About Joaquim Pedret i Rovira

Posts by Joaquim Pedret i Rovira:

‘Quan el pensament és una pedra encastada en un cervell de guix’, Quim Pedret

 

“Quan el pensament és una pedra encastada en un cervell de guix”
Fotografía feta a Vilajuïga el febrer del 2019

 

   Pensament de Pedra                                                                                                      Quim Pedret

 

Els polítics que ens estimen i ens ‘acaronen’, pensen:
‘El poble si no pensa, serà més feliç i ignorant’

Els ignorants pensen:
‘Pensar fa mal’

Els ganduls pensen:
‘Pensar és bo, però millor no pensar gaire

Els pensadors pensen:
‘Penso massa?

Els tolerants diuent:
‘Pensis el que pensis, m’agrada que pensis’

La meva mare em deia:
‘Nen, sempre penses massa’….. i tenia raó

El Descartes… va dir:
‘Penso i existeixo’

René, doncs mira que et vares lluir amb la frase!
‘La quantitat de gent que existeix i encara no s’han adonat’

Inclòs hi ha gent que pensa que pensa 

Òstia!, estic pensant amb el llit… per dormir, malpensats!

Molt bones

 

Quim Pedret i Rovira

Charly Pushi i Oriolet Junqui, by Quim Pedret

Aquest text d’unes ratlles més avall, està fet després de donar aquesta matinada la meva opinió en aquest mur i la meva web, sobre el ‘tuit’ d’en Carles Pushi en relació la feina (molt ben feta, per cert) de l’Oriolet a dins del judici-farsa-burla que es fa a Madrid.

“Amics ús agraeixo el fet que llegiu les meves ‘parrafades’,sermons o les meves ‘Quimicullunades’ o les meves frases més o menys ocurrents, o no. 
El fet que escrigui per mi i no pas par un diari, que sempre té una línia editorial, em dóna llibertat.

Una opció política i les seves autodisciplines, un sistema de govern, una religió o ser fanàtic d’un club de futbol, no dóna molt de marge per opinar lliurement o cap marge’

És allò de no tinc al clatell allò de ‘qui paga mana’ o ‘si tens el cull llogat, no seu quan vol’ escric el que em bé de gust. I crec que mai ha sigut, ni és ofensiu.

Per això sempre veieu que els que estan ‘llogats’ es posen la frase ‘políticament correcte’. Jo no ho soc i m’agrada no ser.ho.

Ja vaig dir fa dos dies que segurament molesto al poder i al polític i ser així em dóna menys guanys materials, però tinc més pau interior. També aguantar les ‘cullunades’ de molts polítics et dóna el cel. Aguantar-me a mi, ja és una altra cosa. 

Jo amb respecte opino sobre qualsevol cosa de l’àmbit d’aquesta societat i quan “m’estimo molt” opino sobre mi (i ni deu em duu la contaria) 
No tinc cap opció política declarada, si tinc amics a la política i fora d’ella i simpaties. Amb això no descobreixo res i potser poc importa Oi? 

L’edat fa ser crític amb tot, inclòs amb mi mateix. També dona llibertat sense cap mena de por.
L’edat no et permet llepar el cul.o ensabonar a ningú. Mai ho he fet.
L’edat et diu que demanar favors no serveix per res.
L’edat no ens dóna anys (igual si, però no gaires)
L’edat m’ha donat la maduresa d’adonar-me que tot és efímer i relatiu i que ‘aquí’ estem de passada.
L’edat té un gran avantatge, ja que si no tens al cap idees fixes, ni enemics, mai tindràs l’obligació has de saludar o no per força o d’escriure bé o amb qui ha de ser més tou o més vehement.

Si demà em trobo al Carles, on sigui, el saludaré correctament, de la mateixa manera que ho faré amb l’Oriol, igual com ho faig amb tots vosaltres, ja que ells (alcaldes i altres ‘bestioles’) no són més que vosaltres. 

