Pel Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, by Quim Pedret

Jordi Sánchez i Jordi Cuixart

“Un dia sentireu la llibertat del cos i us sentireu i ens sentirem tots plegats molt més lliures en tots els àmbits.

Ara teniu la llibertat de l’ànima, nosaltres també. Ells, els segrestadors i opressors, no tenen, ni tindran mai ànima.

Ells són els esclaus i els presoners”

 

Quim Pedret i Rovira

Avui 20 de Setembre en  Jordi Cuixart i Jordi Sànchez demanen a la gent explicar que no va haver-hi delicte perquè “no va haver-hi violència”

Avui 20-S, units com mai, by Quim Pedret

‘Avui 20-S, us necessitem més que mai, mobilitzats i decidits…..com quan els carrers sí que van ser nostres’

Barreja de les frases d’en Carles Puigdemont i d’en Quim Torra, els MHP’S

20-O, sempre en la nostra memòria, by Quim Pedret

Tinc quasi acabada una pintura per recordar un gran dia pels catalans. Feia molt temps que no agafava un pinzell, però l’1-0 s’ho val.
L’he començat avui (20 de setembre) per ser el dia més penós que he conegut, des dels 16-18 anys, quan vaig prendre consciència com a ciutadà i després també com a fotoperiodista quan em vaig adonar que a España no hi havia ni democràcia, ni justícia.

Malgrat que aquells anys grisos a Barcelona, vaig veure ‘in situ’ moltes garrotades durant el final del franquisme i al principi de la mal anomenada transició de merda (que molts no vàrem votar), el 20 de setembre de 2017, per mi i per molts va ser un tornar al passat .

L’1-0 va ser un gran dia per nosaltres, perquè per unes hores ens vàrem sentir lliures i molts i molts vàrem votar, però no puc, ni vull enterrar el malson de les forces d’ocupació españoles i les hores l’angoixa, la pena, les garrotades i la sang que varen deixar. 
Aquests fets perduran per sempre en la nostra memòria, que diria en Lluís
Quim Pedret i Rovira

…On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell, hi duus la por,
que apuntes al meu poble?

On vas…..? i el carrer
vessa de sang….
Lluís Llach

‘Carbònica Vilajuïga’ amb Elena Kudry, artista

Artautor 

L’Entrevista a Elena Kudryashova

de Verònica Fernánzez Velasco

18,30h del dilluns 10 de setembre de 2018.

 

Em presento a casa de l’Elena.

Em rep el seu marit, en Quim. Em fa passar a la sala d’estar.

Ben a prop, a la porta del costat, queda l’accés a la Galeria d’Art que han muntat al garatge de casa. Tota una expressió de la magnitud artística que envolta l’Elena, o la Kudry, com signa les seves obres.

Les primeres converses es basen en la polèmica que envolta “el nom” de la nostra revista. Els explico el malentès i en discutim. 

Sec a la taula del menjador amb l’Elena, gravadora en mà.

La Kudry m’ofereix un cafè, l’accepto de bon grat. Quan torna, comença l’entrevista… 

 

 

 

Elena, cóm vas començar a pintar i a quina edat?

Doncs mira, tinc el record, de quan estava a la guarderia, a Rússia. Era l’hora de l’àpat i tots els nens estaven menjant, però jo seguia pintant. La professora estava cabrejada, perquè jo no volia parar de pintar. Tinc aquest record…

Després, quan era més gran, ja a l’escola, ens van demanar que pintéssim la nostra professió… i jo, em vaig pintar davant un cavallet de pintura.

Pinto des de sempre… Pinto des de que recordo…

 

Per què la pintura i no una altra expressió artística?

De fet, sempre m’han interessat moltes coses, relacionades amb l’art … Com la dansa, la gimnàsia rítmica, el patinatge artístic ….

Però al meu país, la gimnàsia era molt estricta, havies de complir uns cànons… Jo era massa alta, però no prou prima. No vaig passar la preselecció.

