Joan Paradís, a la Galeria Lola Ventós, by Radio Pedret

La pintura de Joan Paradís segueix bategant

L’artista figuerenc reapareix en una exposició a la galeria Ventós de Figueres amb obres recents

EMPORDÀ   www.emporda.info

Joan Paradís (1941) ha estat considerat sempre «l´enfant terrible» de la pintura empordanesa. Ell, però, no ho veu igual i creu que aquesta percepció s´ha generat perquè ell no ha seguit «mai cap norma» i sempre ha apostat per ser lliure i mantenir i evolucionar dins el seu propi estil. Ara diu sentir el pes dels anys –en té 77– en el cos, cosa que no li agrada, però això no fa defallir aquella obsessió que el va atrapar ja de nen, dibuixar i pintar el seu món. Una exposició a la galeria Ventós de Figueres, inaugurada dissabte passat i que es podrà veure fins a finals d’any, ens acosta a un Paradís més autèntic que mai.

Feia anys que no es veia una mostra de Paradís a Figueres, tampoc a l´Empordà. Era el 2011 quan va fer un exercici a quatre mans amb Miquel Duran a la Ciutadella de Roses. Des d´aleshores, l´univers Paradís ha quedat restringit a les parets del seu estudi. «No he parat mai de pintar, amb més o menys intensitat», comenta l´artista que es va formar a l´escola d´Arts i Oficis seguint els consells d´un dels grans mestres del moment, Ramon Reig. D´ell en recorda la «seva precisió dibuixant, com si fos un artista del Renaixement». Tampoc oblida al senyor Rodeja. Ells dos van ser els que li van permetre copiar les làmines a llapis i no amb l´habitual carbonet perquè, segons diu, «embrutia les mans i el paper». I sempre més ho ha fet així. «M´indigna embrutir-me; Reig pintava amb papallona, immaculat de dalt a baix». Paradís va seguir les seves passes i va crear una imatge pròpia, vestint sempre de blanc, impol·lut.

De Reig també va endur-se la lliçó principal: «No es pot pas desdibuixar, si no saps dibuixar; per desfer, primer s´ha de saber fer». També prendre consciència del que un és. I Paradís ho va assumir en adonar-se que «necessitava» crear. «Per mi pintar és parlar», diu. No va començar a fer-ho públic, però, fins que no es va sentir preparat. Aquella primera exposició va ser a Barcelona, en el Saló d´Artistes Joves Independents que va ajudar a impulsar amb altres companys «per apartar-nos de les exposicions oficials». Hi va exhibir «La vetlla de la monja» que va ser «ganivetada pels Guerrillers del Cristo Rey». Actualment l´obra, arreglada posteriorment pel mateix Paradís, forma part del fons del Museu de l´Empordà.

Paradís no es va voler quedar a Barcelona i va instal·lar-se a Figueres. «Aquí podia seguir treballant», assegura. També evolucionant seguint els seus propis ritmes, no casant-se amb cap cor­rent, sinó escoltant-se a si mateix. Aquesta actitud l´ha mantingut sempre. Fins i tot ara reconeix que no té ni ordinador ni internet a casa, viu desconnectat de tot. «Soc com el rei Sol, l´Estat soc jo, l´estil soc jo», diu i somriu.

Joan Paradís reconeix ser un artista molt observador. Abans de posar-se a crear, es passa hores observant el seu entorn. «No puc parlar del que no conec, del que no sé, no puc pintar el que no sé», argumenta contundent. Allò que mostra en les seves pintures, doncs, és fruit de llargs moments de reflexió. «És com un novel·lista que mai escoltés, no tindria mai cap argument», explica. Així, Paradís es passa moltes hores i, fins i tot, dies sense pintar, fent créixer dins seu aquesta necessitat. «Hi ha una gestació i després l´has de treure perquè, si no, t´han de fer la cesària», exposa. A voltes, la gestació és un procés dur.

