Dues cançons, dos records, dues incògnites. De la Rambla o de Madrid al cel

“Per tindre viva la memòria, per no oblidar, per alleujar la pena”.

11 Març 2004     Atocha Madrid  “De Madrid al Cielo”   cançó original, Elena Bugedo

 

‘NO OS OLVIDAMOS’ ‘De Madrid al cielo’

Lena BUGEDO

 

 


En humo, la ciudad se despierta
En la desolación y el desconsuelo
De voces rotas y miradas yertas
Marzo se llenó de miedo

 

Sin más necesidad que seguir vivos
Enterraremos hoy a nuestros muertos
Tantos brazos se quedarán vacíos
Y heridas tantas almas, tantos cuerpos

 

Llenaremos las calles por ti
Prenderemos velas a nuestro paso
Con las manos blancas y así
De Madrid al cielo, que no os olvidamos

 

Nuestras almas la voz y la palabra
Nuestra meta continuar unidos
Y sembrar el camino de esperanza
Luchando por la paz que hoy elegimos

 

Dibujaremos interrogaciones
Cubriremos Atocha de claveles
De nuevo habrá quién viaje en los vagones
Y quien espere en los andenes

 

Lloraremos de rabia por ti
Limpiarán la lágrimas el odio
Hoy vestida de luto Madrid
Y con ella el mundo un poco más roto

 

Lloraremos de rabia por ti
Limpiarán las lágrimas el odio
Hoy vestida de luto Madrid
Y con ella el mundo un poco más roto

 

Llenaremos las calles por ti
Prenderemos velas a nuestro paso
Con las manos blancas y así
De Madrid al cielo, que no os olvidamos

 

17 d’agost 2017  Les Rambles   “La Rambla”  cançó original, Dani Galiot

 

 

 

Pujat per Quim Pedret

Francesc Riera i Baus, fill de Vilajuïga, by Quim Pedret

 

 

“Perros sarnosos catalanes, no merecéis nada”

Francesc Riera y Baus, testimoni dels camps de depuració franquista que l’any 2016 recordaba les “pallisses” per parlar en català

Victor M.Amela 18 Juliol 2016 

Compleixo 97 anys avui. Vaig néixer a Vilajuïga i visc a Sabadell. Vaig ser conserge a la Casa dels Canonges amb Josep Tarradellas. Sóc catalanista. Sóc catòlic.

Francesc Riera i Baus

 

 

Camps de depuració?

Sí, vaig ser en un camp de depuració franquista, després de la guerra: si havies combatut en files republicanes, t’enviaven en un.

 

Per què?

Per esbrinar el teu grau d’implicació amb els rojos, i graduar el càstig. No en sorties sense l’aval de dues persones afectes al règim.

 

En quin camp va estar vostè?

Vaig passar pel castell de Fraga i algun altre i vaig acabar sis mesos al monestir de San Marcos, a Lleó, avui parador nacional.

I després, depurat!

No, em van obligar a fer sis anys de mili.

 

Sis anys!

Van ser 72 mesos. Total, vaig entrar en la guerra amb 19 anys… i vaig tornar amb 26.

 

Com el van marcar el camp i la mili?

Van fabricar el catalanista que he sigut i sóc.

 

Per què?

Els guàrdies em recordaven cada dia que jo era un català: “Gossos sarnosos catalans, no us mereixeu res”. Ho repetien tant… I pallisses, si em sentien parlar català. I una bastonada a l’esquena que em va fer mal dos dies.

 

 

 

Tanta rancúnia hi havia contra els presoners catalans?

Un guàrdia ens deia: “No us suporto, us faria desaparèixer del mapa… però, m’haig de fotre!, admeto que us necessito”.

 

I això?

Cada vegada que necessitava entre els presos un xofer, un lampista, un impressor, un telegrafista… li sortia un català!

 

Tenien vostès més estudis?

Jo era pagès fill de pagesos, però em va agradar anar a l’escola al poble, aprendre les capitals, història…

 

I com va acabar al front?

Un amic em va dir: “Ens reclutaran al març, millor que ens avancem i demanem servir a prop de casa”. I em vaig allistar el gener del 1938. I vam acabar a trets al front del Segre.