Però amb la pintura destacava. Era fàcil destacar. En la resta de modalitats artístiques, era una més.

Has de saber valorar… no tots servim per tot, o per les mateixes coses.

 

Si no fossis pintora… Quina seria la teva feina? 

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig veure l’obra de Gaudí i em va inspirar tant, que volia ser guia turística. Em van encantar les tradicions catalanes, com els castellers, la patum,…tots han inspirat els meus quadres. 

Molta gent em pregunta, per què represento tradicions catalanes als meus quadres… doncs perquè m’inspiren, són diferents al que jo coneixia, són típics d’aquí, únics…

 

Recordes la teva primera obra? 

La veritat que no, però et diré perquè Kudry i no Kudryashova.

Som éssers pràctics i Kudryashova és massa llarg, difícil de recordar.

Ara estic elaborant joies de disseny i signo amb Elena Kudry… Kudryashova no em cabria al logo (la resposta és tan pràctica que riem les dues. M’ensenya el logo de les seves joies. Veig un cor, amb el seu nom artístic “Elena Kudry”. Sobre el cor, una frase ,”Joies Úniques” i, a baix, resa “fetes a mà, amb amor”).

 

 

Quina ha sigut l’obra en què hi has dedicat més temps?

El Sant Jordi.

Per mi, és una obra molt valorada, perquè és el patró de Moscou i de Catalunya, alhora.  S’uneixen els meus dos mons i representa aniquilar el mal.

La vaig pintar i repintar moltes vegades. Vaig trigar uns 2 anys en sentir-me satisfeta i signar-la com a Kudry.

 

 

Parlem de pintors i dels teus artistes preferits?

N’hi ha molts… però de catalans, en Gaudí i en Jaume Plensa.

Jo ja els coneixia, però quan vaig arribar a Barcelona els vaig poder veure en directe. Admirar les seves obres.

Caminar per Barcelona i veure’ls al natural, no té paraules, és espectacular.

 

 

Quines són les dificultats més grans que has trobat en el camí de ser pintora?

Probablement, el més complicat, és viure del teu art.

El que vols fer i el que es ven no sempre és el mateix. O busques una feina estable, per compensar, o pintes el que és comercial.

Com a pintor, clar, et desmotiva no poder pintar el que vols expressar. Però és així i t’has d’adaptar.

 

 

Va arribar un moment en què vas dir “ja no vull pintar més”?

Si, va arribar un moment en què ja no podia expressar-me amb el pinzell, no donava més de mi.

Per això vaig començar amb les joies i, després, vaig passar a la pintura amb espàtula.

Pintar amb espàtula és diferent, m’agrada i m’inspira de nou.

 

 

Has obert una Galeria d’Art a casa… Quin és l’objectiu?

M’agradaria que fos un punt de reunió, un espai per donar classes de pintura, però també per donar a conèixer la meva obra…pintures i joies.

Ara estic molt implicada amb les joies d’argila polimèrica. M’expresso a través d’elles…

 

 

Quant fa que ets a Vilajuïga? Què et va portar fins aquí?

15 anys! Crec que ja puc dir que sóc Vilajuïguenca!

Havíem comprat una casa aquí, per la tranquil·litat, per l’aire, pel mar (que és ben a prop). És un lloc molt pacífic.  Els colors… tot és més pur. Inspira la meva obra.

A Barcelona em costaria crear, és massa estressant. Està bé per impregnar-te de cultura… però, per crear, necessito pau, silenci, … i, a Vilajuïga, ho trobo.

Aquí, a Vilajuïga, la gent és més relaxada, més simpàtica.

Quan arribes de qualsevol ciutat, inclús Moscou, … dius… ” Buff, ja sóc a casa!”

 

 

Si Vilajuïga fos un color, o varis, quins seria?

Blau i Verd.

Blau per l’aigua de Vilajuïga, la tramuntana, l’aire, la pau, l’equilibri… És el meu color preferit!