 

 

 

L´artista reconeix que ell continua necessitant pintar. «Necessites tu parlar?», m´interpel·la. Ho fa quan té alguna cosa a dir, és clar, i no pot entendre aquells artistes que creen a partir de sèries. «Dir sempre el mateix ho trobo absurd, avorrit», confessa. «A vegades estic content, a vegades enfadat o deprimit, quantes vegades optimista o zen i si sempre pintes el mateix, com es menja això?», assegura. Per això, les obres que presenta ara a Figueres, creades principalment els dos darrers anys, són, cadascuna, un món en si mateixes. Cada peça narra una vivència, una emoció, un moment personal i íntim. Finalment, allò que percebi l´espectador, però, ja és cosa seva perquè, com diu Paradís, quan l´obra està conclosa se´n desentén. «Mentre treballo, allò és art; a la que s´acaba i firmo la peça, allò és mercaderia, és un objecte a la venda», reconeix dolgut tot afegint que «això fa mal, però és així». En el cas d´aquesta exposició a Figueres, s’ha editat un catàleg amb textos de la historiadora de l´art Mariona Seguranyes -també present a la inauguració-, l´historiador Alfons Romero, que va presentar la mostra, i la mateixa galerista Lola Ventós.

Paradís continua treballant seguint les seves pautes, els seus principis, que també ha intentat transmetre a tots aquells que l´han seguit o escoltat, com és el cas de Lola Ventós qui va assistir a classes seves quan només era una adolescent. «Jo l´admirava i, en escoltar-lo, l´idealitzava», recorda Ventós. Entre els consells que va prendre com a propi, un era ben clar i Paradís el repeteix: «La mà, els ulls, les orelles són una màquina i les has d´educar». Per ell «a l´hora de dibuixar i pintar, la mà ja creu en el pensament i de forma automàtica, sense pensar com fer-ho, surt sol». Paradís assegura que no sap si aquesta és la manera més autèntica de ser, però «jo soc així», conclou.

 

Joan Paradís, descansi en pau, by Radio Pedret

Mor l’artista Joan Paradís, considerat l’enfant terrible’ de la pintura empordanesa

El pintor té encara en vigància una rellevant exposició a la galeria Lola Ventós de Figueres

 

Joan Paradís al seu estudi de Figueres.

 

                                                                                                                                                                                                                   
Joan Paradís al seu estudi de Figueres

L’artista Joan Paradís, considerat l’etern “enfant terrible”
de la pintura empordanesa, però també “el més gran i bo dels pintors vius de l’Empordà”, per consens de la crítica, ha mort avui als 77 anys d’edat, quan encara té vigent una rellevant exposició a la galeria Lola Ventós de Figueres.

Nascut el 1941, fill de la família que tenia l’empresa Fruites Paradís, va viure uns anys de felicitat despreocupada entre Empúries i Albons, recalant a l’hotelet familiar de Cal Gambo. Assistint a les classes de pintura de Ramon Reig, del seu primer mentor, va aprendre l’amor per l’ofici i la necessitat de convertir-se en un agut observador de tot el que l’envoltava.

Com ha escrit el crític Eudald Camps a les pàgines del Diari de Girona, “amb la maduresa, Paradís s’ha convertit en un mestre de la sensualitat pictòrica gràcies a la seva gestualitat fràgil però perspicaç i, sobretot, als successius substrats que, amb el pas dels temps, s’han acumulat a la seva mirada atenta”.

 

Galeria Dolors Ventós

L’exposició que es pot veure a la galeria Lola Ventós de Figueres s’intueix, segons Edudald Camps, “com un exercici destinat a fer balanç (qui sap si definitiu) d’una figura escàpola però, en el fons, genuïnament empordanesa“.

Fa tot just unes setmanes que el mateix Paradís comentava a la galerista Dolors Ventós:
El dibuix és fonamental, el primer que has d’aprendre és mirar durant molta estona el que t’envolta i llavors dibuixar ràpidament el que has après observant, un traç ràpid, fluid, amb força”.

