Sociedad

Boniques Rambles, boniques flors, by Quim Pedret Ona Radio TV

Avui fa una setmana…penso

Avui fa una setmana de moltes coses…
Deia el matemàtic francès Blaise Pascal que ‘el mal de l’home és no saber tancar.se tot sol en una habitació durant un dia i pensar’.

Després d’una llarga i trista setmana i per a mi valenta i també vergonyosa en bastants àmbits de la societat, reflectida en les xarxes socials, espero a ulls clucs els dies que encara ens esperen, els que semblen molts més feixucs i angoixants, tot deixant enrere els que fins avui hem sofert tots plegats. I penso.
Però alhora estic molt fart, atabalat i també decebut.
Tip de veure tanta hipocresia i odis, carregat de veure tanta ‘bondat’ que vol surar i no pot.
Però ara, per més vergonya de tots plegats, sembla que alguns juguen a veure si són els més bons, els millors i que són els més dolents, qui en sabia més i qui en sabia menys i perdoneu-me l’expressió, també a veure qui la ‘té més llarga’ o ‘se l’agafa amb paper de fumar’. Les dues i més coses, són igual de tristes.

Com deia el poeta, fa una setmana… molts havíem perdut deien, altres havien guanyat, deien; com l’any quaranta i com l’any dels anys.
Demà serà una altra guerra………………………………………….o la mateixa.

Ara en mig d’un embolic, estic ple de nits sense dolces nits. Estic ple d’enganys, ple de dubtes i masses sospites. I per això ja callo. Vull callar, he de callar perquè he de seguir pensant i escrivint.

I en el meu silenci d’una habitació, escriure quelcom més acurat, més ple de “seny’s”, potser sense dolors ni vergonyes alienes, ple d’esperança i d’ànims nous, i mentre pensi en el que deia en Pascal, segurament creure que Leon Tolstoi tenia molta raó en dir:

“Sembla que tots pensen a canviar en mon, però ningú pensa realment a canviar ell mateix”

Així anem

Molt bona nit, amics.
Quim Pedret i Rovira

Puigdemont rep a la Comunitat Musulmana, by Radio Ona Pedret TV

 

Carles Puigdemont rep al Palau de la Generalitat els representants de la comunitat musulmana després de la manifestació per la Rambla de Barcelona.
Els manifestants han demanat autocrítica i han dipositat flors al mosaic de Joan Miró

 

 

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va rebre el dilluns 21 d’agost al vespre al Palau de la Generalitat diversos representants de la comunitat musulmana després que aquesta es manifestés per la Rambla de Barcelona en rebuig dels atemptats de la setmana passada. A la trobada també hi ha assistit el conseller d’Exteriors, Raül Romeva i la de Governació, Meritxell Borràs, així com el director general d’Afers Religiosos, Enric Vendrell.

‘Islam és pau’, ‘Som musulmans, no criminals’ i ‘Tots som Barcelona’. Són els clams que més s’han sentit a la manifestació. El manifest, a plaça de Catalunya en català, castellà i àrab, ha reclamat autocrítica a les institucions i a tota la societat i ha demanat treballar perquè els joves se sentin inclosos, arrelats i amb futur, per rebutjar així discursos radicals. La concentració ha arrencat al voltant de les 7 de la tarda i ha arribat a dos quarts de 9 del vespre al mosaic de Miró de les Rambles. Entre aplaudiments i molts rostres emocionats, representants de la comunicats musulmana, que han assegurat haver superat les expectatives de convocatòria, hi han dipositat flors en homenatge a les víctimes de l’atemptat terrorista. La Guàrdia Urbana ha xifrat la participació en unes 2.500 persones.

 

 

La Guàrdia Urbana ha xifrat la participació en unes 2.500 persones.

Pujat a la xarxa 
Quim Pedret i Rovira

Sueños de Poeta, by Quim Pedret

Hoy he tenido un sueño. He soñado que soñaba

No sé lo que he soñado
en la noche pasada.
Triste, muy triste debió ser el sueño, pues despierto la angustia me duraba.