El verd pel parc natural.. tot el que envolta Vilajuïga és verd!

 

 

Defineix la teva obra en 3 paraules…

Optimista, vivaç i pacifista. Crec que aquestes paraules representen els meus quadres.

 

 

Quin és el futur de Kudry? Quins són els teus somnis i objectius?

Estic buscant una nou camí que uneixi la pintura i la meva creativitat… que siguin obres d’art que es puguin portar.

Que l’art no es pengi a la paret de casa, sinó que es pugui portar a sobre. Per això, estic explorant el món de les joies artístiques. (està clar que les mans de l’Elena són art, pintat o modelat.)

 

 

Per acabar… La teva frase o paraula preferida, la que defineix l’artista, la persona, la dona, la mare…

Únic.

Fer un art únic, ni millor ni pitjor. Únic, especial… que no es pugui comparar a rés més. Això és el que vull, això és el que sóc.

 

 

Gràcies Elena. Una entrevista increïble! Et desitjo tota la felicitat del món, perquè de màgia no te’n falta!

Verònica Fernández Velasco

 

Sant Jordi, d'Elena Kudry
Sant Jordi, d’Elena Kudry
Joies Úniques, d'Elena Kudry
Joies Úniques, d’Elena Kudry
Galeria d'Art, d'Elena Kudry
Galeria d’Art, d’Elena Kudry
Reportatge de Verònica Fernádez Velasco

Pujat pel Quim Pedret i Rovira el 11 de setembre 2018

https://sites.google.com/site/sardanafolkdance/images/1950—2000

 

Dues cançons, dos records, dues incògnites. De la Rambla o de Madrid al cel

“Per tindre viva la memòria, per no oblidar, per alleujar la pena”.

11 Març 2004     Atocha Madrid  “De Madrid al Cielo”   cançó original, Elena Bugedo

 

‘NO OS OLVIDAMOS’ ‘De Madrid al cielo’

Lena BUGEDO

 

 


En humo, la ciudad se despierta
En la desolación y el desconsuelo
De voces rotas y miradas yertas
Marzo se llenó de miedo

 

Sin más necesidad que seguir vivos
Enterraremos hoy a nuestros muertos
Tantos brazos se quedarán vacíos
Y heridas tantas almas, tantos cuerpos

 

Llenaremos las calles por ti
Prenderemos velas a nuestro paso
Con las manos blancas y así
De Madrid al cielo, que no os olvidamos

 

Nuestras almas la voz y la palabra
Nuestra meta continuar unidos
Y sembrar el camino de esperanza
Luchando por la paz que hoy elegimos

 

Dibujaremos interrogaciones
Cubriremos Atocha de claveles
De nuevo habrá quién viaje en los vagones
Y quien espere en los andenes

 

Lloraremos de rabia por ti
Limpiarán la lágrimas el odio
Hoy vestida de luto Madrid
Y con ella el mundo un poco más roto

 

Lloraremos de rabia por ti
Limpiarán las lágrimas el odio
Hoy vestida de luto Madrid
Y con ella el mundo un poco más roto

 

Llenaremos las calles por ti
Prenderemos velas a nuestro paso
Con las manos blancas y así
De Madrid al cielo, que no os olvidamos

 

17 d’agost 2017  Les Rambles   “La Rambla”  cançó original, Dani Galiot

 

 

 

Pujat per Quim Pedret

Francesc Riera i Baus, fill de Vilajuïga, by Quim Pedret

 

 

“Perros sarnosos catalanes, no merecéis nada”

Francesc Riera y Baus, testimoni dels camps de depuració franquista que l’any 2016 recordaba les “pallisses” per parlar en català

Victor M.Amela 18 Juliol 2016 

Compleixo 97 anys avui. Vaig néixer a Vilajuïga i visc a Sabadell. Vaig ser conserge a la Casa dels Canonges amb Josep Tarradellas. Sóc catalanista. Sóc catòlic.