Críticar no vol dir ‘criticar i esgarrapar, sinó solament opinar SEMPRE que vulguis o puguis i sense ofendre a ningú

Recordo que anys enrere també vaig fer una crítica molt dura al que llavors era President i després de comentar-li a ell en persona, em va dir: ‘Quim, estàs en el teu dret i deure com a ciutadà de dir públicament el que creguis que faig malament en l’àmbit polític’ El que es diu en privat, és privat.
No tots entenen això, Per això va sortir allò tan suat i negatiu: ‘O estàs amb mi o estàs contra mi’ i insisteixo, la majoria de polítics no accepten una crítica, alguns ni crítica negativa, ni crítica positiva.

Ells (els polítics) estan per servir al poble, no a inrevés, si no és així que marxin a casa i que passi el següent.

Amics que tinguem un bon cap de setmana, esperem que a la fi els beneficiats de TOT puguem ser TOTS. O sigui, els d’aqui, els que han vingut del nord o del sud, vulguin el millor per Catalunya, el nostre i el seu país.
Ens veiem!

Ja teniu paciència! (jo amb vosaltres també) 

Quan l’Oriol afina, en Carles piula, by Quim Pedret

“Quan l’Oriol afina, en Carles piula… massa”
 
Carles, ara no s’hi val pujar al carro de l’aplaudiment fàcil i no sé si és el sincer. Des de Girona ja vares deixar de costat a molts, i després de ‘polimentar’ els Palau va ser el torn de l’Oriol.
Ara, com també al Joaquim, és el moment d’aplaudir-lo.
Has pensat si l’Oriol accepta el teu aplaudiment?
Potser en Jordi diria ‘Ara no toca’.
Ara és la seva hora i la dels altres polítics que van donar la cara i es van fer responsables dels seus actes.
 
Estigues quiet i fes vacances. Sí.
 
Ara la teva sort, és la teva, com sempre i no pas al revés i si fa dies era allò que diuen: ‘Que cada palo aguante su vela’, aquesta premisa continua sent vàlida per tots.
Aguanta la teva espelma com el padrí que va de bateig.
Mesos, fins i tot un any abans, era el moment de donar-los suport, i no de donar-los l’esquena. Ara igual és tard. No sé! Dic jo!
Sí, sé que t’és difícil veure que et quedes en segon pla, però t’obstines treure profit i rèdit polític a un judici que res té a veure amb tu.
Sembles nerviós i hiperactiu. Calma. Si, no tens protagonisme durant el judici, crec que és moment de controlar passions i egos que ja vindran altres temps.
 
Ara millor callat. No creus? Ah! I com tu d’altres!
 
Jo no em mossego mai la llengua. Duic i escric de broma o seriosament, el que bastants polítics pensen, però no poden o no han de dir…. davant teu. Però si el rei va nu, algú li havia de dir! Oi?
Tu sabràs per què. Bona Matinada
 
Quim Pedret i Rovira

El meu procès i les mesves coses, by Quim Pedret

EL MEU PROCÈS

“No sóc jurista. Però tinc més seny, que no pas ells, coneixement de dret”

“Si la qüestió catalana impregna la política espanyola fins al punt de posar i treure governs, espero que els advocats i presos polítics catalans jubilin a l’inepte poder judicial espanyol, que en el segon dia de la farsa vergonyosa, ja està amb el cul a l’aire”

“Jutge al Jutge: Si, si hagamos un receso, para comer que tengo la ‘pixera fluixa”

“No sóc jurista. Però tinc més seny, que no pas ells en coneixement de dret!

“L’advocada de l’Estado, Rosa María Seoane ha dit: ‘Yo tendria problemas’.
És molt cert, tots hem vist i sentit que aquesta senyora té greus ‘problemes”

“A vegades fins i tot és fàcil canviar la llei, el difícil és canviar la mentalitat dels legisladors”

“Mireu i escolteu. España està en caiguda lliure. Ells ho saben”

“Crec que fins que no sortim, no ens en sortirem pas”

“Crec que España és l’únic país d’Occident que deprimeix als seus ciutadans”

“España aborreix molt”

“Si, sóc una persona que molesta al poder i al polític i segurament que aniré per mal camí econòmic, però segur que sempre estaré pel bon camí interior”

“España es un mal invent”

“Jordi Sánchez llueix un llaç groc i sense corbata (com l’Oriol Junqueras)
Els fiscals han amenaçat que demà portaran enganxifada a la toga publicitat de Telecinco, La Cuatro i El Corte Inglés
També demà a l’entrada del judici, Vox repartirà tríptics, pins i adhesius!