He soñado que la verdad era amarga y la querido echar de la boca, pero me la han cerrado.
He soñado con políticos que dejaban de mentir, mientras yo con la conocida argucia del tener ‘la meadita floja’, me escapaba de sus garras.

 

LEER MAS…

‘Moru’, Àrab, Islam, Musulmà, Persones, by Quim Pedret

Avui aprendrem la diferència entre aquestes quatre paraules: marroquí, àrab, Musulmà, i terrorista.

 

 

Som-hi:

Un marroquí és una persona que ha nascut al Marroc.

Un àrab és una persona que ha nascut en algun dels països àrabs, com per exemple Aràbia Saudita.

Un musulmà és una persona que practica l’islam.

Un terrorista és un senyor que comet actes terroristes.

Fins aquí tot clar, oi? És fàcil.

Doncs ara ve la part més important. Preneu nota i que no s’us oblidi:

No té perquè haver-hi relació entre aquestes quatre coses. Per exemple, és pot ser Marroquí i ser musulmà o no ser-ho. O es pot ser Musulmà sense ser terrorista.

Guardeu bé aquesta lliço, i tingueu-ho en compte la propera vegada que caigueu en la temptació de ficar a tothom en el mateix sac.

I ara, si ja ho heu après, compartiu la publicació per què més gent ho pugui aprendre

Aire condicionat…. per la buxaca, by Quim Pedret

“BRICOLATGE”

Aire condicionat amb glaçons molt barat…

No deixeu aquest ‘aire condicionat’ molt temps funcionant perquè si no les parets de la casa començaran a formar-se capes de gel. El meu veí no em va fer cas, i el gel fos va anar al ventilador i el va electrocutar, mentre que el seu gat moria de hipotermia.
No ens deixen ni ser pobres!

Quim Pedret i Rovira

Les Meves Frases, by Quim Pedret

Les meves frases

 

“Ser amic, és una cosa molt seriosa, ser un “saludat-conegut” és qüestió d’educació, que ja és molt, però que malauradament n’hi ha molt poca”

“El dia que els polítics deixin d’enganyar.se entre ells, potser deixaran d’enganyar.nos a nosaltres Però tot depén de nosaltres i de grau de masoquisme que tinguem”

 

“Els amics no es guanyen amb un barret, es guanyen amb el cap”
Un barret serveix per tapar-se del fred, de la calor i tindre les bones idees en calen i que no s’escapin i inclòs amb un barret pots demanar vots i també almoines si no pot pagar impostos, ni sous dels corruptes que et roben i es roben entre ells, descaradament i impunement.

 

Jo era petit i recordo que la meva àvia li deia a la meva mare:
“Aquest noi és més trapasser que en calces”  *El trapasser és un nen entremaliat que fa dolenteries pròpies d’una criatura
De gran només m’he quedat en ‘gamberret’, i molt més pels que veuen que no penso com ells i no els hi ric les gracietes
(sobretot els polítics)

 

 

“Aquest noi és un ‘trapella'”

 

“Jo no vull que em diguin la veritat, nomes em conformo en no m’enganyin més!
És molt demanar?”

 

“Si vols poder, potser tindràs còmplices i si vols llibertat, potser tindràs alguns amics”

 

 

 

Quim Pedret i Rovira

 

Oriol Maspons, fotograf, by Radio TV Pedret

Oriol Maspons no necesitaría presentación si la fotografía fuera considerada en este país de la manera que se considera, por ejemplo, el cine o la literatura. No solo fue un excelente fotógrafo, sino el teórico más relevante, dinamizador y experimentador, que alimentó con sus ideas a toda una generación de fotógrafos: la llamada generación de oro de los años cincuenta y sesenta.