 

Va témer per la seva vida?

No. He estat sempre optimista. Davant d’un tràngol, he cregut que tiraria endavant. Un company repetia, molt espantat: “Ens mataran”. I el van matar! El van tocar al cap. Jo no, jo no pensava mai en res d’això.

 

Però la mort amenaçava.

Un dia vaig patrullar amb deu companys. Vaig tornar sol. Tots morts. De tornada vaig veure agonitzar el caporal Mula, els intestins fora, fumejants… “Mata’m!”, em va pregar…

 

Ho va fer?

”No puc!”, li vaig dir. Moriria poc després, m’afiguro…

 

Va matar vostè algú?

Dos moros aixecaven una bandera espanyola en una cota. Vam apuntar. Els vam tocar. En van sortir uns altres dos. Els vam tocar. I ja no en van sortir més, quins fanàtics!

 

El van ferir mai?

No. Un soldat italià em va apuntar a pocs metres: “ Venite, rosso!”, em va ordenar. Jo portava el fusell a la mà, apuntant a terra. El vaig mantenir així, o m’hauria matat. Vaig veure un desnivell i m’hi vaig llançar. Va disparar, però vaig escapar-me.

 

És vostè molt afortunat.

No vaig tenir instrucció. En combat, disparava enmig del fum, sense saber a qui, sense veure res. I ningú no donava ordres clares. En fer-se fosc, mitja volta. Quina confusió.

 

Com va caure pres?

Ens vam quedar en la nostra posició, sabent que ens rodejaven. Eren italians i ens van tractar bé. I quan ens van lliurar als espanyols… van començar els pals.

 

Vostè encara no era catalanista.

No era res. Me’n vaig fer al camp, a la mili. Amb els anys… vaig acabar de conserge al Palau dels Canonges, amb Tarradellas!

 

I què tal?

Jo vivia a dalt, amb la meva dona i el meu fill, paralític cerebral. Tarradellas es va assabentar que jo havia de baixar-lo a pes per les escales. I va fer arreglar el vell ascensor, tapiat des del final de la guerra. Em va donar les claus: “Les tenim només dues persones: vostè i jo”, em va dir el president.

 

Va tractar amb altres personalitats?

Amb Samaranch, a la Diputació de Barcelona, on abans havia treballat també: “Vostè sempre em parla en català!”, se’m queixava. Jo li incomodava: teníem la mateixa edat i ell s’havia amagat per no combatre. I li posava nerviós que jo li parlés en català, però és que em sortia així de natural!

 

No oblidava vostè el camp de Lleó…

Amb el seu capellà castrense, Pedro Cantero Cuadrado, que després seria arquebisbe de Saragossa. Ens feia seure a terra i deia, en repartir el pa: “Aquest pa és un do de Déu… que vosaltres no us mereixeu, gossos sarnosos catalans!”. I ens feia cridar visques a la religió. Ens picava amb la baqueta. No me n’oblido!

 

Té rancúnia?

No. Tinc bon tracte amb tothom, però dic el que penso i no oblido el que vaig viure! Per això em venia de gust explicar-ho.

 

Expliqui’m alguna cosa més, Francesc.

Mmm, que tots els generals que he conegut són baixets. Com t’ho expliques?

 

No ho sé. Alguna teoria?

Potser compensen l’estatura amb aquella mala llet que gastaven! Al general Moscardó li vaig sentir dir: “Ja teniu Kubala al Barça, no us quedareu Di Stéfano!”, li deia a Samaranch, que s’encongia d’espatlles.

 

Pujat per Quim Pedret Agost 2018

Aigues de Vilajuïga, nova ampolla, mateixa AIGUA !

A Vilajuïga estem d’enhorabona!
Ahir es va presentar la nova ampolla de la nostra aigua, amb imatge renovada!