Francesc Riera i Baus

 

 

Camps de depuració?

Sí, vaig ser en un camp de depuració franquista, després de la guerra: si havies combatut en files republicanes, t’enviaven en un.

 

Per què?

Per esbrinar el teu grau d’implicació amb els rojos, i graduar el càstig. No en sorties sense l’aval de dues persones afectes al règim.

 

En quin camp va estar vostè?

Vaig passar pel castell de Fraga i algun altre i vaig acabar sis mesos al monestir de San Marcos, a Lleó, avui parador nacional.

I després, depurat!

No, em van obligar a fer sis anys de mili.

 

Sis anys!

Van ser 72 mesos. Total, vaig entrar en la guerra amb 19 anys… i vaig tornar amb 26.

 

Com el van marcar el camp i la mili?

Van fabricar el catalanista que he sigut i sóc.

 

Per què?

Els guàrdies em recordaven cada dia que jo era un català: “Gossos sarnosos catalans, no us mereixeu res”. Ho repetien tant… I pallisses, si em sentien parlar català. I una bastonada a l’esquena que em va fer mal dos dies.

 

 

 

Tanta rancúnia hi havia contra els presoners catalans?

Un guàrdia ens deia: “No us suporto, us faria desaparèixer del mapa… però, m’haig de fotre!, admeto que us necessito”.

 

I això?

Cada vegada que necessitava entre els presos un xofer, un lampista, un impressor, un telegrafista… li sortia un català!

 

Tenien vostès més estudis?

Jo era pagès fill de pagesos, però em va agradar anar a l’escola al poble, aprendre les capitals, història…

 

I com va acabar al front?

Un amic em va dir: “Ens reclutaran al març, millor que ens avancem i demanem servir a prop de casa”. I em vaig allistar el gener del 1938. I vam acabar a trets al front del Segre.

 

Va témer per la seva vida?

No. He estat sempre optimista. Davant d’un tràngol, he cregut que tiraria endavant. Un company repetia, molt espantat: “Ens mataran”. I el van matar! El van tocar al cap. Jo no, jo no pensava mai en res d’això.

 

Però la mort amenaçava.

Un dia vaig patrullar amb deu companys. Vaig tornar sol. Tots morts. De tornada vaig veure agonitzar el caporal Mula, els intestins fora, fumejants… “Mata’m!”, em va pregar…

 

Ho va fer?

”No puc!”, li vaig dir. Moriria poc després, m’afiguro…

 

Va matar vostè algú?

Dos moros aixecaven una bandera espanyola en una cota. Vam apuntar. Els vam tocar. En van sortir uns altres dos. Els vam tocar. I ja no en van sortir més, quins fanàtics!

 

El van ferir mai?

No. Un soldat italià em va apuntar a pocs metres: “ Venite, rosso!”, em va ordenar. Jo portava el fusell a la mà, apuntant a terra. El vaig mantenir així, o m’hauria matat. Vaig veure un desnivell i m’hi vaig llançar. Va disparar, però vaig escapar-me.

 

És vostè molt afortunat.

No vaig tenir instrucció. En combat, disparava enmig del fum, sense saber a qui, sense veure res. I ningú no donava ordres clares. En fer-se fosc, mitja volta. Quina confusió.

 

Com va caure pres?

Ens vam quedar en la nostra posició, sabent que ens rodejaven. Eren italians i ens van tractar bé. I quan ens van lliurar als espanyols… van començar els pals.

 

Vostè encara no era catalanista.

No era res. Me’n vaig fer al camp, a la mili. Amb els anys… vaig acabar de conserge al Palau dels Canonges, amb Tarradellas!

 

I què tal?

Jo vivia a dalt, amb la meva dona i el meu fill, paralític cerebral. Tarradellas es va assabentar que jo havia de baixar-lo a pes per les escales. I va fer arreglar el vell ascensor, tapiat des del final de la guerra. Em va donar les claus: “Les tenim només dues persones: vostè i jo”, em va dir el president.

