Entrevistas

‘Estimar’, de Roses al Born, by Ivan Díez, Adrià Albets, Carles Domènech

El restaurant “Estimar” està situat en un carreró del Born on s’hi ha d’anar expressament. No hi passes per davant per casualitat. Si no ets una persona molt avesada a la lectura de mapes et pot costar trobar-lo.

 

Teníem taula a un quart de deu. Hi vam arribar mitja hora abans i vam preguntar si hi podíem entrar. Anna Gotanegra, gerent i cap de sala, ens va dir molt amablement que sí. Amb la impunitat i la falta de vergonya que ens caracteritza vam aprofitar aquella estoneta del restaurant mig buit i amb l’equip acabant de preparar-ho tot per tafanejar i parlar amb Rafa Zafra, alma mater i responsable d’aquest fantàstic espai gastronòmic. En aquest moment en què la gastronomia s’ha convertit en un espectacle, considerem molt educatives les cuines obertes on pots veure com s’elaboren els plats. És una manera diàfana de copsar el caràcter i tarannà del local. No hi ha filtres. Tot en directe. A més de la cuina, a l’Estimar tens la parada de peix a la vista, com si fossis al mercat.
Pots triar què menjaràs. A l’Ivan i l’Adrià no els va fer falta mirar la carta per saber què volien.

 

Aquesta parella catalano-andalusa es va començar a estimar a El Bulli. Ell com a membre de l’equip que encapçalava Ferran Adrià i ella com a membre de la família Gotanegra, proveïdora de peix i marisc del temple de la cala Montjoi. En aquest punt, i sense haver tastat res, ja intuíem que allò aniria bé. Molt bé. La confluència familiar de l’Anna i del Rafa eleva aquesta casa de menjars a lloc de culte.

Rafa Zafra és un dels grans genis de la cuina actual i un dels millors xefs tractant el producte fresc. El tarannà de l’Anna com a cap de sala fa que conflueixi una sinergia positiva a tots els racons del restaurant.

Quan va arribar l’hora d’entrar en matèria ho vam fer fàcil. Ens vam deixar guiar una mica per l’Anna. Per començar unes ostres especials Guillardeau. Glorioses! Llavors el Carles ens va recordar quan a la seva joventut els seus amics Ferran i Víctor es capbussaven a la cala Cativa del Port de la Selva i pujaven a la barca amb unes quantes ostres per fer l’aperitiu. De la roca a la boca. La mateixa sensació.

És l’hora dels homenatges. Primer a El Bulli 1995, amb un carpaccio d’escamarlans i ceba caramel·litzada i, a continuació, a Miguel Palomo de l’Alhucemas, amb els sipions arrebossats. Aquests tributs són molt generosos i mostren una gran devoció pels homenatjats. Cada plat era millor. Costava molt millorar l’anterior i ells ho aconseguien.

Vam decidir continuar amb la reina de la casa: la gamba. Bullida, al vapor o a la brasa, com et doni la gana. Grosses, gustoses, al punt de tot… Perfectes! Van ser amb diferència les millors gambes que hem menjat en molt de temps.

I per acabar, amb el consentiment de la Mare de Déu del Carme, ens vam regalar un gall de Sant Pere a la brasa. Una nit per recordar. Com la del 20 de maig del 1992. Anar a l’Estimar és tenir la certesa que guanyaràs la Champions.
No hi ha rival.

 

Per Ivan Díez, Adrià Albets i Carles Domènech

Pujat per Quim Pedret

Josep Maria Martorell i Quermançò, by Gemma Tramullas

El viento bate el patio de armas del Castillo de Quermançó, una pequeña fortaleza medieval situada en Vilajuïga (Alt Empordà) con unas vistas impresionantes desde la bahía de Roses hasta el Canigó. Fuente de leyendas populares –entre ellas la que inspiró un cuadro de Dalí sobre la cabra de oro que habría enterrada bajo sus cimientos–, el castillo es propiedad del empresario Josep Maria Martorell (Vilabertran, 1948), que se ha impuesto como misión abrirlo al público www.castelldequermanco.cat

 

 

– ¿Quien tiene un castillo se siente rey? ¡Qué pregunta! Soy una persona de origen humilde y nunca me he sentido por encima de nadie, pero tampoco por debajo. El destino puso este castillo en mis manos.
– ¿Cómo acabó en sus manos? El 27 de noviembre de 1997 estaba comiendo en el restaurante Stop (hoy El Cau) de Vilajuïga y vi una foto del castillo colgada en la pared. Le comenté al dueño, medio en broma, que sería un buen lugar para abrir un restaurante. Él me dijo que estaba en venta y al día siguiente fui a ver a la propietaria…. LEER MAS…

