evitar veure’l mort. Ell mateix en alguns poemes ja es veia mort. Probablement per això en menys de 20 anys va escriure una obra tan vasta, sabia que moriria jove.

 Víctor Amela | Foto: Marc Martí

Superarem mai la guerra civil?

No crec que l’hàgem de superar. Hem de ser conscients que la guerra civil és present en cadascun de nosaltres. Vostè és resultat de la guerra, i jo també.

 

Ja sap que avui es jutja tot.

Cap jutge m’ha de dir què va passar. La veritat és la suma del que li va passar al meu avi, al de vostè i a tants altres. No és una, són milers de veritats que fan un mosaic. Què cony sap un jutge, del que li va passar al meu oncle a la batalla de l’Ebre, que va rebre un tret el dia que feia 18 anys?

 

I el franquisme? Passarem full?

El franquisme és el resultat d’una guerra que vam fer entre tots. Hem de mirar la guerra i el franquisme amb mirada compassiva: pobrets. Pobreta la meva mare. Pobret el meu pare, que s’havia de refugiar de les bombes. Si després va ser una mica franquista, qui soc jo per jutjar-lo, si per ell l’arribada de les tropes franquistes no era més que la fi de la guerra i, amb sort, poder menjar? Uns i altres, dels dos bàndols, són putes víctimes.

 

Entrevista d’Abert Soler Bufi al Diari de Girona

Pujat  per quim pedret i rovira

 

Como para no ‘Estimar’ a Rafa Zafra, by Radio Ona Pedret

Aprendiendo a ‘Estimar’ 

David Salvador Ibarz
Un reportage de David Salvador Ibarz
19.12.2018 

Es inherente, facilitado también por un espacio sin división clara entre cocina y sala, pequeño, donde el contacto visual es inevitable. Comer, reír y hablar después con el jefe es todo uno. Junto a su pareja, Anna Gotanegra, el ex Bulli Rafa Zafra abrió Estimar en pleno corazón gótico de Barcelona en 2016. Dos años después, se ha ganado al público con una propuesta de producto y tres ingredientes, una propuesta de mar educada, de “festín gastronómico”, una propuesta que diseccionamos con el chef post comida. Barato, caro, producto, elBulli o éxito empresarial son conceptos que salen de la boca -tapada por una barba medio hipster– de un tipo que sabe. Siendo chef ejecutivo de Heart Ibiza y habiéndolo sido del restaurante de la Hacienda Benazuza elBullihotel de Sevilla, que ganó dos estrellas Michelin, podría cocinar virtuosismo por currículum; por voluntad y carencia, selecciona y apuntala. ¿Es desperdicio de manos?

Anna Gotanegra y Rafa Zafra. Estimar. Barcelona

Anna Gotanegra y Rafa Zafra.  Restaurant Estimar de Barcelona

“Es la cocina que me gusta, la que quiero comer, la del mejor producto mejor tratado, sin técnicas que encubran”. Venga Rafa. “Sí, la filosofía cuando montamos Estimar, y aún hoy, es la de buscar el mejor pescado por estacionalidad y por zona, aunque centrados especialmente en Roses y el Mediterráneo”. La familia política. Braguetazo doble. “La familia de Anna, los Gotanegra, es la cuarta generación de comerciantes de pescado de Roses”. Sumas talento y ganas. Las cuentas de la abuela. Por cierto, mar, alta gastronomía y Andalucía hacen volar la cabeza a Ángel León. “Casi vamos en contra de la filosofía de nuestro maestro, que utiliza básicamente pescados de descarte para introducirlos en una cocina más técnica, más de manipulación. Nosotros, totalmente al contrario”.

14 personas para 28 comensales

Entendido. Si ese es el concepto, ¿por qué venir aquí a comer pescado y no ir directamente al puerto pesquero de Palamós o Dénia? “Un restaurante funciona bajo tres preceptos: saber comprar, saben vender y saber manipular. La compra, por la familia, la tenemos controlada; la venta, también –Anna es una pescadera que ha vendido toda la vida-. Y, para la manipulación, contamos con un equipo de 14 personas para dar de comer a 28 comensales, con una persona que fríe, otra que cuece el marisco, otra que hace el crudo… Añadir que la comida entra por los ojos, y nosotros te la mostramos desde que entras por la puerta”. ¿Eso es que funciona? “No nos podemos quejar”. Con rumba y flamenco en el hilo, la verdad es que te ambientas rápido. “Quiero que se viva un poco de Andalucía al entrar”.

Vale, me quedo, no voy al puerto. ¿Pero dónde está el bagaje culinario vanguardista? “Intentamos utilizar la técnica de cocción que le va mejor a cada producto. La nuestra es una cocina sencilla, de tres ingredientes contando el aceite y la sala…”. Exagerado. “Una cocina de producto principal y máximo un acompañante, un plus, que puedes usarlo o no. No se disfraza el producto, sólo se acompaña”. Oro parece, plato no es. No, no es sencilla. Los años junto a los Adrià se esconden en sofisticación, en los crudos, quizá.