 

 

Quim Pedret a www.radiopedret.com

 

NO DEIXARÉ el Facebook, Si parlaré pel Facebook directament i per la mateixa pàgina, que fa quasi deus anys que ens aguantem i també amb un enllaç que anirà aquesta pàgina. www.radiopedret.com
Espero que cap amic em torni a preguntar: ‘Marxes Quim?’ o que em digui: ‘Torna aviat, Quim’

Quim Pedret a Radio Pedret

 

No deixaré el Facebbok, parlaré pel Facebook directament i per la mateixa pagina que fa quasi deus anys i també amb un ennlaç traves a aquesta pagina www.radiopedret.com
Espero que cap amic em pregunti: ‘Marxes Quim?’ o que em digui: ‘Torna aviat Quim’

Restaurant ‘Estimar’ a Meto Mauri, by Radio Pedret

Descobrim l’Estimar, un restaurant on els productes del mar tenen un gran protagonisme, ja que coneixen el peix de mercat des de fa generacions. Rafa Zafra, xef i propietari del restaurant Estimar, ens obre la carta i ens mostra els seus plats.

 

https://www.restaurantestimar.com/

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

https://www.restaurantestimar.com/

Restaurant ‘Estimar’

 

Restaurant ‘Estimar’ és un Autèntic homenatge al Mediterrani.
A Barcelona pots gaudir d’uns dels millors i més reconeguts restaurants de la Ciutat Comtal, això sí, hauràs de reservar amb més d’una setmana d’antelació perquè la llista d’espera és important.
Anna i Rafa al costat del seu equip, us faran gaudir dels millors sabors del mar

 

 

Pregunta: El restaurant Estimar del sevillà Rafa Zafra té un altre local a la capital andalusa?
Premi: 1 lot amb 4 barres de torró de 300 g (tou, crema, xocolata i crocant), 1 torta imperial, 1 estoig de 3 mels monoflorals de 50 g, 1 expositor de mel amb fruita seca de 125 g i 2 pots de 150 g mel amb cúrcuma i mel amb pell de taronja, gentilesa de Mels Alemany.

Envia la resposta a meteomauri@catradio.cat amb el teu nom, cognom i població.

https://www.restaurantestimar.com/

C/ Sant Antoni dels Sombrerers nº 3 08003 Barcelona T. 93 268 91 97 
info@restaurantestimar.com

 

Soraya, y como es el?, by Radio Pedret

¿Y como es Rajoy?

¿Soraya, porque me llamas? 
¿Me llamas para decirte que te engaña?
Que ya de vuestro amor, no queda nada
Que se busco otro nido
Que abandono tu casa
Que te faltan caricias… Por las mañanas
El amor, igual que llega pasa
Y el tuyo se marcho por la ventana
Y que encontró un lugar, en otra cama

Y te has pintado la sonrisa de carmín,
Y te has colgado el BOLSO que te regaló
Y aquel vestido que nunca estrenaste
Lo estrenarás mañana si sales a la calle…..buscando amor …

(Quim, versionant en J.L.Perales)

“La vida es cruel, Soraya. La mejor imagen del PP en 
descomposició la escenifica tu bolso en el escaño vacío del jefe”

Un poble partit, dividit, no és poble, by Miquel Tolosa

Abans-d’ahir vaig fer els darrer cometari d’àmbit polític, en relació al desgavell que sembla que està passant al nostre país.

Avui l’amic Miquel Tolosa Pedrol m’ha fet arribar el seu comentari i els seus consells que vull compartir amb tots vosaltres i des del meu mur, l’agreixo per la seva prudència, solidesa i seny, que durant anys d’amistat, m’ha demostrat. Felicitats Miquel

 

Quim:

Ets lliure d’escriure i pensar el que vulguis, no has de donar comptes ni explicació a ningú. En tot cas, als qui no els agrada o no respecten la teva opinió, potser tenen un problema amb la intolerància, la prepotència, la falta de llibertat i estiguin a un pas o bé, al costat, del feixisme, sigui quin sigui el seu color polític o ideològic, siguin o no independentistes.