Edgar Tarrés, ‘Quan el silenci crida’, by Sonia Fuentes i Radio TV Pedret

Edgar Tarrés i la seva novel·la ‘Quan el silenci crida’

Sonia Fuentes 2016 Setmanari Empordà

Les paraules que donen vida a ‘Quan el silenci crida’, la primera novel·la d´Edgar Tarrés, recullen tot l´aprenentatge que l´autor ha viscut els darrers temps. Fa un any va decidir escoltar la veu que el cridava dins seu i la seva vida va fer un gir a través de la música i el so. Ara ho comparteix en una història de canvi i superació a través del viatge iniciàtic que emprèn el seu protagonista i de la gent que troba pel camí.

“Tots portem un talent dins nostre que ens fa singulars”, explica Edgar Tarrés, autor del llibre editat per Sonido Alquímico. L’obra narra la història d´un jove antropòleg que viu sense rumb, fins que una aventura màgica transforma la seva existènciaEl filòsof Jordi Pigem presenta la novel·la aquest dimecres 28 a la biblioteca de Roses (20.00 hores).“Serà un acte especial i sonor”, diu Tar­rés. El 5 d´octubre, a Llibres Low Cost de Figueres.

La seva primera novel·la ha tardat 18 anys a veure la llum… Com ha estat el procés d´escriptura?

Al principi tenia unes inquietuds, amb 21 o 22 anys, diferents de les d´ara, que en tinc 41. És una novel·la molt viva que ha canviat a mida que ho he fet jo, i això és interessant. Quan comences a llegir-la pot no semblar-ho, però és una història per aprofundir en el coneixement humà. El títol té molt a veure amb el projecte que fa un any vaig arrancar amb la música i el so com a element de guariment i de creixement personal: sol venir a mi gent que sent alguna cosa dins i no sap què és, que fa coses que no el porten enlloc, i senten aquesta crida, aquesta cosa dins seu, això és el que em va donar la clau per acabar de lligar la història del llibre..

LEER MAS…

Ignasi Blanch: “Pintar al Mur de Berlín” by Radio Pedret

Ignasi Blanch: “Pintar al Mur de Berlín m’ha permès arribar on sóc ara”

Diari ARA

Afortunat Ignasi Blanch (Roquetes, 1964) és il·lustrador, un dels pocs catalans que van viure la caiguda del Mur de Berlín i l’únic que hi ha pintat. Milions de turistes contemplen cada any la seva obra ‘Parlo d’amor’, patrimoni històric de la capital alemanya

De petit guixava estovalles, parets i totes les llibretes que trobava a Roquetes. Cinquanta anys després és un dels il·lustradors més reconeguts del país. El setembre del 1988, després d’estudiar belles arts, Ignasi Blanch va anar a Berlín a ampliar els seus estudis. Va viure els últims mesos de les dues Alemanyes i també la caiguda del Mur, el 9 de novembre del 1989. Un any després es va convertir en l’únic artista de l’estat espanyol que havia pintat en un dels pocs trams del Mur que queda dret, l’actual East Side Gallery. Va tornar a Catalunya el 1993 i ara coordina l’àrea d’il·lustració de l’Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona.

Com recordes el Berlín del Mur?

El Mur formava part del meu dia a dia. Era increïble saber que a l’altra banda hi havia un Berlín més introspectiu, amb una ideologia política molt diferent i un tipus de gent més trista, apagada, allunyada del món capitalista. Vivia en una illa germanofederal enmig del comunisme.

També vares viure la caiguda del Mur.

Va ser impressionant. El 9 de novembre em vaig despertar amb la notícia a la ràdio i vaig córrer a fer fotografies. Recordo la gent de l’Est amb roba senzilla, amb un gest contingut o reservat, que passaven al Berlín Oest i al·lucinaven amb la llum de les botigues. Molts compraven plàtans, una fruita que desconeixien. Era emotiu veure la gent travessant els controls amb el Trabi, el cotxe de l’època, abraçant-se, plorant. No era del tot conscient del que vivia, però no ho oblidaré mai.

Com arriba un català a pintar un tros del Mur de Berlín?

Christine McLean, una galerista, va aconseguir cedir 1,5 quilòmetres del Mur a artistes de tot el món. La iniciativa es va anunciar al diari. Si residies a la ciutat i havies viscut la caiguda del Mur podies presentar una proposta. Vaig enviar alguns dels meus gravats i en una setmana em van trucar dient que havia estat seleccionat. Era a Barcelona de vacances i vaig haver de tornar.

I vares pintar Parlo d’amor. Per què?