 

Va tractar amb altres personalitats?

Amb Samaranch, a la Diputació de Barcelona, on abans havia treballat també: “Vostè sempre em parla en català!”, se’m queixava. Jo li incomodava: teníem la mateixa edat i ell s’havia amagat per no combatre. I li posava nerviós que jo li parlés en català, però és que em sortia així de natural!

 

No oblidava vostè el camp de Lleó…

Amb el seu capellà castrense, Pedro Cantero Cuadrado, que després seria arquebisbe de Saragossa. Ens feia seure a terra i deia, en repartir el pa: “Aquest pa és un do de Déu… que vosaltres no us mereixeu, gossos sarnosos catalans!”. I ens feia cridar visques a la religió. Ens picava amb la baqueta. No me n’oblido!

 

Té rancúnia?

No. Tinc bon tracte amb tothom, però dic el que penso i no oblido el que vaig viure! Per això em venia de gust explicar-ho.

 

Expliqui’m alguna cosa més, Francesc.

Mmm, que tots els generals que he conegut són baixets. Com t’ho expliques?

 

No ho sé. Alguna teoria?

Potser compensen l’estatura amb aquella mala llet que gastaven! Al general Moscardó li vaig sentir dir: “Ja teniu Kubala al Barça, no us quedareu Di Stéfano!”, li deia a Samaranch, que s’encongia d’espatlles.

 

Pujat per Quim Pedret Agost 2018

Aigues de Vilajuïga, nova ampolla, mateixa AIGUA !

A Vilajuïga estem d’enhorabona!
Ahir es va presentar la nova ampolla de la nostra aigua, amb imatge renovada!


Ben aviat a la venda per tothom

Aigues de Vilajuïga ‘Som el que bevem’

 

“Vilajuïga i la cultura de l’aigua”

‘Som el que bevem’

‘Aigua de Vilajuïga… l’única petjada d’aigua que no s’ha secat amb el temps”

Quim Pedret i Rovira

Un 80 % som aigua. Un 100 % SOM i FEM Vilajuïga 
‘La nostra’

El Bulli 184….by Radio TV Pedret

https://www.gironanoticies.com/noticia/30060-el-bulli-1846-a-roses.htm

 

 Joaquim Pedret Rovira

El Bulli 1846 a Roses

 Opinió  –   18/08/2014  –   14:48

He d’entendre que totes les firmes en contra la ubicació d‘El Bulli són la voluntat d’un poble.

Joaquim Pedret Rovira

Joaquim Pedret Rovira

 

 

 

Molt poques persones que viuen a Catalunya estan sorpreses per la notícia que el govern català, ajuntaments i algunes associacions, estiguin donant suport al projecte del BulliFoundation 1846 a cala Montjoi.

Veig amb preocupació que continua el procés, que també s’observa en altres països, és a dir la privatització de l’espai públic, normalment basat en reclams totalment injustificables amb enormes quantitats d’ingressos i suposats milers de llocs de treball, que tindran com a resultat un món ‘meravellós’.

I no es tracta de cap casualitat que una organització promoguda per un restaurant de luxe, assequible a pocs, sigui el poder que prengui decisions injustes i partidistes, i que sigui aquesta organització qui se’n beneficiï[. El poble, no.

Mentre que moltes persones van sospirar amb alleujament després del fracàs d’Eurovegas, aviat va sorgir un pla B, era el Barcelona World.Un complex basat en jocs d’atzar, que ha d’estar, per a vergonya de molts, subjecte a un règim de baixa tributació…, no?

Per descomptat que alguns diuen que crearà milers de nous llocs de treball.
Així i tot és per això que haig de suposar que tot serà de baixa qualitat i amb baixos salaris i que els problemes socials i delictius serán, inevitablement, el resultat d’aquest tipus de macroprojectes.