Tant els independentistes com els no independentistes, ambdós són constitucionalistes, millor dit, constitucionals o legals; ja que estan protegits per la Constitució Espanyola, les lleis i tractats europeus i internacionals. Llibertat d’expressió, llibertat de pensament. Drets civils i humans. Sempre que no s’exerceixin amb violència, intolerància ni les generin gratuïtament ni de manera injustificada ni desproporcionada.

Deixem-nos ja de mentides i de mitges i pseudo veritats o relats a la carta, i diguem les coses pel seu nom.
Si s’hagués dit la veritat, tota la veritat, la de debò, no estaríem en aquesta situació de tensió, d’enfrontament i de confrontació, de fractura social. Més enllà de pocions màgiques, de discursos meravellosos o apocalíptics, d’accions suposadament èpiques i de política a cops de tweet (tuit), l’única solució al conflicte és la més senzilla de fer, però alhora la més complexa de veure: caminar novament tots junts, deixar de banda les diferències i confrontacions creades en la intolerància (o gairebé feixisme, en alguns casos) precisament per dividir un poble, el qual, per ser poble necessita tothom, totes les parts. En cas contrari, no és poble ni ho serà mai.

Un poble partit, dividit, no és poble.

Qualsevol societat és heterogènia, està formada per tot tipus de persones, de totes les condicions: blanques, negres…; altes, baixes; riques, pobres; d’esquerres, de centre, de dretes; progressistes, conservadors; etc.

La verdadera política ha de vetllar per la igualtat de totes les persones, en drets, deures, llibertats i oportunitats, i que hi hagi benestar i harmonia globals, fins i tot quan hi ha diferències per qüestions d’edat, gènere, classe social, cultura, ideologia, etc.

La solució és unir, no desunir. Caminar tots plegats, abraçats per a la convivència i per al benestar de tothom. Diàleg incondicional, essencial i veritable. Dialogar vol dir cedir, no imposar ni obligar. Altrament, ja no seria diàleg sinó que ens mouríem molt a prop de la intolerància, del supremacisme i d’actituds feixistes més pròpies d’altres temps passats, els quals ja haurien d’estar superats. Parlar, raonar demostrar. No imposar.

Abans-d’ahir vaig fer els darrer cometari d’àmbit polític, en relació al desgavell que sembla que està passant al nostre país.

Avui l’amic Miquel Tolosa Pedrol m’ha fet arribar el seu comentari i els seus consells que vull compartir amb tots vosaltres i des del meu mur, l’agreixo per la seva prudència, solidesa i seny, que durant anys d’amistat, m’ha demostrat. Felicitats Miquel

Quim:

Ets lliure d’escriure i pensar el que vulguis, no has de donar comptes ni explicació a ningú. En tot cas, als qui no els agrada o no respecten la teva opinió, potser tenen un problema amb la intolerància, la prepotència, la falta de llibertat i estiguin a un pas o bé, al costat, del feixisme, sigui quin sigui el seu color polític o ideològic, siguin o no independentistes.

Tant els independentistes com els no independentistes, ambdós són constitucionalistes, millor dit, constitucionals o legals; ja que estan protegits per la Constitució Espanyola, les lleis i tractats europeus i internacionals. Llibertat d’expressió, llibertat de pensament. Drets civils i humans. Sempre que no s’exerceixin amb violència, intolerància ni les generin gratuïtament ni de manera injustificada ni desproporcionada.

Deixem-nos ja de mentides i de mitges i pseudo veritats o relats a la carta, i diguem les coses pel seu nom.
Si s’hagués dit la veritat, tota la veritat, la de debò, no estaríem en aquesta situació de tensió, d’enfrontament i de confrontació, de fractura social. Més enllà de pocions màgiques, de discursos meravellosos o apocalíptics, d’accions suposadament èpiques i de política a cops de tweet (tuit), l’única solució al conflicte és la més senzilla de fer, però alhora la més complexa de veure: caminar novament tots junts, deixar de banda les diferències i confrontacions creades en la intolerància (o gairebé feixisme, en alguns casos) precisament per dividir un poble, el qual, per ser poble necessita tothom, totes les parts. En cas contrari, no és poble ni ho serà mai.