Volia parlar d’amor a la ciutat que m’acollia, i també d’amor a la cultura aliena i a la pròpia. Les tres cares de la pintura són una representació autobiogràfica: la meva arribada a Berlín, el moment de pensar què hi feia en aquella ciutat i quan vaig decidir que m’hi quedava. També volia deixar testimoni del meu treball, i Parlo d’amor era el nom d’una col·lecció dels meus gravats.

Ara pintaries el mateix?

Potser pintaria temes socials, però el que vaig fer s’ajusta al meu treball artístic del moment. Per mi és la memòria d’uns anys molt importants que m’han definit el futur. És la imatge d’aquell Ignasi lluitador que estimava l’art. Gràcies a aquell treball he arribat on sóc ara.

Ha tornat per restaurar-lo tres cops.

Crec que n’hi haurà un quart. Sempre hi trobo pintades. De vegades hi escriuen insults perquè hi vaig escriure la paraula Catalunya. També hi ha parelles que es declaren i escriuen els seus noms a la pintura.

Et molesta?

No m’ofèn perquè havia de ser una obra efímera d’un mes i ja acumula 25 anys. Trobar-hi grafitis i escrits significa que el Mur està viu, però no m’agradaria que quedés tot tapat.

De la teva obra n’han fet souvenirs.

I els col·lecciono. Va ser molt fort el dia que vaig arribar a Berlín i vaig trobar un rellotge amb el meu dibuix a dins i el meu nom gravat al darrere. Sobta que jo hagi de comprar els meus propis souvenirs.

No en treus cap benefici?

El tema de drets sobre el Mur és complicat. Em fan il·lusió aquests souvenirs, però penso que em podrien haver preguntat, almenys, si volia que hi aparegués el meu nom.

L’any 2000 et vàren demanar que reproduís la teva obra a Roquetes.

Va ser un honor i una proposta increïble, sobretot perquè va adquirir un caràcter educatiu per als joves. Quan hi passen per davant pregunten què va significar el Mur de Berlín.

¿Trobes a faltar a Catalunya la cultura artística que hi ha a Berlín?

Aquí som molt ordenats. Costa d’acceptar que es pintin grafitis en cases buides o ocupades. Falta un teixit sòlid que doni suport als artistes.

Una vegada va dir que “tothom hauria de saber dibuixar i cantar, perquè així el món aniria millor”.

Dibuixar o cantar té a veure amb la llibertat d’expressió. Alguns governs volen eliminar la cultura perquè fa que la gent tingui més capacitat de decidir, i això no interessa.

Parlant de decidir, ¿com vius el moment en què es troba el país?

Estem vivint l’autèntica transició. Ho visc amb implicació, amb ganes. Tota la vida m’han dit que no barregi l’art amb la política, i tota la vida he estat prudent, però ara m’importa poc. Al revés, crec que és important mullar-se per crear pensament.

Demà participes en un acte a Barcelona de commemoració dels 25 anys de la caiguda del Mur.

A l’Espai Fabra i Coats. S’ha aixecat un mur on reproduiré un Parlo d’amor adaptat al moment actual, amb un caràcter social. També hi pintarà Thierry Noir, un dels pintors de l’East Side Gallery que més ha lluitat per la memòria del Mur.

Marc Toro del diari www.ara.cat

‘Feléz’ el pintor ‘amagat’ a Garriguella, by Radio Pedret

‘Feléz’ el pintor ‘amagat’ a Garriguella, by Radio Pedret

guillem Pluja Quim Pedret Felez
  ‘Felez’ a Garriguella amb el fotograf Quim Pedret          Fotografia de Guillém Plujà i Moratò
 Entrevista Recuperada
 
 
Vares néixer a Saragossa.
 
Sí, al 1930. El meu pare era navarrès i la meva mare, aragonesa. El meu pare era comissari de policia, i jo em vaig marxar a Barcelona, on vaig viure fins als 25 anys. Llavors, vaig guanyar una beca artística dels Castells del Loira, i per fi em vaig quedar enamorat de París.
 
 
D’on ve aquesta passió per la pintura?
 
Pinto des dels vuit anys, encara que, durant un temps, vaig portar una vida més aviat bohèmia, i vaig arribar a jugar en categories inferiors de futbol. Però des de nen m’agradaven els llapis.
Quan va esclatar la Guerra Civil, el paper escassejava, i jo dibuixava per les dues cares, fins que van acabar confiscant-m’ho. Després, amb un clau vaig començar a dibuixar en les parets. Gairebé les foradava.
 