 

“El Suplici” pel.lícula de 2019

Veig coses rares o m’ho sembla a mi?
Ho dic perquè sembla que un fa BURILLES.
Contra els llaços grocs d’alguns, no hi ha res millor que una bona publicitat a la toga. La pela és la pela.

Només podem veure AIXÒ en un tribu per civilitzar de l’Amazones o a un pais ‘bananeru’. Que seria més o menys el mateix

‘Al Santi, l’anti heroi de l’independentisme, l’han deixat a ‘caldo’ a TV3.
Trist ha de ser entrar en la presó, més difícil i trist ha de ser Vila’

“No es jutja la democràcia, que també. El món jutjarà la justícia española”

“Mai habia vist un ‘judici’ fet amb el CUL”

 

“QUIMICULLUNADES”

‘Demasiadas concentraciones en masa de la masa’  “Ells són aquí entre nosaltres,…”

“FRIKIS FEIXISTES UNIDOS, JAMAS SERAN VENCIDOS”

“Tots els feixistes que han anat a Madrid, s’hi quedaran de per vida?”

“Hi ha tants gallecs, aragonesos, madrilenys, valencians, bascos, castellans, i també andalusos, que estan fins als collons del mal invent anomenat España TANTS!! No ho podeu ni imaginar!
Ser castellà o gallec….no és sinònim ni de ESPAÑOL ni de FASCISTA, ni molt menys que estiguin en contra dels catalans, siguin independentistes o no! Valguem deu!

Aqui ho deixo

“La faixa ha deixat d’estar de rebaixa?”

“Han passat de contar-ne de quasi 10 milions d’ahir, als pírrics 45 mil d’avui”

“45 mil? Això els passa per no fer la macro-manifestació al ‘Valle de los Caidos’ amb la mòmia de Franco
Con Franco, esto no pasaba !!

“Si Franco aixequés el cap, fotria a l’ultra dereta d’hòsties fins al carnet d’identitat”

“QUIMICOSES”

“Avui al Cinema Las Vegas de Figueres fan ‘La ciutat que tots volem” deu ser una pel·lícula de ciència-ficció” Dic jo

CutreSpain, by Radio Pedret

Made in CutreSpain

‘A vegades fins i tot és fàcil canviar la llei, el difícil és canviar la mentalitat dels legisladors’

Quim Pedret

la justicia española con el culo al aire… ventilando, by Radio Pedret

“Si la qüestió catalana impregna la política espanyola fins al punt de posar i treure governs, espero que els advocats i presos polítics catalans jubilin a l’inepte poder judicial espanyol, que en el segon dia de la farsa vergonyosa, ja està amb el cul a l’aire”  

El Quim Pedret

El politics pensen que no pensem

Els polítics que ens estimen i ens ‘acaronen’, pensen:
‘El poble si no pensa, serà més feliç i ignorant’

Els politics pensen que no pensem
‘I alguns tenen raó’

Els ignorants pensen:
‘Pensar fa mal’

Els ganduls pensen:
‘Pensar és bo, però millor no pensar gaire

Els pensadors pensen:
‘Penso massa?

Els tolerants diuent:
Pensis el que pensis, m’agrada que pensis 

El Descartes… va dir:
‘Penso i existeixo’

René, doncs mira que et vares lluir amb la frase!
No vares pensar en la quantitat de gent que existeix i encara no s’han adonat’?