Un poble partit, dividit, no és poble.

Qualsevol societat és heterogènia, està formada per tot tipus de persones, de totes les condicions: blanques, negres…; altes, baixes; riques, pobres; d’esquerres, de centre, de dretes; progressistes, conservadors; etc.

La verdadera política ha de vetllar per la igualtat de totes les persones, en drets, deures, llibertats i oportunitats, i que hi hagi benestar i harmonia globals, fins i tot quan hi ha diferències per qüestions d’edat, gènere, classe social, cultura, ideologia, etc.

La solució és unir, no desunir. Caminar tots plegats, abraçats per a la convivència i per al benestar de tothom. Diàleg incondicional, essencial i veritable. Dialogar vol dir cedir, no imposar ni obligar. Altrament, ja no seria diàleg sinó que ens mouríem molt a prop de la intolerància, del supremacisme i d’actituds feixistes més pròpies d’altres temps passats, els quals ja haurien d’estar superats. Parlar, raonar demostrar. No imposar.

Miquel Tolosa

De pos-imbecils a pre-gilipolles, by Radio Pedret

“De la post-independència a la pre-república”! Dir això, és prendre el poble per imbecil.

Res de desànims. Personalment estic fantàstic. Desanima el panorama que ens envolta.
No us heu preguntat mai si un President (o dos) haurien de fer dues passes al costat?

Jo per escriure de broma, humor, respecte i seriosament, treballo MOLT i no he demanat res a ningú, ni un puto “m’agrada” dels polítics.
Crec que sempre he escrit per mi, amb modèstia i sense voler donar lliçons a ningú…. però he comès una errada, que era creure que podria canviar alguna cosa escrivint. Com deien a un poble: ‘Si no pots canviar el poble, canvia de poble’

Aquesta ‘classe’ política (sortosament, la de fa més de 20 anys, era un altre) m’ha decebut molt. Ells viuen en el seu món, un món de supèrbia i prepotència i nosaltres som els seus ‘palmerus’ que ballem sempre que ells volen a ritme de ‘flamencu’

Ja ho va dir Toni Soler en to de broma, però seriosament: “Un president ens ha pres per pos-imbecils i ara ens vol prendre per pre-gilipolless” i per aquí no hi passo, no vull perdremés temps i dic PROU

Moltes gràcies a tots per entendre’m. Seguim

Quim Pedret i Rovira

Viure a la meva manera, by Radio Pedret

Sense ànim de fer cap mal, ni ofendre a ningú, amb dol dir-vos que avui (amb pena) he escrit les darreres línies sobre el politics en el meu Facebook i la meva pàgina web.
Els meus, em necessiten mentalment sa i fort.
Ser pare és meravellós. Ser un titella manipulat és…millor callo

 

Cuevillas a Puigdemont: “Aprengui flamenc” (que algú tocarà la guitarra, mentre els altres faran palmetes) Molt lamentable

Després de tres anys del seu ‘pas al costat’, som molt que enyorem el que serà sempre el nostre MHP President Artur Mas i Gavarró​.

Com vaig escriure ahir en aquest mur, aquest és el meu darrer escrit sobre la situació política a Catalunya i no faré comentaris sobre el noble art de parlar o ballar ‘flamenco’, sigui aquí o tocant la guitarra a Cadaqués.

Fastiguejat d’escoltar i escriure de quasi tots els que es diuen classe política.
Plego de donar opinions que potser mai m’han demanat.

Crec que aquest no és el meu món ni el meu model de societat.
Crec que mai ha sigut el meu lloc.
No hi ha cap mena de nivell, ni de criteris coherents.