 
Més tard, vas conèixer al pintor Joan Ponç
 
Durant el servei militar. Vaig establir una amistat immediata. Era un home molt ‘absurd’, llavors estava obsessionat per Dalí. Ell (en Ponç) ja havia viscut l’experiència del Dau al Set amb Tharrats, Tàpies, Cuixart i Brossa. A mi m’interessava el classicisme.
 
 
 
Què vas fer en acabar la mili?
 
Vaig treballar d’estampador. Després vaig començar a fer abstracció lírica, diferent de l’abstracció matèrica de Tàpies, i vaig exposar a París. Freqüentava a un grup d’espanyols com Fernando Lerín, Plaza, Duque, Eduardo Arroyo…
 
 
 Quim Pedret Felez San Martin Pintura
Quim Pedret i Fernando San Martin ‘Félez’     Fotografia: Sergi Pedret i Kudryashova
I després vas fer el salt a una figuració propera a Paul Delvaux, Yves Tanguy, Dalí…
 
Si, amb Dalí ens vàrem conèixer a Espanya i sempre m’ha interessat. Amb Yves Tanguy crec que no tinc gaire a veure. El de Delvaux ho diràs segurament perquè als dos ens interessa molt el nu de dona.
 
Vols saber per què em vaig passar a la figuració?
I tant.
 
Vaig ser pintor abstracte durant uns deu anys. Però en Fernando Arrabal em va desafiar.
Ell tenia pintors més o menys particulars com Crespo i Díaz. Va veure una exposició meva, va comentar que els meus quadres no estaven malament, i em va dir que jo no seria capaç de fer una obra figurativa. “Vols un fer un retrat meu?”, em va dir.
Quan ens vàrem tornar a veure jo ja tenia un retrat seu, i li va agradar molt. Em va suggerir que com en l’abstracció em coneixien com a Sant Martín i que canviés el nom per S. M. Félez, “La seva Majestat Félez”, va dir Arrabal amb el seu habitual humor. I tal dit, tal fet.
 Felex Garriguella Quim Pedret Pintura
“La seva Majestat ‘Félez”, al seu estudi de Garriguella                          Fotografia de Quim Pedret 
I així et vas convertir en pintor del moviment “Pánico” i en el pintor de Ferrando Arrabal.


Sí, em va interessar molt aquesta estètica, però la part surrealista i sensual, l’humor i l’al·legoria, la crítica de la societat, no pas l’escatologia ni l’horror.
Accepto en Topor, en Jodorowsky o en Arrabal, que van ser els creadors del moviment “Pánico” que ha generat obres de teatre, cinema, còmic.
A mi m’interessa més l’univers de la dona i la part social o de compromís de la pintura. He fet 15 o 16 quadres de Arrabal.



Quin sentit té fer tants quadres de Arrabal?

Són sempre quadres per encàrrec que ell em demana i protagonitza.

Resulta estimulant per a un artista fer tants quadre per encàrrec de la mateixa persona?

A mi se m’escapa per què els encarrega. Per a mi és interessant l’encàrrec perquè la pintura exigeix sotmetre’s a certes disciplines. Els meus millors quadres i moments corresponen a assumptes per encàrrec.
A Raval ho he pintat en “La Santa Cena” amb personatges cèlebres del segle XX, vinculat a “El gran teatre del món” de Calderón i com a director de cinema…



Des de 1993 vius a l’Empordà…

Sí, vaig deixar París, que va significar una llarga lactància per a mi i va anar el lloc on em vaig fer artista.
Ara visc a Garriguella a l’Alt Empordà i segueixo pintat. M’inspiro en la realitat i en ella m’afirmo, encara que creo elements de ficció. Dono importància a la tècnica perquè jo explico situacions una mica absurdes, poc clares, com els somnis. I intent plasmar la contradicció entre la vida urbana i la bellesa clàssica. Segueixo sent inconformista.



La vinculació de la teva obra amb la del teu amic Dalí també sembla evident i amb l’hiperrealisme…

Amb Dalí, sempre vàrem parlar una mica de coses més aviat formals, però el pintor que més m’interessa és Gustav Klimt, que va arribar a l’art total, a l’estilització, a les coses més depurades i alhora més barroques. És figuratiu, sensual, és perfecte.



Coincideixen també en la teva desmesurada passió per la dona.

Cert, en el 50 per cent dels meus quadres hi ha dones, gairebé sempre nues. El sexe femení és, en bona part, l’eix vertebrador de l’home.
Recordes Saragossa?
Vaig estar a punt de tornar.hi, però vaig seguir a París. Ara, ja és tard.