Ostia!, estic pensant amb la migdiada

Adeu! Quim

La Radio deixa pas al Llibre, by Quim Pedret

LA RÀDIO

La Conferència General de la Unesco va proclamar avui 13 de febrer Dia Mundial de la Ràdio.
A tots el que varen fer, vàrem fer, fan Ràdio, els desitjo Moltes Felicitats.
Felicito a tots els que he conegut i hem tingut compromís com a la desapareguda Ràdio Juventud de la Via Augusta de Barcelona, a la gent de Ràdio Barcelona EAJ 1, als de ‘Radio Popular de Lorca COPE’, Ràdio Cervelló, Ràdio Badia de Roses, Ràdio Ona Vilamalla i radio pedret

“La Ràdio és el millor somni per crear il·lusions, que es dibuixen a l’aire de les nostres millors imaginacions”.

La ràdio estimula els sentits amb la seva veu definida i a voltes ‘secreta’, la seva imatge és somiada i desitjada. La ràdio busca crear imatges, i ha de generar emocions i estimular tots els nostres sentits.

La ràdio que batega per les nostres vides de vegades ens acompanya en la solitud, però cada vegada que obrim la ràdio, hem de deixar les nostres tristeses, i embarcar les nostres alegries en un món ple d’il·lusió.

La ràdio ha d’emergir sempre com l’eterna companya, dibuixant els nostres somnis i evocar el més quotidià i alhora imaginar-ho tot.

Per a mi, la ràdio ha marcat diferents etapes de la meva vida.
Primer va ser màgia, era el so del meu món imaginari solitari i quasi infantil, quan durant diversos anys l’escoltava amagat sota d’un llençol intern a la Salle, per a després també ‘tocar la’ per a dins i admirar-la des de ‘fora’ del meu país, i ara és conèixer-la encara molt més, des de la maduresa i des de l’Empordà.

Compartir Ràdio és un regal per descobrir un món de comunicació que es fa voler i la vegada derivar-la per deixar-la al jovent, als que ens devem i que per ells ho fem tot, i perquè participin en ella i se la facin seva.
Han passat els anys.
Ara tot ha canviat.
Per mi, les gravacions de veu i els vídeos restaran en un disc dur deixa’n pas a una altra forma d’expressar-me. Sóc conscient que algun m’han ‘enganyat’ o jo m’he deixat enganyar inclòs per algú que creia amic. Quanta raó tenia la mare
Soc sincer. He viscut i visc a la meva manera i no m’he venut al primer, ni al darrer ‘postor’

No he tingut el suport de ningú (tampoc l’he demanat) i això barrejat amb situacions personals i familiars que són del tot prioritàries perquè no es produeixi en el meu ser una invalidesa mental, per menjar tanta mediocritat, m’ha fet suspendre tot el que en anys he gravat i les gravacions que he fet darrerament.
No he volgut mai que fos un servei, ni llogat, ni pagat, ni menys gratuït, perquè alguns es poguessin lluir.

Parlo de tots els sectors, inclòs el polític, que dóna més joc.
No he tingut, ni tinc ni cap repte personal en l’àmbit audiovisual.
Si buscava o no notorietat, ja l’havia assolit feia molts anys
Mai he demanat res, ni públicament, ni privadament, com han fet i fan d’altres mitjans no molt llunyans que mengen mediocritat, això si, amb caviar cada any quan que els ajuntaments afluixen ‘la mosca’

Grollerament en diuen ‘llepar el cul’ o anar a ‘tatano’ mentre hi hagi ‘burrus’ (perdoneu l’expressió) però és aquesta la més escaient

Ara busco senzillament una manera de ser i una manera de sentir, tot escrivint les meves memòries que estan pendents i aquí sí que em penso lluir, sempre que els meus ulls m’acompanyin amb la companyia dels meus amics i de la meva família… però mai oblida’n els meus orígens al mitjà que més m’agradat dins de la comunicació, a part de fer un cafè amb els amics.

 

Joauim Pedret i Rovira

“Classe de gent i gent amb classe”, by Quim Pedret

“Classe de gent i gent amb classe”

Demà dijous farà tres anys que Muriel Casals ens va deixar.
Era diputada per Junts pel Sí i veu d’Òmnium Cultural, havia sofert l’atropellament d’un ciclista dies avans 
La Muriel independentista era una dona suau i forta en les formes i contundent en el fons quan calia:
‘Cal conquistar primer els “drets nacionals” per a arribar a tenir “drets socials”.
Tenia pocs ‘vicis’, el teatre, lectura, passejos i tertúlies amb els amics.