Però amb el cap molt alt i amb certa tristor, segueixo creient que TOT s’hagués pogut fer molt millor,
Ja no em queda ni un dia, ni forces, ni ganes per escriure…
Això si, a menys que no siguin coses dels meus amics, de la família o de la meva persona.

Mai hauria pensat que alguns polítics i no polítics, em farien pesar tanta vergonya i es passarien per l’engonal les il·lusions de millers de catalans, que durant anys vàrem creure que una Catalunya millor, potser amb més drets i més sobirana, fóra possible.

Avui l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, ha assegurat que no té “cap confiança en el sistema jurídic espanyol” i que li ha recomanat a Puigdemont que “aprengui flamenc”
No sóc ni lingüista, ni ballarí, ni facultatiu.

Vull viure com he fet sempre, a la meva manera, o sigui tranquil i lliure

Molt bona nit tingueu

Quim Pedret i Rovira

De Post-imbecils a Pregilipolles, by Radio Pedret

Estic molt fastiguejat d’escoltar i escriure de quasi tots els que es diuen classe política.
Crec que aquest no és el meu món ni potser tot i treballar-hi durant anys, mai ha sigut el meu lloc.
No hi ha cap mena de nivell, ni criteris coherents.
Però amb el meu ego molt alt i amb la meva immodèstia, creient sempre que TOT es pot fer molt millor, solament em queda un dia per escriure coses que no sigui o dels meus amics, família o de la meva persona” Seguirem per aquí de veu, a la Ràdio. Si voleu, em podreu escoltar. Ells, inclosos els estimats ‘inútils’, també. Gràcies.

El Quim

Toni Soler

CAL SABER FER AUTO CRITICA!

Malgrat que sigui el productor de l’aplaudit ‘POLÒNIA’ i del programa ‘ESTÀ PASSANT’, en Soler és interessantíssim, rebel, ‘irreverent’ i transcendeix l’humorisme.
Potser retrata el que està passant a TV3
Alguns es resisteixen a continuar combregant amb rodes de molí.
Segurament quedarà la incombustible Pilar Rahola repartint des dels seus púlpits, amb fervor i gran virtut, la comunió amb Puigdemont. Al dia.
Toni Soler si un dia et foten al carrer, per dir el que penses, segurament hauràs preferit haver mort cobert de ‘sang’, que de vell i cobert pels teus propis pixats.

 

 

I es que amics meus….
Molts em pregunten: Que està passant?
Doncs no tinc la certesa que hagi acabat o no el procés, ni tan sols si un dia va començar res.

De veritat, no ho sé, ja que dubto de quasi TOT i de quasi TOTS.
Però cap jutge està per sobre de les llibertats. Cap govern, ni cap poder, pot estar per sobre del fet que els pobles puguin decidir.
Ningú pot dictar, esclavitzar o empresonar la voluntat que els catalans puguem escollir, sense cap mena de violència, el futur del meu país, Catalunya… el que hauria de ser el poble de TOTS

 

 

 

Quim Pedret i Rovira

Portugal, permet la venda de cànnabis en les farmàcies i el cultiu de sis plantes.
Els consumidors podran comprar fins a 75 gr. al mes, i tot aquest procés estarà subjecte a registre en una base de dades nacional. Les restriccions dels llocs de consum són semblants a les del tabac, però les multes seran molt majors.

Quim Pedret

Un any sense escriure, by Vicenç Pedret

“Un any sense escriure a El Matí.cat”

 

Escriuré cada quinze dies un article sobre ‘La democràcia i els partits polítics’, d’Ostrogoski, perquè, salvant les distàncies, és el Tucídides modern.