Ben aviat a la venda per tothom

Aigues de Vilajuïga ‘Som el que bevem’

 

“Vilajuïga i la cultura de l’aigua”

‘Som el que bevem’

‘Aigua de Vilajuïga… l’única petjada d’aigua que no s’ha secat amb el temps”

Quim Pedret i Rovira

Un 80 % som aigua. Un 100 % SOM i FEM Vilajuïga 
‘La nostra’

El Bulli 184….by Radio TV Pedret

https://www.gironanoticies.com/noticia/30060-el-bulli-1846-a-roses.htm

 

 Joaquim Pedret Rovira

El Bulli 1846 a Roses

 Opinió  –   18/08/2014  –   14:48

He d’entendre que totes les firmes en contra la ubicació d‘El Bulli són la voluntat d’un poble.

Joaquim Pedret Rovira

Joaquim Pedret Rovira

 

 

 

Molt poques persones que viuen a Catalunya estan sorpreses per la notícia que el govern català, ajuntaments i algunes associacions, estiguin donant suport al projecte del BulliFoundation 1846 a cala Montjoi.

Veig amb preocupació que continua el procés, que també s’observa en altres països, és a dir la privatització de l’espai públic, normalment basat en reclams totalment injustificables amb enormes quantitats d’ingressos i suposats milers de llocs de treball, que tindran com a resultat un món ‘meravellós’.

I no es tracta de cap casualitat que una organització promoguda per un restaurant de luxe, assequible a pocs, sigui el poder que prengui decisions injustes i partidistes, i que sigui aquesta organització qui se’n beneficiï[. El poble, no.

Mentre que moltes persones van sospirar amb alleujament després del fracàs d’Eurovegas, aviat va sorgir un pla B, era el Barcelona World.Un complex basat en jocs d’atzar, que ha d’estar, per a vergonya de molts, subjecte a un règim de baixa tributació…, no?

Per descomptat que alguns diuen que crearà milers de nous llocs de treball.
Així i tot és per això que haig de suposar que tot serà de baixa qualitat i amb baixos salaris i que els problemes socials i delictius serán, inevitablement, el resultat d’aquest tipus de macroprojectes.

Molts argumenten que el suport de la Generalitat al projecte Bulli 1846, declarat d’interès públic, significarà que estarà subjecte a més controls i equilibris. D’igual manera que diuen que serà tota una prova que el projecte és “de transparència i amb una gran voluntat d’escoltar a tothom” Ja hoveurem!
La pobresa d’idees, la bona situació financera del potentat i la mala visió de masses dels nostres polítics, es caracteritzen gairebé sempre per una paraula utilitzada per aquests últims per descriure aquests projectes…. PRESTIGI.

El creixent ‘èxit’ electoral dels partits més petits i més recents, em suggereix que molts ciutadans saben que EL SEU PRESTIGI seria no haver de pagar la maleïda hipoteca.

Entenc que és molt fàcil dir que s’està hissant la bandera populista en defensa del medi ambient i que igual faig servir el vell truc de la demagògia per atreure un bon nombre de detractors d’El Bulli a Montjoi, però en aquest cas sincerament no és populisme. És així, és la meva opinió i la de milers de ciutadans i així ho escric i així ho penso.

He d’entendre que totes les firmes en contra la ubicació d‘El Bulli són la voluntat d’un poble, que com en tot, té el dret a manifestar-se, dient que el BulliFundation NO garanteix la preservació de la ja malmesa naturalesa.

Com es pot preservar un parc natural, quan estan tractant de construir-hi gairebé 3.000 metres quadrats de més, i permeten ampliar l’accés a milers de persones i, com he dit abans, modificar les lleis per privatitzar el territori només per a les demandes d’alguns afortunats? Crec que els catalans no hem de permetre-ho.

Autor: Joaquim Pedret Rovira

Sergio Endrigo – La Paloma de Alberti

El pianista argentí Carlos Gustavino i el cantautor italo-croata Sergio Endrigo, varen musicar el poema de Rafael Alberti

‘La Paloma


Viviré – Juan Luis Guerra, by Radio Pedret

Quim Ponsa, Poeta

Puny alçat

Tindré el puny alçat
mentre em quedi un bri de seny,
mentre retingui un gram de dignitat,
mentre no se’m mengi el desencís.
El tindré alçat mentre canto,
mentre respiro, mentre penso,
per sobre de qualsevol bandera,
per sobre de qualsevol himne,
per sobre de qualsevol nació.
La meva pàtria seguiràs sent tu,
el teu somrís, els teus petons,
tu i el meu puny, sempre alçat.