Elena Kudryashova amb Empordà TV, by Radio Pedret

Elena Kudryashova atenent a Empordà TV 
Càmera Jordi Fábregas El so original té els drets reservats

Càmera de ORP TV Quim Pedret i Música Jordi Padreny
Espai d’Art de la Ciutadella de Roses
30 Juliol 2016
Alt Empordà

Quim Pedret

‘El Mirador’ d’Empordà TV i Elena Kudryashova, by Radio Pedret

La pintora russa Elena Kudryashova als Estudis de Empordà TV

 

Elena Kudryashova és entrevistada al programa ‘El Mirador’ d’Empordà TV de Roses, que dirigeix en Juama Abuin Salido.
Podia heber posar una fotografia, però he posat un trosset de filmació, ja que són molts més fotogrames per segon i amb la música al piano del mestre Jordi Padreny

El so amb l’entrevista sencera la trobareu sintonitzant Empordà TV, en el seu Canal You Tube, a la seva pagina web, o al meu mur del Facebook.

Gràcies amics per entendre que un canal de TV té els drets reservats.
Moltes Gràcies Juanma Abuin i José Manuel Segade per les vostres atencions
Gravat a Roses el 25 de juliol de 2016 als estudis d’Empordà TV de Roses
Muntat a Vilajuïga
Alt Empordà

Quim Pedret i Rovira

Joan Plana Sagué és “El Meu Convidat”, by Ona Radio Quim Pedret


Joan Plana Sagué és “El Meu Convidat” a Ona Radio Quim Pedret

El programa mensual “El meu convidat” a ‘La Casa de la Ràdio’, ens porta avui al Cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya per les eleccions vinents municipals a Roses (Alt Empordà), en Joan Plana i Sagué
Benvinguts sigueu

Moltes Gràcies

Una estona amb el President Artur Mas, by Quim Pedret

 “Inclòs quan guardo silenci, procuro fer-ho sense ofendre”   Quim Pedret

 Crec que va ser el President Tarradellas, que va dir: ‘Si no respectem a la persona, almenys respectem el seu càrrec’
i podem afegir: ‘Sino respectem el seu càrrec, respectem la persona’
Quanta raó tenia!
QuimPedretArturMas
El President de la Generalitat Artur Mas, amb el Quim Pedret 
                      Fotografia: Sergi Pedret i Kudryashova
 
La Vida
“No és
com te la donen
sinó
com te la prens”

Veig massa sovint, amb molta tristesa i vergonya aliena, que molts estan perdent tota mena de valors en vers a quasi tot i a tots

Amb això, vull dir amics meus, catalans o no, de dretes o d’esquerres,….que si tots no defensem i lluitem pel que és, o creiem que és nostre, sigui una llengua, la cultura, un amic, un president, les nostres institucions i els nostres símbols d’identitat, no caldrà que ningú de nosaltres esperi que des de fora o des de dins de Catalunya ens respectin a nosaltres i malauradament, ja que voldria dir que molts no sabran mai el que és el respecte en vers a ells mateixos.
No sé si vaig triar el millor, segurament que sí, però el millor em va escollir a mi
R.Tagore
President Mas i amic Artur
Moltes Gràcies per tots els bons moments 


Quim Pedret i Rovira

Artur Mas a ‘Radio Estel’ el 28 Maig 2015, by Ona Radio Quim Pedret

dijous, 28 de maig de 2015
Ràdio Estel
“L’Església catalana hauria d’estar, i en part jo crec que ho està, a favor del poble de Catalunya, que molt majoritàriament vol decidir el futur del pais”
Artur Mas

PinturaArturMasKudryashovaquimpedret1Artur Mas i Gavarró, President de la Generalitat de Catalunya

Artur Mas va carregar durament contra la reacció que està tenint l’estat espanyol amb la ingerència de la policia espanyola en una investigació dels Mossos d’Esquadra, bàsicament perquè s’ha posat en perill, segons el president de la Generalitat, la integritat de la ciutadania.  

ArturmasquimpedretRadioEstel

Entrevista a Artur Mas

Mas va assegurar que no tot s’hi val, en la lluita d’Espanya contra el procés català.

“Amb un estat diferent de l’espanyol, un cas així hauria causat autèntics estralls i hauria provocar dimissions en cadena.

“S’ha convertit en un atac del govern central cap a les institucions catalanes, dient-nos que no estem preparats, que som deslleials i que no ens mereixem res”

“És brutal i és el mon al revés i això és l’essència de l’estat espanyol desgraciadament”,

 

Quimpedretarturmasradiestel

Podeu escoltar l’entrevista sencera a Artur Mas, president del govern català, clicant damunt de l’anagrama de Ràdio Estel.

 

Quim Pedret