Era el prototip d’una líder eminentment política, valenta, de pensament lliure, i amb passió fins i tot quan feia falta
Una dona que ens va ensenyar a usar les paraules per a explicar-nos millor”.

Muriel Casals la dona que va poder substituir a Mas

El seu ídol no era un altre que Artur Mas i el mateix va dir d’ella: “Resumeix totes les virtuts i cap de les misèries del sobiranisme català”
En la recta final del ‘pas al costat’ del nostre president Mas, ella va dir:
“És molt important tenir al capdavant a un líder que representi a la classe mitjana i l’Artur representa l’aspiració de les classes populars de convertir-se en aquesta classe mitjana culta, lliure, desperta i feliç”.
Aquesta afirmació podria semblar una broma o un desconeixement, tant del polític com de la persona. Ella ho va dir sense ironia i com ella, també jo penso el mateix.
Casals havia estat de les combatives anti CUP:
“No hauríem d’haver estat tan ingenus amb la CUP“. Igual tenia raó!

Però com em va dir un dia el president i amic Mas: ‘Mai sabrem que hauria passat sense el pas al costat’
Falten més Artur’s i moltes més Muriel’s

Quim Pedret i Rovira

‘Crear és Destruir’

‘CREAR ÉS DESTRUIR’
 
Cal destruir un llibre?
Cal escopir inclòs les seves pàgines o trepitjar-lo? Sí.
 
No m’he tornat ximple, encara que sóc conscient que del seny a la folia ens separa un fil molt prim.
Però m’explicaré i segurament els ben benpensants ho entendreu
 
….Recordo la primera vegada que em van regalar un llibre. Els anteriors eren propietat del col·legi, eren llibres d’estudi o llibres de lectura obligada. El primer va ser ‘La vida sale al encuentro’ del capellà jesuïta, en Martín Vigil. Sempre vaig tenir la delicadesa o almenys ho vaig intentar, de cuidar el llibre i així els següents….’Los curas comunistas’ i ‘La sexta galeria’
… Vaig seguir llegint al gran Manuel de Pedrolo, com ja havia començat d’adolescent (consells de la meva mare), fins que un dia (tenia 23 anys) em van regalar un llibre especial, molt diferent, era ‘El llibre del no-res’.
No hi havia RES escrit en cap pàgina del llibre. I era un llibre!
 
La meva reacció va ser de sorpresa i somriure. Estava en blanc. Si no hagués estat per les fines tapes impreses (que es podien treure) hagués cregut que era un error d’impremta, de l’editorial o una petita broma
Vaig donar les gràcies a la meva ‘novieta’ i vaig somriure, però vaig pensar que no deixava de ser un llibre i caldria cuidar-lo i/o escriure alguna cosa en ell.
 
Vaig fer-me més preguntes. És realment un llibre? Seria una manera d’expressar la contracultura com jo mateix defineixo l’obra de Georges Brassens,? Sí. El llibre del no-res! (El Libro de Nada)
Era un llibre per a un àcrata com jo? Crec que també.
I em vaig dir: ‘Un llibre és un llibre, encara que no hi hagi res escrit a dins”
I així ho deixi durant dos, si ni tan sols escriure el meu diari, cosa que hagués estat una cosa bastant normal
Passat un temps ‘vaig escriure’ el meu primer llibre en el. Vaig fer uns textos en folis amb una Olivetti i els vaig pegar en el per a cuidar-ho
Alhora per a il·lustrar-ho, vaig fer el meu primer llibre-exposició de fotografies, dins del mateix i que avui en dia encara conservo.
Han passat més de 35 anys, que a les mans del meu fill Sergi i regal de la seva mare, li ha caigut un llibre semblant, però no igual. Un llibre en blanc, però no.
 
És un llibre de creació destructiva. És un llibre dedicat als perfeccionistes de tot el món, perquè puguin continuar barallant-se, treballant i creant en la destrucció-creativa-artística pàgina a pàgina, des del llom a la portada d’un llibre.
Cal embrutar-lo, trepitjar-lo i mossegar-lo!
 