 

 

Siempre original y cargado de estilo y sentido del humor (entre sus señas de identidad llevaba un Lacoste tatuado a la altura de la tetilla izquierda y un Rolex al que le había pulido la esfera) guardaba en su bolsillo dos listados que extraía como guía argumentativa del interés de su siglo. Uno reunía cerca de una veintena de personajes nacidos el mismo año que él, 1928: Fellini, Elliott Erwitt, William Klein, Andy Warhol… y que venía encabezado por Mickey Mouse, su motivo más inspirador: un ídolo eternamente joven y en constante renovación sin perder su esencia, del que sabía que no envejecería ni moriría nunca. El segundo listado lo componían las canciones que habían marcado su juventud y revelaba una insólita faceta tierna y romántica del enfant terrible a quién todos temían en la rígida Agrupación Fotográfica de Cataluña de los cincuenta. LEER MAS…

Ens hem fet grans, by Quim Pedret i Rovira

I diu l’amic:

Ens hem fet grans gairebé sense adonar-nos, com si ens haguéssim ficat al llit una nit i l’endemà, en obrir els ulls, haguessin passat deu o quinze anys.

Ens hem fet grans corrent, corrent per no perdre l’autobús de l’escola, corrent davant dels grisos, corrent per no arribar tard a una cita, o un concert de rock.

Ens hem fet grans, pintant les parets i somiant paradisos.
Construint aquests castells a l’aire, que en diuen utopies.
Ens hem fet grans, de cop i volta
A també a cops i a hòsties. Equivocant-nos.
Descobrint-ho quasi tot a sota d’una capa negra d’obscurantisme i prohibicions.

LEER MAS…

Pots ser genial, by Radio Quim Pedret TV

I diu l’amic:

Algú va dir, que tots som genials fins als set o vuit anys, però que després tractem de semblar-nos als altres.
Busquem la mediocritat i gairebé sempre acabem aconseguint-la.

No t’obstinis a ser mediocre, si pots ser genial.
Procura ser tu mateix.

No facis el que tots
No diguis el que diuen tots
No pensis el que pensen tots

No t’inventis les mateixes mentides
ni la mateixa porqueria de tots.
No et conformis en ser un ‘pobre’ mediocre,
si pots ser genial.

 

Quim Pedret i Rovira

Joan Jorquera es proclama Campió de Catalunya Sub-21

Imatges de Empordà TV                                                                       

 

Joan Jorquera tanca una gran temporada i ja és primer en el rànqing nacional

Èxit del jove Joan Jorquera Cala, que amb tan sols 16 anys, s’ha proclamat Campió de Catalunya Sub-21.
En Joan Jorquera a fet una temporada magnifica, amb 258 combats guanyats i aconseguint també ser Campió de l’Open Internacional d’España i també Campió d’España Junior.

El jove rosinc ha pujat al nº1 del rànquing nacional i ja té el passaport per participar en el Campionat d’Europa Junior, que es celebrarà a Xipre.

Moltes Felicitats!

 

Quim Pedret i Rovira

“L’art de dir NO”, by Quim Pedret

“Cuando digo no, me siento culpable” un llibre de M.J.Smith
 
La paraula més difícil d’aprendre, sense sentir.nos culpables, és NO.
Si aprenem a dir NO a les persones que ens volen manipular o fer alguna mena de xantatge, creieu.me amics, seríem més feliços, més autèntics i més LLIURES.
 
No fa molts anys que vaig aprendre a dir NO, i cal dir NO, quan cal, i si així ho penses, malgrat que fa molts anys que vaig comprar el llibre.
‘La Teràpia Assertiva Sistemàtica’, és l’art d’aprendre per estimular les nostres emocions i prendre les nostres pròpies decisions, com és la llibertat, independentment del que els altres pensin o vulguin.
 
Quim Pedret i Povira

Dalí, volem un fill teu, by Quim Pedret

A l’Empordà som tan ben parits, que presumin que les restes del Diví Dalí, les han trobat en un ‘bon estat’
És increïble!… i un pèl macabre.
Igual a més d’embalsamat, Dali estava momificat i embolicat de paper d’alumini… per allò de la humitat.

L’alcaldessa de Figueres Marta Felip que ha estat al lloc dels fets, s’ha mostrat compungida i trista, tot i que s’ha pogut saber que al MESTRE no li han arrencat cap ungla, ni cap dent, com en principi es pensava. Encara sort!
Seguin amb un pèl d’humor fosc…
Només li han agafat, com si d’un préstec és tractés, una tíbia i un peroné.