Molts argumenten que el suport de la Generalitat al projecte Bulli 1846, declarat d’interès públic, significarà que estarà subjecte a més controls i equilibris. D’igual manera que diuen que serà tota una prova que el projecte és “de transparència i amb una gran voluntat d’escoltar a tothom” Ja hoveurem!
La pobresa d’idees, la bona situació financera del potentat i la mala visió de masses dels nostres polítics, es caracteritzen gairebé sempre per una paraula utilitzada per aquests últims per descriure aquests projectes…. PRESTIGI.

El creixent ‘èxit’ electoral dels partits més petits i més recents, em suggereix que molts ciutadans saben que EL SEU PRESTIGI seria no haver de pagar la maleïda hipoteca.

Entenc que és molt fàcil dir que s’està hissant la bandera populista en defensa del medi ambient i que igual faig servir el vell truc de la demagògia per atreure un bon nombre de detractors d’El Bulli a Montjoi, però en aquest cas sincerament no és populisme. És així, és la meva opinió i la de milers de ciutadans i així ho escric i així ho penso.

He d’entendre que totes les firmes en contra la ubicació d‘El Bulli són la voluntat d’un poble, que com en tot, té el dret a manifestar-se, dient que el BulliFundation NO garanteix la preservació de la ja malmesa naturalesa.

Com es pot preservar un parc natural, quan estan tractant de construir-hi gairebé 3.000 metres quadrats de més, i permeten ampliar l’accés a milers de persones i, com he dit abans, modificar les lleis per privatitzar el territori només per a les demandes d’alguns afortunats? Crec que els catalans no hem de permetre-ho.

Autor: Joaquim Pedret Rovira

Sergio Endrigo – La Paloma de Alberti

El pianista argentí Carlos Gustavino i el cantautor italo-croata Sergio Endrigo, varen musicar el poema de Rafael Alberti

‘La Paloma


Viviré – Juan Luis Guerra, by Radio Pedret

Quim Ponsa, Poeta

Puny alçat

Tindré el puny alçat
mentre em quedi un bri de seny,
mentre retingui un gram de dignitat,
mentre no se’m mengi el desencís.
El tindré alçat mentre canto,
mentre respiro, mentre penso,
per sobre de qualsevol bandera,
per sobre de qualsevol himne,
per sobre de qualsevol nació.
La meva pàtria seguiràs sent tu,
el teu somrís, els teus petons,
tu i el meu puny, sempre alçat.

Quim Ponsa

Antoni Fernández Teixidó, ‘Ara i Aqui’, by Radio TV Pedret

S’ha acabat el procés?  Carles Fuentes

El president de LLIURES, Antoni Fernádez Teixidor al debat ‘Ara i Aqui’ de TVE
Amb José Montilla, Silvia Tarragona, Xavier Nart, Gonzalo Boyé, advocat i Jordi Pacheco.
Resum Muntat a Vilajuïga
Maig 2018

Quim Pedret i Rovira

‘Un día escuché a Serrat’, Alejandro Nardecchia

 

Muchas Gracias Alejandro Nardecchia

‘Un dia escuché a Serrat’

Es 25 de abril,
un amigo me decía,
un día escuché a Serrat.

Justo antes del 26,
el cumple de mi viejo que no está,
puse en mi equipo a Serrat.

Tenía razón aquel amigo,
eso de caminante no hay camino,
cuántos colores se ven si entendés,

Lo que es la vida,
golpe a golpe, verso a verso,
cuánto te agrega una Montero, si te vas.

Porque vos te vas,
todo queda y vos te vas,
las personas que amás se van y te vas.

Porque así es la vida
golpe a golpe, verso a verso,
cuánto te queda ahí adentro, si te vas.

Tenía razón aquel amigo,
eso de caminante no hay camino,
nada te agrega valor, solo vos.

Cuántos colores se ven
solamente si entendés,
sos el dueño de tu camino, ya lo ves,
nada te agrega valor, sólo vos.

 

Pujat per Quim Pedret i Rovira