Quim Ponsa

Antoni Fernández Teixidó, ‘Ara i Aqui’, by Radio TV Pedret

S’ha acabat el procés?  Carles Fuentes

El president de LLIURES, Antoni Fernádez Teixidor al debat ‘Ara i Aqui’ de TVE
Amb José Montilla, Silvia Tarragona, Xavier Nart, Gonzalo Boyé, advocat i Jordi Pacheco.
Resum Muntat a Vilajuïga
Maig 2018

Quim Pedret i Rovira

‘Un día escuché a Serrat’, Alejandro Nardecchia

 

Muchas Gracias Alejandro Nardecchia

‘Un dia escuché a Serrat’

Es 25 de abril,
un amigo me decía,
un día escuché a Serrat.

Justo antes del 26,
el cumple de mi viejo que no está,
puse en mi equipo a Serrat.

Tenía razón aquel amigo,
eso de caminante no hay camino,
cuántos colores se ven si entendés,

Lo que es la vida,
golpe a golpe, verso a verso,
cuánto te agrega una Montero, si te vas.

Porque vos te vas,
todo queda y vos te vas,
las personas que amás se van y te vas.

Porque así es la vida
golpe a golpe, verso a verso,
cuánto te queda ahí adentro, si te vas.

Tenía razón aquel amigo,
eso de caminante no hay camino,
nada te agrega valor, solo vos.

Cuántos colores se ven
solamente si entendés,
sos el dueño de tu camino, ya lo ves,
nada te agrega valor, sólo vos.

 

Pujat per Quim Pedret i Rovira

Estil Puigdemont, by Jordi Xargayó

Les formes de Puigdemont

Jordi Xargayó 13.05.2018 | 10:01

Les formes absolutistes mostrades aquests darrers dies per Carles Puigdemont per ungir un candidat no són noves en el seu relativament curt, però intens, historial polític. Després de les eleccions municipals de 2015, va creure que impulsant la candidatura de l´alcalde de Llagostera, Fermí Santamaria, per presidir la Diputació ell podria exercir una certa influència sobre l´econòmicament potent corporació provincial. Va forçar un pols a mort amb el seu partit, tot i que aleshores no ocupava cap càrrec a l´estructura de CDC. Els òrgans del seu partit havien consensuat el nom de Miquel Noguer, alcalde de Banyoles, per presidir la Diputació. Puigdemont, com ara, va anar a la seva, amb la diferència que el seu poder era menor. El seu únic actiu era haver revalidat l´alcaldia de Girona. Va estar a prop de provocar una crisi en el partit. Josep Rull, secretari d´Organització, es va desplaçar a Girona per intentar posar pau i, finalment, el president de CDC, Artur Mas, va optar per una solució salomònica. Ni Noguer ni Santamaria. L’elegit va ser Pere Vila, alcalde de Llançà i president territorial de CDC.

 

Elegit president de la Generalitat, i per a sorpresa del seu partit i dels regidors de la seva llista, es va treure de la màniga el nom d’Albert Ballesta, que havia ocupat el número 19 de la seva candidatura, per succeir-lo en l´alcaldia de Girona. La crisi interna, tot i el silenci públic dels seus companys, va ser històrica. El resultat ja el coneix tothom. Albert Ballesta, un bon delegat d´Interior, va durar de Nadal a Sant Esteve a l´alcaldia de Girona.

 

Ara ha portat els seus mètodes fins al límit. El PDeCAT i ERC no han tingut ni veu ni vot en la designació de Quim Tor­ra, que no milita en cap dels dos partits, com a candidat a la presidència de la Generalitat. Democràcia digital. Ha jugat amb tots ells fins a l´últim minut per demostrar qui mana. Qui té el poder, en definitiva. Ho va escriure fa uns mesos el catedràtic Salvador Oliva, antic professor seu:
«Puigdemont va ser un estudiant de Filologia Catalana que no va acabar la car­rera, un periodista gris i un polític nefast; però el poder el va convertir en un gegant poderosíssim. Finalment s´ha pensat que era Napoleó».
De fet, el seu partit, que esperava l´anunci divendres en una reunió a Berlín, es va assabentar de l´elecció definitiva minuts abans que es difongués públicament el vídeo amb el seu missatge. Ja ho deia el grec Pítac de Mitilene: «Voleu conèixer com és un home? Revestiu-lo d´un gran poder».