D’aquí a dues setmanes, sembla que un tal Papa Pitufo (cuiner empordanès) farà un brou per tot els que vulguin la poció surrealista, ja que estar segur que ‘els ossos de gallina-vella-surrealista-masturbadora’ fan bon ‘caldo’ i ens poden donar la divinitat. Això diuen.
El dinar, podria ser a Cadaqués, on estiueja i canta la DIVINA. Tocam la pera, Catalina….mentre hem canten unes
paraules d’amor, senzilles i tendres!

Uns imagineu que pel setembre i després del judici, es declares a la vident, filla d’en Dalí i ella mateixa es fot un 25% de la llegítima de l’herència a la butxaca, que hauria de sortir de la Fundació Gala-Dalí i a la vegada la ‘filla bruixeta‘, amb bon ull clínic i mala llet, demanés a la fiscalia una auditoria, per saber com estan de polides les comptes del seu retrobat bon Salvador… perdó, volia dir: Papa, t’estimo!…

No ens avorrirem
Quin estiu ens espera!!

Quim Pedret i Rovira

«El último espectáculo que hará Dalí», by Ernest Alós

Ernets Alós / Figueres

«El último espectáculo que hará Dalí». Marga, una vecina de Llançà, uno de los cientos de curiosos que se agolpaban anoche ante el Teatre-Museu Salvador Dalí de Figueres, resumía bien la escena que se desarrollaba delante de sus ojos. Aunque seguro que, de haber oído su comentario, no les hubiese hecho mucha gracia a la directora de los museos Dalí, Montse Aguer, y a la alcaldesa de Figueres, Marta Felip, que contemplaban con mirada compungida cómo desfilaba por la puerta del museo la comitiva judicial, seguida de los forenses con sus maletines y de los empleados de una funeraria, con un ataúd y una camilla. Aunque esta vez, salvo que se demuestre lo contrario en caso de que la prueba de ADN sea positiva, el responsable no es el pintor surrealista sino una vecina de Figueres, Pilar Abel, que reclama ser hija de Dali.

 

Abel no estaba ayer en Figueres, aunque sí su abogado Enrique Blánquez. A lo largo de la mañana, Abel había participado en otro espectáculo diferente, en los platós televisivos de Madrid, tras renunciar a estar presente en Figueres, a pesar de sentir «alivio» por haber conseguido su objetivo, porque en su día las imágenes del funeral del pintor le hicieron «mucho daño». El juicio sobre la paternidad de Dalí se desarrollará en Madrid el 18 de septiembre, fecha en que ya han de estar disponibles los resultados de la prueba genética, que Blánquez espera que tenga resultados en 15 días.
Solo si resulta positiva Abel emprendería un segundo proceso para reclamar la legítima de la herencia del pintor, que alcanzaría el 25% del patrimonio legado al Estado español y gestionado por la Fundació Gala-Dalí.

Los operarios emplazaron una carpa dentro del museo para lograr que ni un dron pudiese tomar imágenes

La alcaldesa de Figueres lamentaba ayer que el juzgado que ordenó ejecutar la exhumación a la juez de Figueres no se haya planteado agotar otras posibilidades menos costosas, como realizar una prueba de ADN con los restos del padre legal de Pilar Abel, que de resultar positiva habría evitado el costoso operativo que ha incluido un dispositivo policial, la intervención de una empresa que ha debido levantar la losa de una tonelada y la instalación de una carpa para ocultar los trabajos incluso de la vista de un potencial dron que sobrevolase la cúpula geodésica de cristal que cubre el escenario del Teatre-Museu bajo el cual yacía hasta hoy el cuerpo de Dalí. Dentro de lo desagradable de la situación, apuntaba ayer Felip, la expectación generada “ha permitido reforzar la posición de Figueres como ciudad de Dalí”.

La operación empezó a las 8.15 horas para permitir que el museo mantuviese su actividad normal. Este viernes deberá reabrir a las 9 de la mañana, cuando los trabajos deberían haber acabado y Dalí debería volver a reposar en su tumba, a no ser que el proceso de análisis de sus restos obligue a trasladar el cuerpo al depósito para volverlo a inhumar en otro momento.