Potser després de ‘crear’, ‘rascar’, ‘trencar’ i esborrar el que t’indica en cada pàgina, caldrà fer un al·legat a la novel·la Fahrenheit 451 de Ray Bradbury i després lògicament cremar el llibre, ni que sigui a mitges o del tot i llençar les cendres sempre a favor de tramuntana.
 
Molt interessant. Ho recomano per als vostres fills.
Aquest ‘llibre’ ha estat el detonant per a escriure pel meu ego, per mi i per als meus el que realment vull, penso i senti, que és fer d’una punyetera vegada el ‘llibre de la meva vida’, que tantes vegades m’havien demanat a casa, amics periodistes si algun escripot en ‘Peptitu’ (Benet i Jornet) deixant de costat el llibre pendent en la impremta des de fa uns vint anys, el POEMARI de 1980 anomenat ‘Estimades Dones’
 
Des d’avui deixo de costat, per motius visuals i de dignitat, les entrevistes de mig pèl o de pacotilla i els vídeos de gent més o menys anònima, senzilles, tendres o rellevants, que he intentat fer durant anys en la meva petita ‘emissora’ Radio TV Pedret i crec que no interessaven(així ho he sentit) a ningú (ni a ells mateixos)
i per allò que diu la meva esposa i també el refrany: ‘La fam no persegueix l’estómac’ …..Qui vulgui alguna cosa meva, que em persegueixi i pagui. Com tot cristu¡
 
Aquest portal o xarxa ‘social’ només servirà per a posar una ‘Quimicullonada’, potser cada dia, que sempre serà ‘entre un hola i un petit adéu’.
Ara, mentre espero un vint de març que ens portarà a la primavera, em quedo amb l’estómac ple i les il·lusions en el seu estat més ple d’efervescència, curiositat i desig d’agradar.
El meu propi dietari, veritable i sincer amb misèries i grandeses, l’he escrit dia a dia des de l’any 1975, com ‘El llibre del no-res’ o el ‘Destrossa aquest Diari’ m’ajudessin a conèixer i que conegueu (com deia el poeta), la veritat de tot plegat. I com no, la veritat d’alguns no tan anònims, que ja coneixereu en el llibre.
 
Gràcies al meu fill Sergi, per la seva contra cultura artística, per les seves paraules, consells, afectes, el seu bon gust i estimació
Gràcies la meva esposa i mare de Sergi, Elena, per aquesta bona i genial idea educatiu artística i per tenir raó, Sempre
 
Gràcies a ells dos perquè ells sempre estan aquí i saben que em tenen. Us estimo
 
No vull que les històries ser repeteixin en el que crec que és o ha estat dolent per a mi a la vida Per això escric.Els que em segueixin en el camí espero que tinguin un món millor i si el meu llibre pot contribuir en això, aquí va la meva herència.
 
“Nos dejan sus heréncias, nos marcan un sendero, nos dicen lo que es malo y loque es bueno, pero……..VIVIR, solo vale la pena VIVIR para VIVIR….J.M.Serrat
 
Familia, no passeu anhel, em restaran encara forces per ‘destrossar’ encara més, si cal, el llibre ‘DESTROSSA AQUEST DIARI’ de Keri Smith.
La història comença AQUÍ…….. seguirà
 
Moltes gràcies a tots. Abraçades
 
Quim Pedret i Rovira

Dia molt Trist, by Radio Pedret

Dia Trist
No tan sols és LLIBERTAT,
És, DIGNITAT SENSE HUMILIACIÓ

Martar a pessigades, by Radio Pedret

‘El seu sadisme i la nostra rabia’

Fa anys em deia un amic: 
‘Si t’han de matar, que ho facin de cop, no pas a pessigades’
Potser ell no ho recorda, però tenia raó.