Algunos de los platos de Estimar

Algunos de los platos de Estimar

Ahora estamos en una línea de mejorar cosas, mejorar platos

Por esa pulcritud, no debe ser fácil cambiar la carta. “No es fácil encontrar nuevos productos que se adapten a esta filosofía. Ahora estamos en una línea de mejorar platos de diversos puntos que nos gustan, como el tartar de gambas”. Crudo. “¿Cómo lo mejoramos? Pues limpiándolo, buscando su esencia, desprendiéndolo de ingredientes. Cortándolo bien, bañándolo al baño maría frío, coronándolo con un poquito de caviar”. También con la Gilda, “que todo el mundo conoce en brocheta con aceituna y boquerón. Nosotros la estamos haciendo con una anchoa del Cantábrico XX, un boquerón de Roses, percebe, yemas de erizo…”.

Seguimos. Bueno, divertido y ya clásico: Chipirones rebozados. “Cuando empecé a salir con Anna hace ocho, nueve años, creo….”. ¡Rafa! Anna no estaba. Se salvaba. “Cuando empezamos me sorprendió su apellido –Gotanegra- por lo que le dije que cuando tuviéramos un restaurante tendríamos que inventar un plato para rendirle tributo”. Y vete aquí. Además, es un plato que resume ideología. “Los chipirones son un plato de unión entre Catalunya y Andalucía. Fritura andaluza con un producto catalán, porque el chipirón andaluz es más pequeño y el arte de freír en Sevilla es un poco mejor que el de aquí. Así que sacamos lo mejor de ambos territorios. Y se finaliza con unas gotas negras que es una mayonesa de la tinta de calamar”. Resumen de la filosofía Estimar: buen producto (chipirón), buena técnica (cocción frita) y un plus (toque de mayonesa). Como te ganas a la mujer y a los suegros…

Restaurante Estimar. Barcelona

Restaurante Estimar. Barcelona

 

Cabeza y tronco, Gotangra y elBulli, Andalucía y Catalunya

“Pues este fue el primer homenaje cuando andábamos más ‘cortitos’. Ahora, está en carta un nuevo homenaje a la familia: tronco de cigala unilateral a la brasa con una técnica muy bulliniana de cocinar solo por una parte. Se completa cocinando a parte la cabeza, hervida. Producto en dos texturas y en dos cocciones. Se corona con una cucharada enorme de caviar en la cabeza de la cigala, la ‘gota negra’ del plato”. Dejemos los guiños familiares –Anna reía desde la cocina-.

Navajas en escabeche y garbanzos con mejillones y gambitas. Dos propuestas que también resumen nuestra manera de hacer. “El primero es un plato que juega con una técnica de cocción como es el escabeche, muy usada en toda España, especialmente en Andalucía por la herencia musulmana. Nosotros hacemos dos, uno para tener en la salsa y otro para no perder texturas en las verduras y, en vez de poner un producto de lata, cogemos las navajas. Como comer una conserva pero fresca, al momento. El segundo es un homenaje catalano-andaluz con un ingrediente –las legumbres- muy usado en ambas zonas y versionado a nuestra manera”. Ahí están las manos que tontamente pedía.

El "festival" de Estimar

El “festival” de Estimar

La técnica aparece, lo reconoce: carpaccio de cigalas

Repasando platos que quedan en el paladar aparece el carpaccio de cigalas con cebolla caramelizada. Me dirás que aquí tampoco hay técnica. “Es una licencia, un plato de elBulli que hice mucho en la Hacienda Benazuza, de los pocos de Ferran que podía recuperar para Estimar por cuadrar con nuestra cocina de poca mise en place. Parece sencillo pero se necesitan muchas manos. Es un plato de esencia”.

Tenéis un apartado de carne (Sin espinas) con un wagyu por corte y una rubia gallega tratada como si fuera un jamón. ¿Es venderse al diablo? ¿No rompe la lógica? “Es curioso pero en la familia de Anna hay dos familiares que no comen pescado”. En casa del herrero, cuchillo de palo. “Así que lo pusimos por ello, también porque me gusta el concepto de homenaje. A veces, cuando comes pescado llega un momento que quizá por gula te apetezca meterte un trozo de carne en la boca, y no lo negaríamos”.

Cuestión de barato o caro. El precio medio de Estimar, comentan, está en los 90 euros. ¿Caros? ¿Qué es caro? “Tras comer por todo lo alto, un día un señor me llamó a la mesa tras pagar y me dio las gracias por el dinero que le había hecho ahorrarse. Éste me está vacilando, pensé. Pero me explicó que cuando quería angulas, cogía su coche y se iba no sé dónde, cuando quería percebe, lo mismo para otro sitio… Así que si sumaba coche, hotel, gasolina… Estimar le salía muy barato”. Es la vaga acepción del concepto caro en gastronomía. Son 90 euros. “Y es productazo y 14 personas a tu servicio”. Perdón, no te escuchaba, estaba ya con la tarta de queso con mermelada de fresa, porque también hay postre no marino, qué decepción aunque vaya comiendo… “Calla o no te explico novedades…”. ¿Cómo? Y el muy saleroso sonrió y se dio la vuelta.

 

ESTIMAREs el amor por el mar y el trabajo bien hecho con pasión, para compartir con clientes y amigos los manjares de nuestros mares. Cocina del producto catalán-gallego, con el toque andaluz de Rafa Zafra.