El hecho de que el cuerpo de Salvador Dalí fuese embalsamado hace que la extracción de tejidos que puedan aportar ADN en buen estado sea particularmente laboriosa. Los trabajos estarán a cargo de dos forenses y un técnico del Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya. Según su directora, en casos similares, en que el cuerpo ha sido sometido a un proceso de embalsamamiento y tratado intensamente con formol, suele ser necesario extraer dientes y muestras de uñas y de médula ósea procedente de huesos largos.

LA DEMANDA

Pilar Abel ha ido incorporando detalles al relato de su presunta concepción en una relación clandestina entre Salvador Dalí y su madre, entonces empleada doméstica de una familia vecina en Cadaqués del pintor. Según explicó en rueda de prensa el miércoles en Madrid,  varios testimonios han certificado que Dalí pagaba a un trabajador de un colmado para que le mantuviese al corriente del estado de su hija, y que cuando se cruzaba por la calle con su madre, llevándola a ella en cochecito, le preguntaba «¿Es mi hija Pilar?». Una relación, antes y después del nacimiento de la demandante, que no encaja demasiado con el concepto de paternidad del artista ni con su sexualidad, más inclinada a la contemplación y la autoestimulación que al contacto físico directo. Y tampoco con la relación que mantenía con Gala en 1956, la fecha en que nació Pilar Abel.

“Entonces no se hubiese atrevido con Gala. Gala era mucha Gala”, dice Lluís Duran, propietario del hotel que frecuentaba el pintor

Hablamos de ello tranquilamente con Lluís Duran, propietario del Hotel Duran, una de los espacios dalinianos de Figueres, donde comía a menudo y despachaba sus asuntos (como la propia creación del museo) el pintor, al que Duran conocía desde los 8 años. “¡Allí estaba Gala, que era una sargento! Lo llevaba de la mano arriba y abajo y le decía todo lo que tenía que hacer. Y en esos años aún estaban muy enamorados y él era muy dependiente de ella”, apunta. Y aún le cuadra menos a Duran una relación de ese tipo en Cadaqués, “donde aún había en esas fechas personas de la familia, en un pueblo pequeño donde todo se sabe y se ven muchas cosas. Al final, cuando él ya estaba harto de ella y estaba disgustado por todos aquellos hippies que adoptaba gala, no le digo yo que no… Pero entonces no se hubiese atrevido con Gala. Gala era mucha Gala”.

Ernets Alós  El Periódico de Catalunya

‘En Narcis Bardalet farà horas extres’
Pujat per Quim Pedret i Rovira

El meu país és tan petit?, by Radio TV Pedret

….O som nosaltres els petits?

Mentre uns salten, ballen i canten tot cridant GLORIA i UNITAT, recordo el que em deia la meva amiga, d’una certa edat i que en pau descansi.
Hem agafat aquest un camí que tots, davant els nostres fills i néts en serem responsables.
Un camí d’enfrontaments, ressentiments, rancúnies i odis que recorden altres èpoques.
Ara un l’insult és una bona i ràpida arma.
Ara com altres temps, es fa ‘neteja’ del que fa nosa.
Ara es renta el cap per no pensar gens, com deia en en Miquel Martí i Pol

LEER MAS…

Urnes plenes de vots, by Quim Pedret

 

 

Mira que arribes a ser divertit l’Oriol!.
Cada dia la fots més grossa. Em recordes a un polític espanyol. Un dia em presentes el teu assessor i cap de premsa, que riurem plegats! Cony!!

Si no estiguessin plenes de VOTS, seria el mateix que si la meva àvia portés pedals, ja no seria la meva iaia, seria una bicicleta…. de cartó

Però em reafirmo en el que vaig escriure aquí mateix dies enrere, que per demostrar del que heu presumit, sense creure gaire, durant tants anys; a cada sobre dels votants d’ERC, en lloc de posar un SI o NO…. Resssss de vots!

LEER MAS…