De Vicenç Pedret Clemente – 06/01/2019

Un bon amic em recordava que feia temps que no escrivia articles a El Matí. No és casual.
Vaig viure els fets d’octubre de 2017 una mica més a prop que molts, i això em va deixar trist i exhaust. No és encara el moment de dir per què.
Ara fa un any que estic complint el meu compromís polític i personal amb Oriol Junqueras, que teníem parlat des del 2015. Ell prou que sabia que “el procés” tenia moltes probabilitats d’acabar empresonant-lo i per això m’havia encarregat (amb altres companys i amics seus) de vetllar per la seva família. El seu entorn polític i familiar ha respost amb determinació, serenor i fermesa al pitjor dels escenaris possibles: una llarga presó preventiva, i està a punt per respondre amb ànim i temperança a una incerta sentència política.
La Neus és una roca i els nois ho viuen amb certa normalitat gràcies a l’immens amor dels amics de Sant Vicenç i de les famílies Bramona i Junqueras. Amb això l’Oriol, que és immensament potent com a persona i com a líder, pot resistir, si aquesta és la paraula, i viure, injustament, una part de la infantesa dels seus fills una hora cada quinze dies.

Si torno a escriure és perquè crec que puc contribuir a veure-hi políticament una mica més clar. I perquè aquest any m’ha servit per recuperar una mica de perspectiva.

Tinc molt clar que no podem mantenir, malgrat que ens costi, una actitud estèril i lesiva d’enfrontament amb l’Estat. Hem de tornar la lluita per la llibertat al terreny de la política. El carrer violent i hiperventilat no ajuda a un combat que a partir d’ara voldrà molta menys gesticulació i molta més política. La política no és el que ens ha fet creure el maleït relat. No és una sèrie de partits de futbol (eleccions o diades, o dies assenyalats per a l’enèsim happening) que hem de guanyar per guanyar la lliga (la independència).

La bona política és un art que només es pot practicar amb èxit des de la intel·ligència, la paciència… i des de la més estricta honestedat. I hem estat ben rucs jugant sense una bona mà, sense un pla de contingència i només apel·lant a les baixes passions. La guerra és tota una altra cosa. No la vulguem sota cap concepte.

Per això escriuré cada quinze dies un article sobre cada un dels capítols de La democràcia i els partits polítics, d’Ostrogoski. Us el vull fer arribar perquè, d’alguna manera i salvant les distàncies, és el Tucídides modern. Si el meu estimat Tucídides va ajudar a fundar la filosofia política clàssica a partir de la seva experiència de la guerra del Peloponès al segle V aC,

Ostrogorski l’actualitza a partir de l’estudi de la democràcia i el paper dels partits polítics a finals del XIX a Rússia, els Estats Units i Anglaterra. Com solc intentar sovint, us n’extrauré unes “regles” que l’autor ha resumit perfectament i veureu que no hi ha res de nou encara que ens sembli que tot està per fer. De fet, tot està per ser reescrit; però els fonaments del comportament de l’home són força comuns a totes les èpoques: tenim molta més informació, molts més coneixements a disposició, moltes més eines per viatjar, aprendre, viure… però seguim sent cobdiciosos, envejosos i ens costa cooperar, malgrat que no tinguem a la llarga més remei que fer-ho.

Ostrogorski ens guiarà per la política democràtica de partits i no deixarem de picar l’ullet a una realitat, la de 2019, que promet seguir sent mogudeta, encara que el que ens hauria de guiar hauria de ser la necessitat de construir un món millor per a tothom, si volem sobreviure a l’estupidesa humana. Espero que us agradi i, modestament, que faci servei.

I’m back!

Vicenç Pedret

‘Quimicoses’ Radio Pedret Emissió Proves

Reis a Vilajuïga, 5 gener 2019, by Radio Ona Pedret

L’Emperador de Waterloo, by Radio Pedret

Estrenes (aguinaldo) per l’Emperador

Ja ho va dir aquell savi que injustament no li varen donar el Nobel:
“Mentre hi hagi llestos que demanin i ximples que donin, en el convent es viu molt bé”

El meu pare ho deia diferent i en castellà, no és conya
‘Dame pan y llamame tonto’ i tampoc li varen donar el Premi Nobel

El Quim