 

Jordi Xargabó Director del Diari de Girona  

La República de Miquel Tolosa, by Radio Pedret

Fer república no significa necessàriament desobediència, il.legalitat, repressió i enfrontament a tots nivells, social, polític, etc. La història així ho demostra.

Fer república no és la forma, l’estructura, la caixa o l’embolcall, la pell, l’aparença exterior, sinó el contingut, el que importa, la idea, els valors, el cor, l’interior. És ser més humans, més tolerants, més progrés, més felicitat, més justícia social, més igualtat, en definitiva, més benestar PER A TOTA LA SOCIETAT.

Hem de caminar TOTS JUNTS, sense odi ni fractures ni desigualtats socials, econòmiques, culturals, etc.

Durant més de 30 anys, a Catalunya s’han succeït majories absolutes, tripartits, etc. Governs de colors, de blocs, de grups, amb polítiques ineficaces, ineficients, injustes, insuportables i insuficients. Política de les cinc “i”, com a mínim. Tot això passa a Catalunya, a l’Estat espanyol i al món. Polítiques parcials, incompletes, racionades, no raonades i no raonables. Vet aquí el perquè de gran part dels problemes i conflictes passats, actuals i futurs.
A més, hi ha una falta de diàleg i d’empatia, falta d’honestedat, de sentit de país, de sentit comú i falta de valors verdaders. S’ha establert, en política i fora d’ella, una manera de fer egocèntrica, egoista, deshumanitzada i deshumanitzadora. Visió unilateral supremacista.
El “jo parlo, i tu calles“, el “parlar i no escoltar ni escoltar-se un mateix”, el no voler escoltar, l’orgull excessiu, tenen un poder destructiu immens, malgrat que es disfressin o es presentin en formes atractives per atreure una gran massa social. És un dels greus problemes existents a Catalunya, a Espanya i al món. Problemes que s’arrosseguen i s’acumulen gairebé des dels inicis de la humanitat. Avui en dia, per increïble que sembli, no hem estat capaços de resoldre aquests problemes fonamentals. Per això la història de la humanitat és plena de guerres, batalles, morts, injustícies, sofriment, infelicitat, pobresa, crisis, etc. Amb visions parcials i incompletes, és impossible resoldre la majoria dels problemes; es creen nous problemes i conflictes i s’agreugen els existents.

Mai s’ha parlat de fer república. En més de 30 anys no s’ha treballat plenament per fer una Catalunya millor

Aquests ideals els tenien tancats, amagats i abandonats, plens de pols. Fa tres dècades que Catalunya podria haver aplicat polítiques més justes. Però res de res, com sempre.

L’anàlisi polític actual només té en compte, curiosament, una petita part de la història recent, “el procés”, però no té en compte la resta d’anys, i això és un error, ens agradi o no. Ja que és una visió parcial de la realitat, la qual només donarà solucions parcials, incompletes i, és clar, injustes.
Només una visió global, integradora, donarà solucions globals, i completes.
Més sentit comú, més sentit de país. Catalunya és de tots i per a tots. Catalunya som i són tots. És hora de deixar de banda l’odi, els prejudicis, molts d’ells heretats de temps passats. No oblidar no vol dir quedar-se estancat, no caminar endavant. És hora de caminar tots junts, sense distinció de colors, gèneres, estatus social, ideologies, etc. És l’únic camí possible i viable per a la pau i el benestar de tots. La clau és integrar i englobar, no desintegrar, ni excloure ni fracturar.