No sé si figuradament demano gran cosa per elles i ells i per les seves famílies que després de més d’un any de circ, empresonats i marejats, farts de mofes i risses gravades, degradacions, humiliacions, després d’haver fet una condemna a la carta, sense haver estat jutjats, després de posar la seva premsa i part de la població contra seva i després de tant putejar-los, continuï tot fet amb el cul i amb aquesta malícia, tinguessin una ‘mort’ digna.
El ‘millor’ que els hi podria passar, és que abans que els torturin encara més, ja podrien passar a un digne afusellament, a l’alba.
Si no ho fan, de ganes se’n moren.

S’han emportat els presos polítics, sense ser jutjats, ni condemnats, com si fossin assassins, lladres o violadors perillosos.
Fàstic de justícia, de cossos de seguretat i de tots els càrrecs polítics que no ho denuncien, que callen o aplaudeixen les arbitrarietats judicials i repressió política que és indigna d’una democràcia madura.

Ara, molts que amagueu el cap sota l’ala i us feu l’orni ja podeu seguir escrivint i dir: 
‘Sóc català o/i catalanista lliure, però no sóc independentista,

Si voleu, seguiu jugant a la ‘puta i la Ramoneta’, que després, tard o aviat els següents serem tots nosaltres… i també vosaltres. 
El poble català destorba. Sempre ha fet nosa. Repasseu la història.

 

Quim Pedret i Rovira

Marlaska ‘Justicia Homologada’, by Radio Pedret

 

‘PARAMETROS DE JUSTICIA HOMOLOGADA’

Grande Marlaska és inutil
Será “Juicio Justo” como el resto, sin diferencias y se sustentara en parámetros de justicia justa, como en Europa….!

“…..será el tribunal que dicidirá en el juicio si fue sedción o rebelión”
INCREIBLE

Puigdemont y ‘El Grito’ de Munch, by Radio Pedret

Puigdemont y ‘El Grito’ de Munch
Xavier Sardà 02/02/2019

Carles, comprendo tu enfado con Oriol, pero deja de victimizarte. 
Les van a juzgar y esto es muy serio. 
Deja de inquietarte por el protagonismo que vas a perder a lo largo de los próximos meses. 
Deja de victimizarte y de considerar que tu suerte es la de los catalanes. Tu suerte o tu desgracia es la tuya, y que cada palo aguante su vela. 
Deja de aspaventar y pretender un protagonismo ‘cridaner’. 
Deja de disputarles el sufrimiento a los que están en la cárcel y van a ser juzgados, Carles 
Tú no eres más víctima que de tus propias acciones y omisiones. Como todo el mundo. 


Deja de sacarle provecho y rédito político a un juicio que nada tiene que ver contigo. Como se ha dicho, estás nervioso e hiperactivo. No soportas perder protagonismo durante el juicio y no se te ocurre otra cosa que denunciar al Tribunal Constitucional al President y la Mesa del Parlament. Los llevas al Constitucional, Carles. 
Más que ‘la Crida’, lo tuyo es ‘El grito’ de Munch.

No puedes soportar que tu exhibicionismo quede en segundo plano, mientras juzgan a los políticos que se hicieron responsables de sus actos. 
Lo tuyo es la eurovisión del padecimiento. Además del trauma político del juicio y de la angustia de los que pueden ser duramente sentenciados, tendremos que aguantar tu gesticulación victimista. 
Por si fuera poco, le haces decir a Quim Torra que este año sí es el de la República Catalana. Mal guion para un ventrílocuo.
o si fuesen Roger de Llúria cegando a sus prisioneros franceses.

Y tú preocupado por tu protagonismo y confundiendo tus intereses personales con los del país. 
Ni eres Catalunya, ni te van a juzgar, ni te soporta un amplísimo sector del independentismo, ni habrá Republica Catalana este año. 
Se empiezan a cansar de ti hasta los que te financian, al no vislumbrar futuras contrapartidas. 
Insisto, sé perfectamente que te sentiste hondamente agraviado por Oriol. 
Pero, a pesar de tu comprensible indignación, este es momento de controlar pasiones y protagonismos.
Por cierto, hay catalanes que en nacionalismo también somos laicos y creemos que el saber no emana de los altares. Calma.

Xavier Sardá

“Del més ingenu, se m’acudeix el més enginyós”.. i en els llocs més inversemblants”
D’això se’n diu genialitat
El Quim