Miquel Tolosa Pedrol

Artur Mas al ‘Suplement’ de Ricard Ustrell, by Radio Pedret

“El Suplement”, el programa de Catalunya Radio amb Artur Mas
Investidura de Quim Torra, d’avui Disabte 12 de maig 2018

En mans de la CUP i d’ERC, by Quim Pedret TV

“Qui avisa no és necessàriament traïdor, però sí que és avisador” (Quim Pedret)

Serà ERC qui acabi posant sentit comú o seny a una situació bastant surrealista?
Anem a eleccions o anem a ‘tres governs’?
Quim Torra si és triat, es rebel·larà contra Puigdemont? Hi ha un sol cas a la història que el successor no s’hagi enfrontat amb el qual ha succeït?
La CUP donarà el seu NO a la investidura de Quim Torra el dilluns?
Les enquestes a unes eleccions vinents, els són molt favorables?
O podríem tindre tres governs?

Un primer govern…. Que seria un Consell de la República a Berlín
Un segon govern…. ‘Provisional’, presidit per Quim Torra, que haig de remarcar que no és un polític, però els seus assessors i amics, són assessors i amics d’Oriol Junqueras. Curiós! Veritat?
         

“Perdoneu, ja que escric a títol personal: ‘Sé més jo per vell, que per gat’ ho dic per ‘Las vicarias’               d’Enric Juliana, que piula bastant bé avui en la seva Vanguardia.
 L’Enric Guliana va per bon cami, però amb manca d’informació i sobretot ha de mullar-se el                 cul, perquè qui seu entre dues cadires, acaba assegut a terra. 

Un tercer govern …paral·lel d’ERC, que intenti portar les coses amb una mica més de sentit comú i esperant unes eleccions anticipades. Sense els antics convergents. Evidenment

Perquè tots sabem que: 
“ERC i (CiU, Convergents o PDeCAT) han gaudit sempre del mateix sentiment mutu, O SIGUI, CAP”

ERC, sap que les enquestes li són favorables i els és molt ‘millor’ (amb perdó) tenir un màrtir ORIOL- vicepresident a la presó i aspirant a President amb una Secretària General en Ginebra, que no pas en Puigdemont que ja no aspira a res, ni a Berlín, ni a Brussel·les, ni molts menys aquí.

La CUP, en principi té la paraula, després el temps i Déu diran. Oi? 

El temps em donarà la raó o no, de qui són els veritables amics de cadascun.

Em reservo els noms propis dels amics de l’amic, perquè parlo d’un exconseller exiliat a Brussel·les, parlo d’un altre amic que és família directa meva que fa botelles i a estones és ‘traficant d’urnes’ i no vull molestar.lo, i també callo perquè sé que de bon rotllo a molts us importa un ‘Comin-o’ i com jo n’esteu fins a la pebrotera de tot plegat.

Per què? Perquè vull un govern, d’una punyetera vegada.
A bon entenedor…poques paraules.

Bona nit i bon cap de setmana

Quim Pedret i Rovira, Ideòleg

L’Associació ‘El Matí’ (Quim Torra) i CDC, by Quim Pedret TV

2 d’abril de 2009
Fragment del discurs del seu president Joaquim “Quim” Torra i Pla

El sector sobiranista de Convergència ha dado apoyo a la presentación de la nueva asociación, que reúne a los críticos de Unió. El empresario Vicenç Pedret, que compitió con Duran en el congreso de Viladecans (2004), ha anunciado que entre las muestras de apoyo habían recibido de dirigentes sobiranistas de CDC como el secretario general adjunto, Felip Puig; el portavoz el Parlament, Oriol Pujol; el secretario de comunicación, David Madí; el candidato a las europeas, Ramon Tremosa; y el ex miembro del CGPJ Alfons López Tena. También del presidente de Esquerra, Joan Puigcercós, y del candidato europeo, Oriol Junqueras.

En la sala Segarra, en la cuarta planta del Ateneu Barcelonès, estaba en todo caso el diputado de CDC en el Parlament Josep Rull y el consejero nacional Víctor Terradellas, además de una nutrida representación política transversal: el ex presidente del Parlament, Heribert Barrera, de 91 años; y la portavoz de Reagrupament, Rut Carandell. También dirigentes históricos de Unió próximos al sobiranismo como el ex consejero de Justicia, Agustí Bassols, o el ex regidor de Barcelona, Francesc Borrell, entre otros. El acto también se ha acabado, por cierto, con una copa de cava Duran Gran Cremat.

 

Quim Pedret i Rovira